El tema principal de The Crown, el títol mateix de la sèrie ho evidencia, és la Corona com a institució. I, per tant, el seu centre és la Reina, que n’és la màxima representant, amb la sèrie sent al mateix temps una biografia extraordinària que recorre tota la vida (canvis d’actriu incloses) d’un personatge que ha viscut la majoria dels fets històrics de l’últim segle, i una exploració del conflicte entre la persona i la institució, mostrant com la primera ha anat desapareixent en favor de la segona, fins al punt que són ara una sola entitat, indistingibles l’una de l’altra. La cinquena temporada de The Crown ha continuat aquest retrat, ara amb una esplèndida Imelda Staunton al capdavant, i amb una Elisabet II que ja no té conflictes interns respecte al seu paper, el qual ha acabat fent seu, podríem dir que amb més fermesa a mesura que el món al seu voltant canvia i se li fa irreconeixible. Al capdavall, els valors de la Corona són amb els que ha crescut i, encara que quan fos jove s’hi barallés, ara són un espai confortable. Són casa, són llar. Com la BBC de tota la vida, que és el canal amb el que se sent còmode i que vol continuar mirant malgrat que el món modern li ofereixi una gran varietat de canals diferents d’arreu del món. Refugiada en la mateixa mirada de sempre, la seva, en comptes de deixar passar mirades externes. Ja no és només el retrat d’una Reina. És el retrat d’una persona que es fa gran i s’agafa a les petites porcions del món que no canvien.
Malgrat tot, res no resisteix per sempre al canvi. La sèrie es fa un fart de fer metàfores sobre aquesta idea, la més evident la del iot reial, per explicar com la societat percep la Corona i la Reina com un vestigi del passat que a poc a poc té cada cop menys sentit, si bé això no vol dir que se’n pugui prescindir. Això provoca en el personatge un dolor profund i que probablement l’empenta encara més cap a la inflexibilitat i a negar-se a reconèixer cap error. Però aquesta exploració no acaba de ser gaire profunda, aquesta temporada, perquè The Crown té un altre focus d’atenció que desplaça el centre cap a Diana de Gal·les i la seva relació amb Carles. Aquest nou centre té sentit perquè el personatge desperta interès en l’audiència, però en donar-li tant d’espai, la sèrie perd massa coses: la profunditat introspectiva de temporades anteriors (ja que ni Diana ni Carles són personatges tan interessants), la potència interpretativa (ja que justament en aquesta parella trobem el punt feble del repartiment d’enguany, que és l’error d’haver triat Dominic West com a Carles) i la seva vocació de ser retrat d’un temps (els esdeveniments històrics gairebé no tenen cabuda amb aquest fil conductor).
Els millors moments de la temporada es produeixen quan la sèrie vincula les dues trames: o bé quan Carles posa en crisi la institució amb les seves maniobres per accedir al tron abans d’hora, o bé quan Diana posa en crisi la institució explicant-ne els draps bruts en públic. Perquè totes dues coses estan vinculades amb la relació entre Carles i Diana, el primer mogut per la voluntat de validar la seva relació amb Camila, la segona per la voluntat de venjança, i totes dues impacten en una Reina que en aquests moments recupera encertadament el centre que li pertany. És comprensible que els guionistes de The Crown donin espai a Diana, però a la propera temporada farien bé de mesurar-ho per evitar que la protagonista, que és la Reina, no quedi tan desaprofitada, relegada a un paper secundari com si fos, efectivament, un trasto vell que ningú sap on posar.
The Crown
Creador: Peter Morgan
Repartiment: Imelda Staunton, Dominic West
Temporades: 5
Plataforma: Netflix