Broken arrow, ‘fletxa rompuda’. El cine nord-americà ha popularitzat el codi d’alerta de l’exèrcit d’aquell país que defineix un incident —sense perill directe de guerra— amb un enginy nuclear, com per exemple la seva desaparició. És molt probable que per al comú dels ciutadans la pèrdua d’una arma de destrucció massiva no passi de ser el motiu d’inspiració d’una creació de Hollywood. Tanmateix, és ben real.
Bé que ho pogueren saber els veïnats del petit poble de pescadors de Palomares, en el municipi de Cuevas de Almanzora, a la província d’Almeria. El 17 de gener de 1966, poc abans de les 10.30 h, dos grans bombarders nord-americans B-52 xocaren en vol sobre la vertical i deixaren caure quatre artefactes termonuclears, tres dels quals van ser localitzats aviat, a prop de la localitat. Però el quart caigué a la mar. L’equivalent a 1.100.000 tones d’explosiu TNT. L’autoritat militar estatunidenca decretà el secret de les operacions de rescat, d’acord amb el govern de la dictadura de Francisco Franco. Tot i això, cada dia la premsa internacional publicava anàlisis i informacions sobre el potencial desastre nuclear en el Mediterrani. Vuitanta dies després d’haver caigut, es localitzà a la fi la bomba perduda. Al cap d’unes setmanes, un pic recuperat l’artefacte, l’aleshores ministre d’Informació i Turisme de la dictadura, Manuel Fraga, i l’ambaixador dels Estats Units a Madrid, Angier Biddle Duke, feren uns dels banys més ridículs i patètics de la història de la propaganda política, per intentar demostrar que no hi havia perill de contaminació. Tanmateix, encara ara àmplies zones de Palomares tenen alts nivells de radioactivitat, controlades pel Centre d’Investigacions Energètiques, Mediambientals i Tecnològiques (CIEMAT). Quan el 1986 el Govern espanyol aixecà el secret sobre els resultats de les proves mèdiques fetes als veïnats, resultà que el 30% presentava rastres de plutoni en el seu organisme.
Agrada pensar que l’incident de Palomares, tal com és conegut, fou un cas excepcional i aïllat, producte de la mala sort i que, al cap i a la fi, acabà bé, perquè ni esclatà cap de les bombes ni la radiació es va estendre molt. La realitat, però, és una altra. És vera que quelcom igual no ha passat gaire sovint, afortunadament, i que a hores d’ara les probabilitats d’incidents semblants són molt inferiors a les d’aleshores. No obstant, ha passat més vegades i hi ha un nombre indeterminat de bombes nuclears perdudes que, com les d’Espanya, caigueren per accidents o situacions de risc que portaren als pilots a alliberar-les i que, al contrari de les de Palomares, no s’han pogut localitzar. Amb el risc evident de fuita de contaminació radioactiva o, també, perquè no és impossible, d’explosió per degradació dels materials.
Bombes nuclears perdudes
Resulta difícil assumir que s’hagin perdut bombes nuclears. Però ho deixava ben clar un inquietant reportatge de la BBC del 23 d’agost passat. “L’incident de Palomares no és l’únic en el qual s’han extraviat armes nuclears. Des de 1950 han ocorregut almenys 32 incidents broken arrow”. La gran majoria s’han pogut solucionar, en el sentit de localitzar i recuperar els artefactes i no ha passat res, a banda de la contaminació que poden haver deixat —com el cas d’Espanya— allà on van caure. “Però hi ha tres bombes dels Estats Units que han desaparegut del tot”.
Es tracta de casos reconeguts oficialment. L’administració de Washington ha negat sempre que hi hagi perill de detonació, cosa que altres experts, recordava la BBC, posen en dubte. De l’altra gran potència nuclear de la Guerra Freda, la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) es coneix que també n’ha perdut, de bombes nuclears. En el seu cas, però, mai hi ha hagut cap tipus d’informació oficial i ningú està segur de quantes poden haver estat ni on són exactament. Com a mínim se sap que en va perdre set.
Jeffrey Lewis és un dels experts del Centre James Martin d’Estudis de No-Proliferació d’armament nuclear, de Califòrnia. En declaracions a la ràdio i televisió britànica reconeixia que “sabem més dels casos estatunidencs” gràcies a les desclassificacions de documentació secreta que al respecte s’han anat produint des dels anys vuitanta del segle passat. Això ha permès conèixer que, durant la dècada dels cinquanta, el Govern de Washington, en plena Guerra Freda, començà a autoritzar de forma puntual que alguns dels bombarders que estaven de patrulla constant, preparats per anar-se’n cap a l’URSS per atacar-la si abans el país rebia una agressió, portessin bombes nuclears. El 1960 l’administració federal aprovà l’operació Chrome Dome, que, en síntesi, suposava el mateix però de forma generalitzada. Un pla que durà fins al 1968.
Aquests foren els vols que perderen algunes bombes. Però de segur que els nord-americans no foren els únics. Operacions per l’estil van aprovar les també potències nuclears britànica, francesa i soviètica. “No sabem res” respecte dels incidents dels exèrcits d’aquests països, deia l’expert citat, “així que no podem tenir un recompte complet” de quantes bombes han desaparegut.
Ara bé, es coneix que l’URSS en va perdre almenys set. El 8 d’abril de 1970 els serveis d’intel·ligència militar nord-americans detectaren l’enfonsament d’un submarí nuclear soviètic —fruit d’un incendi—, amb l’identificador K-8, en el golf de Biscaia, amb quatre bombes nuclears a bord. Va quedar en el fons de la mar, a una profunditat de 4,7 km, en una zona situada a uns 490 km de la costa espanyola.
