Si vostès, com l’autor d’aquest article, tenen simpaties per l’utilitarisme ja saben que els utilitaristes són un curiós grup de filòsofs que consideren necessari sotmetre les idees a càlcul. Per dir-ho de pressa, pensen que una idea és millor que una altra si pot mostrar que té millors conseqüències per a més gent, especialment a mig i llarg termini. La resposta utilitarista a la qüestió sobre què és una vida reeixida seria, en definitiva, que la vida millor és la més profitosa, no en termes personals, sinó en capacitat de crear benestar comunitari.
Des dels temps d’Epicur (el primer utilitarista) fins Bentham, Mill o Peter Singer, s’ha discutit força quina seria la millor manera de ser més útil, i sovint el debat sobre la qüestió ha estat carregat d’ironia. Però a la pràctica, i en esquema, un utilitarista contemporani és partidari de gestionar moralment la seva vida a partir de tres principis; en primer lloc s’ha de fer el bé als altres de manera eficaç (és a dir, privilegiant el màxim benefici per al més gran nombre) i altruista (sense esperar-ne res a canvi). A més, convé viure amb el mínim, cosa que permet ajudar al màxim i, finalment, és bàsic privilegiar el benestar del planeta i dels animals perquè un humà sempre es pot ajudar a si mateix i, en canvi, els animals, no poden lluitar contra la injustícia per ells mateixos, de manera que sempre està bé donar-los un cop de mà.
Els utilitaristes tendeixen a compartir gratuïtament el coneixement –i això va des de fer webs de filosofia a col·laborar en el programari lliure–, donen diners a bones causes –regalen llibres a biblioteques, subvencionen entitats o editorials deficitàries, etc.– i no compren roba nova, ni van a restaurants cars sinó que són uns fans del reciclatge i de les botigues de segona mà. Sempre que poden lloguen i eviten comprar. En el cas més extrem es neguen a tenir automòbil o permís de conduir. D’això se’n diu en argot “simplicitat voluntària”, un principi que s’enuncia com “podria fer-ho, però no vull”. Per als seus crítics són uns privilegiats que es volen fer perdonar els seus privilegis, nens de casa bona que van de pobres. Però tot és sempre més complex.
D’entrada, l’utilitarisme és contrari al sentimentalisme. Detesta la gent que ha vingut al món a patir, tipus Teresa de Calcuta. Per al moviment de l’altruisme eficaç el bé només es pot fer quan s’evita un excés d’emoció i s’usa la raó calculadora. Per això els utilitaristes consideren que la millor manera d’acabar amb la pobresa és que hi hagi molts rics i que aquests privilegiats tinguin consciència social. Al cap i a la fi, tenir molts diners és la millor manera d’ajudar molta gent. Centenars de milions donats a organitzacions benèfiques efectives donarien lloc a desenes de milers de vides salvades. “Guanyar per donar” (Earning to Give), és la manera de donar sentit al capitalisme.
Com diu el profeta del neoutilitarisme, William MacAskill, autor de la bíblia del moviment, Doing Good Better: Effective Altruism and How You Can Make a Difference (Random House, 2015), està molt bé ser vegetarià, però si a més pots donar tres mil dòlars cada any a una organització contra el canvi climàtic, això ajudarà més que tota una vida sense menjar carn. Potser no és casualitat que les cimeres de l’altruisme eficaç s’hagin fet darrerament a Silicon Valley, que és on pot ser més eficaç- No es cosa d’angoixar-se per ser ric (o per haver nascut ric sense tenir-ne cap culpa), ni de qüestionar cada tria de menjar o de viatjar sinó d’optar per una manera eficaç d’ajudar com més gent millor.
El moviment per l’altruisme eficaç sempre ha defensat els criptoactius perquè no estan regulats i recullen el millor del liberalisme: la no intervenció de l’estat, la responsabilitat personal i l’autonomia en la decisió. Que la gent es reguli ella mateixa sempre dona més llibertat que dependre d’un estat. La teoria era perfectament consistent. Però, ai las!, ha fallat la pràctica.
L’altruisme eficaç i els seus partidaris estan ara en xoc per la fallida sobtada el novembre d’enguany del negoci de criptomonedes Exchange, FTX, propietat de l'antic multimilionari i deixeble de MacAskill Sam Bankman-Fried, que ha arrossegat en la seva caiguda milions de petits inversors arreu del món. Era el principal donant del moviment, amb un patrimoni personal que es va valorar als seus millors temps en vint-i-sis mil milions de dòlars que havia promès regalar quan complís cinquanta anys, cosa que han fet, tot cal dir-ho, força milionaris nord-americans... i cap de català.
Bankman-Fried és un rebel amb causa que no ha tingut mai necessitat de diners i que viu a Bahames en una mena de comuna, on la despesa més significativa era la cervesa i on es reciclava absolutament tot, començant per la roba que es compartia. Des dels seus temps d’estudiant al MIT sempre s’ha vist com algú que podria guanyar molts diners que després podria regalar per la millora del món. És el tipus de personatge real que hom creu que només existeix a les novel·les i que crea una empresa no pel desig de fer-se ric, sinó de fer un món més just. Però no està bé robar els fons dels clients tot i que s’ajudi algú més necessitat i els seus inversors han acabat perdent entre vuit i deu mil milions de dòlars, si no més. I ara el problema és si SBF acabarà a la presó de per vida. El fet que fos un dels principals donants de la campanya electoral del president Biden no sé sap si el pot protegir gaire temps, tot i que per ara segueix lliure i a casa seva.
¿Del fracàs del CEO d’Exchange FTX se’n deriva la fallida de la teoria neoutilitarista? Per als seus adversaris socialistes la EA era una farsa: una coartada convenient per a la cobdícia i la luxúria de dominar. Per als partidaris, un fracàs puntual no nega una teoria. Tot i que no hi ha proves que ningú al moviment de l’altruisme eficaç fos conscient de l'artifici comptable sobre el que va recolzar l'imperi de Bankman-Fried, els membres de la comunitat estan de dol i a la plana web del moviment hi ha fins i tot un anunci de serveis de psicòlegs per als qui han palmat en la inversió. També hi ha qui recorda que Proudhon i molts socialistes utòpics també van fer intents de redreçar el capitalisme des de dintre... i van fracassar. El filòsof MacAskill, el pare del moviment EA, de moment guarda silenci i per molta gent de l’àmbit de l’ètica empresarial l’experiment és, simplement, fascinant tot i la fallida.