En l’espai principal del museu es poden veure més de setanta obres que, tot plegat, conformen un tribut immersiu arreu de cinquanta anys de creació d’un univers tant particular com poderós d’una artista donada al rescat i al reciclatge. A la resignificació, al reviure d’útils fets deixalla per una societat hipertrofiada en termes de consumisme.
Carmen Calvo, l’exposició, és la tercera mostra que l’IVAM dedica a l’artista nascuda en València en 1950. En paraules dels comissaris, la directora del centre Núria Enguita i Joan Ramon Escrivà, l’origen es deu al desig d’obrir l’estudi de l’artista i el seu trasllat al museu. I el que trobem és una cambra de les meravelles. Un ganivet de curiositats transitat per un alé de nostàlgia en que no hi ha temps, però sí un univers d’ensomni paral·lel on baixar-nos del tràfec diari.
Preguntada per allò que més li interessa, Calvo parla d’obsessions, tot i que no desvela quines en concret conformen els trets de partida de les seues investigacions. Si més no, hi ha temes evidents al llarg de la seua trajectòria com la sexualitat de la dona en relació amb la religió. L’educació sobre la infantesa. O la violència respecte a la desigualtat. I en mig de tot, i també de la sala, hi ha un munt de maniquins. Bustos, cames i braços dislocats i tornats a acoblar. I així conformar eixes nines que l’artista no va tindre quan era menuda. Aquests cossos artificials també actuen com a “metàfora de la violència sistèmica sobre els cossos humans”, expliquen els comissaris. També en parlen de “la condició mecànica de l’ésser humà convertit en porció mal·leable de l’engranatge social”, en paraules de l’artista, a la vegada que posen de manifest un sistema dissenyat per a adotzenar un individu transmutat en marioneta. També hi trobem joguines, motlles i pèl, molt de pèl. Com ocorre a Et purlèche la face ronde, 2013, on una cua de monyo artificial corona una bola del món. I és que el que per a molta gent podria ser un element de rebuig o vergonya “en l’imaginari de Carmen Calvo el pèl és un símbol de la identitat de la dona, de la seua sexualitat i dels actes de càstig als quals s’ha vist sotmesa al llarg dels segles”.
Guardonada amb el Premi Alfons Roig de la Diputació de València, 1989, Premi Nacional d’Arts Plàstiques, 2013, Medalla de la Facultat de Belles Arts de València, 2014, Distinció al Mèrit Cultural de la Generalitat Valenciana, 2016 i representant d’Espanya juntament amb Joan Brossa a la XLVII Biennal de Venècia, entre molts d’altres. El trajecte immersiu en Carmen Calvo es presenta com un gran aparador. Protegides en vitrines es mostren les primeres sèries Escrituras, 1985, i Recopilación–Reconstrucción, 1977. La idea de serialitat, de repetició portada a l’extenuació es veu al políptic El temps que apassiona, 2018. Una instal·lació de més de tres-centes postals de viatge. Comprades una a una arreu del mon. Pensades, intervingudes i emmarcades. Una instal·lació monument travessada per la mirada irònica de l’artista cap al món contemporani.
Tal vegada un dels trets que fa particular l’univers Carmen Calvo és eixa apel·lació directa a l’espectador deixant-se veure, fent-nos partícips de les seues pors i desitjos. Compartint-nos els seus anhels. Crida, ¡No es un sueño! ¡Está pasando!, 2020. Ens diu, Silencio I y II (Te prometo el infierno), 1995. Tot li meninfot en un Tal cual, 1989. S’interpel·la, Qué hay en todo esto sino yo I, 1998. S’autopromet que No me despertaré amargada, 2021. Reconeix, Has hecho de mí todo lo que querías, 2005. Són tan sols un xicotet recull de títols que posen de manifest la relació de l’artista amb la seua memòria, el seu cos, i, amb tot, les seues obsessions.
I és així com, després de quatre galeries arribem a la cinquena i última on l’estranyament es fa més palés si cal. On l’univers de l’artista arriba a un estadi d’expansió en què la mirada crítica es fa políticament resilient. Ens trobem davant un memorial de dones anònimes. O anonimades, si existira la paraula. Carta a un professor, 2018, No tinc res a fer ni a pensar fer, 2004. Ens volíem llavors, 2005. Un conjunt de fotografies intervingudes amb objectes quotidians destinats a tapar el rostre, les boques o els ulls de les protagonistes. O el que és el mateix a privar d’identitat, de veu i de mirada les dones. En paraules dels comissaris, “metàfora visual de la condició subordinada de la dona en el passat i, encara hui, en les societats contemporànies”. Aquest memorial té la seua raó de ser precisament en el recorregut al voltant de la instal·lació central, La natura agita, 2010-2018. Una obra monument composta per centenars de dits de terracota llargs i mòrbids. Acusatius, plaents i castigadors que acaben per ocupar tots els murs i sostre del cub. Uns dits que apunten directament a les dones. Un fet històric i universal tot i que a Espanya va cobrar més cruesa amb el triomf del catolicisme franquista subordinant la dona a la voluntat patriarcal.
Carmen Calvo, la persona artista, es mostra al museu. Artífex d’univers poètic i sempre viu fa màxima allò que el món és un camp d’experimentació on traçar múltiples històries. Els seus més de cinquanta anys de creació són un compendi d’impulsos, temors i, sobretot, de pensament sobre el món que viu i que, afortunadament, també pot ser el nostre. Just en aquell sí roman la poètica de l’univers de l’artista.
Títol exposició: Carmen Calvo
Lloc: Institut Valencià d’Art Modern, carrer de Guillem de Castro, 118. València.
Comissària: Núria Enguita i Joan Ramon Escrivà
Fins al 15 de gener de 2023