El 1974, el K-129, una altra nau submarina soviètica, també s’enfonsà, però a l’oceà Pacífic, a una zona situada al nord-oest de Hawaii. Portava tres míssils amb càrrega nuclear. Quan les autoritats de Washington foren alertades per part del servei d’intel·ligència, la relativa proximitat a territori nord-americà les animà a intentar una operació força agosarada: recuperar les armes de destrucció massiva de l’enemic, tot i que el submarí es trobava a una profunditat fora de l’abast de submarinistes o bussos. Però posar en marxa una operació oficial d’aquesta mena suposaria —ja que es tractava d’aigües internacionals— que l’URSS podria considerar un acte de guerra i reaccionar amb conseqüència. “Aleshores s’inicià una història de bojos”, contava Lewis a la BBC, per dissimular l’operació. La CIA es posà en contacte amb l’excèntric multimilionari Howard Hughes i les dues parts acordaren col·laborar en tal arriscada missió. Hughes anuncià el seu interès en la mineria en el Pacífic més profund i a tal efecte dotà una petita flotilla de vaixells “científics” que hi anirien a explorar, un dels quals havia estat degudament tunejat: “Li construïren una mena d’enorme urpa de gran potència que sortia de la panxa d’un dels vaixells, que havia d’agafar el submarí i portar-lo a la superfície per poder recuperar les bombes”, contava l’expert. Segons la premsa nord-americana dels anys setanta, el rescat fou un èxit. Recentment, s’ha posat en dubte. Tant la BBC com National Geographic narraren que en principi tot pareixia anar la mar de bé i l’urpa gegant pujava la nau. Tanmateix, de sobte el submarí es trencà en dos. “Les armes caigueren no es va saber ben bé a on, però el cert i segur és que allà segueixen”. De tant en tant apareixen suposades informacions que asseveren que els russos o els Estats Units han recuperat “en secret” aquell armament. Mai ha existit cap prova que indiqui que ha estat així.
En el cas dels Estats Units està documentat que el 1958 perdé una d’aquestes armes de destrucció massiva a l’Atlàntic, en algun punt desconegut relativament proper a l’illa de Tybee, situada davant la costa de l’estat de Geòrgia. La bomba va ser carregada en un B-47 que havia de participar en un simulacre de vol ofensiu —per demostrar que es podia pilotar fent ziga-zagues i moviments difícils a pesar de la pesada i macabra passatgera que portava— amb l’objectiu de sobrevolar la població de Radford, a Virgínia, com si fos Moscou. Tot va sortir bé. Però, en tornar a la base, es toparen amb una altra patrulla que també experimentava: en el seu cas la missió era atacar-los a ells per sorpresa i així avaluar les reaccions dels pilots. La desgràcia feu que un dels atacants fes entrar en risc de caiguda un dels dos B-47, el que portava la pesadíssima bomba. El pilot no va ser capaç de redreçar la nau i aplicant el protocol de seguretat llançà l’artefacte a la mar i va fer un aterratge d’emergència. L’arma quedà en algun punt a prop de l’illa de Tybee, a uns 2 km de profunditat. Tots els intents de recuperar-la fracassaren. Mai s’ha trobat. El 1998 uns investigadors afeccionats detectaren en un punt uns nivells de radiació deu vegades superiors als normals, cosa que va fer pensar que seria degut a l’artefacte. El Govern federal hi envià un equip d’investigació que va concloure que era radiació producte dels minerals presents en el llit marí. La bomba allà segueix. Segons un estudi de 2002 de la Força Aèria dels Estats Units —citat per la BBC—, es creu que està soterrada en el llit marí entre 1,5 a 6 metres de profunditat i el millor és no intentar tocar-la. No debades, el 1966 la Secretaria de Defensa reconegué —així ho feu el seu titular en una carta— que “està completa”, és a dir amb la possibilitat d’explotar.
El 1961, un B-52 que volava sobre Goldsboro, a Carolina del Nord, va caure a terra, amb dues bombes nuclears. Les autoritats van dir que “no hi havia hagut cap perill” d’explosió. Anàlisis posteriors, que es van poder consultar perquè anys després foren desclassificades, indicaren que una de les dues bombes estigué a punt d’esclatar perquè li fallaren tres dels quatre elements de seguretat que impedeix l’explosió nuclear en cas d’accident. En un dels documents desclassificats, la Secretaria de Defensa reconeixia que “s’evità l’explosió nuclear per un molt estret marge”. L’altra arma va poder ser recuperada en la seva major part, tot i que una porció amb càrrega nuclear quedà sota més de 15 metres de fang i l’exèrcit considerà massa perillós intentar recuperar-la. L’Air Force comprà els terrenys al seu voltant i des d’aleshores els manté sota estricta vigilància per evitar que algú pugui buscar aquelles restes.
El 1965 el portaavions USS Ticonderoga estava immers en maniobres ofensives en alta mar, en el Pacífic, a prop de les Filipines, quan el pilot d’un dels seus avions B-43, carregat amb una arma nuclear, no veié els senyals del personal de pista que l’advertien que estava a punt de caure a la mar. I així va passar. Tripulació i nau desapareixen sota l’aigua. Inclosa l’arma nuclear que portava l’avió. Allà segueix, a uns 5 km de profunditat.
Els sistemes de seguretat d’avui són molt superiors als dels anys cinquanta i seixanta. Però, així i tot, l’expert consultat per la BBC, Jeffrey Lewis, assegurava que les bombes perdudes són “el recordatori que allò de la total seguretat en el maneig d’aquests enginys és una fantasia”.