El vuitè i darrer itinerari que completa Viatge pel País Valencià i la sèrie que teniu a les mans explora les comarques meridionals, concretament la frontera lingüística del català. “D’ara endavant”, escriu Joan Fuster, “l’oirem [el català] córrer a mitges amb el castellà. Villena, bastant ‘manchega’, parla un castellà relativament potable; la resta, murcià, panotxo”. I així és, efectivament. Quan el viatger circula per aquelles terres, la presència del panotxo el situa, sense transició, en una geografia que li és forastera. A la realitat lingüística, s’afegeix l’efecte d’un paisatge àrid, amb evidents signes d’abandonament del passat agrícola. No obstant, hi sobreviuen poblacions i fragments d’horta i camps de secà que són percebuts, en el nostre present, com a reconfortants oasis enmig del desert. L’altra mirada, la del botànic Antoni Josep Cavanilles, també remarca les diferències culturals entre uns i altres: “Con distar solo media legua de estos pueblos, si se examinan y comparan sus moradores, parecerán nacidos en climas muy diversos, según las diferencias en el idioma, trages e inclinaciones”.
Fuster es passeja, doncs, al fil d’aquesta frontera; en destaca l’abundància de fortaleses que coronen els pobles: pot ser Villena o Biar, o Saix i Castalla. I és ací, en una terra que fa de frontissa, on s’ha forjat la literatura castellana del País Valencià: apareix, a Monòver, Azorín; Miguel Hernández, a Oriola, com també Miró, Gabriel Miró, nascut a Alacant, però internat en aquesta darrera població.
Quan el viatger arriba a Elx, reserva temps per esplaiar-s’hi; la ciutat s’ho mereix per tres dels seus highlights, reconeguts mundialment i indefugibles al País Valencià: el Palmerar i el Misteri, tots dos Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO, i la seua dama, enjoiada, monolítica.
El periple fusterià continua rumb al Mediterrani. Després de travessar Crevillent i Oriola, arriba a Guardamar, a les seues dunes i la platja. Simbòlicament, ací, als confins dels Països Catalans, es troba un monument a la llengua. Ocupa una plaça secundària, però suficient. Uns passos cap al Sud, i entraríem en Múrcia.
A Santa Pola, caldrà embarcar cap a Tabarca, final de trajecte. En una vintena de minuts hom assoleix l’illa Plana, amb la vida humana precisa per a considerar aquest fragment de terra habitat. Avui Tabarca no és l’illa dels presoners genovesos ni de la pedrera de marbre que cita Cavanilles, sinó un espai localment exòtic, amb un grapat de restaurants, algun hotelet i platges d’aigües cristal·lines. I ací s’acaba tot. Punt final d’aquest viatge pel País Valencià.” ¡
Joan Fuster
“Comencem el nostre últim itinerari. La ruta que ens hem proposat coincideix, a grans trets, amb l’extrem meridional de la frontera lingüística del català. Fins ara, en el que portem transitat de la província d’Alacant, havíem restat sempre dins del domini d’aquest idioma; d’ara endavant, l’oirem córrer a mitges amb el castellà a tot el llarg del nostre camí. En efecte, Villena i la seva comarca, i Oriola i la d’ella, més un breu enclavament interne, parlen castellà: Villena, bastant ‘manchega’, un castellà relativament potable; la resta, murcià ‘panotxo’.”
EL MAIGMÓ I LA FOIA DE CASTALLA
J. F. “La serra del Maigmó és una pura fragància d’herbes i arbreda. Diuen que fins i tot supera en varietat i en matís de vegetació la mateixa florida Mariola. [...] El Maigmó acaba la comarca d’Alacant i vigila l’entrada de la Foia de Castalla.”
“La Foia de Castalla és una altiplanícia vagament triangulada, amb muntanyes grans i seguides en els marges i un riu prim en el centre. Quatre pobles la flanquegen: Castalla, Ibi, Tibi i Onil.”
“Castalla, amb uns 4.000 habitants, el seu castell, la seva inevitable companyia d’oliveres i vinyes, en un turó gris, pot interessar-nos més. Castalla és un poble callat i senyorial: s’ha mantingut agrari pels seus quatre costats. [...] Ibi, al nord-oest de la Foia, i Onil a la banda oposada, es dediquen a la indústria de la joguineria. Ho he consignat ja, pàgines enrere: si la veïna Xixona fa el seu agost per Nadal, Ibi i Onil trauen bons beneficis a la saga del somni infantil dels Reis d’Orient. L’especialitat d’Ibi són les joguines mecàniques; la d’Onil, les nines de cartó i plàstic. Nines que fins i tot parlen i caminen.”
BIAR I VILLENA
J. F. “Per anar de Castalla a Villena, cal passar per Biar. [...] Biar va ser límit del Regne de València arran de la Conquesta. [...] El castell, hissat en una roca aïllada, era el sentinella fronterer que vigilava el seu rival castellà de Villena. [...] El poble s’arremolina en la falda del turó castrense. [...] L’església parroquial renaixentista molt moguda, gairebé a la manera plateresca, però mal conservada. A Biar es parla també el català.”
“A Villena, certament, comença la Manxa, encara que per aquesta banda, amb camuflatge de fertilitats, ningú no ho diria. Villena parla castellà i sempre ha estat castellana. Només per una decisió burocràtica va quedar incorporada, el 1836, a la província d’Alacant. Nosaltres, respectuosos amb les vel·leïtats cartogràfiques de l’Administració, acceptarem Villena com a part del País Valencià: si més no, a efectes d’aquest llibre. [...] Villena esdevé impenetrable: manxega.”
“Des de Villena, baixem cap al sud, a la comarca del Vinalopó Mitjà: és a dir, a la jurisdicció d’Azorín. [...] El secà torna a ser secà amb totes les seves exclusives conseqüències: vinya, garrofer, oliveres, ametllers. S’hi mantenen, amb tot, alguns hortets. I en les muntanyes creix l’espart silvestre. Dos castells encarats anuncien Elda i Petrer.
Elda, com Saix, parla castellà, però Elda ha estat sempre valenciana. Petrer parla català.”
“Monòver torna a parlar català. [...] Azorín és de Monòver. [...] Quan s’arriba a Monòver un s’adona que en realitat Azorín és això: aquest paisatge, aquesta pau, aquest tempo.”
“El 8 de junio de 1872 nació en esta casa el insigne escritor Azorín”, diu una làpida. Azorín és a Monòver un simple record. La població, camperola i vinatera, no té, tanmateix, cap altre atractiu per al visitant.”
EL CAMP D’ELX
J. F. “Passat Asp i el seu pla d’oliveres i ametllers tornem a sentir el català: ens trobem en una nova comarca, el Camp d’Elx.”
“El Camp d’Elx —diu un geògraf— no és una horta sinó un oasi. Enmig de l’aridesa general del Sud valencià, Elx i els seus terrenys són una gentil, àmplia pausa de verdor, i les palmeres, amb la seva al·lusió oriental, fan definitivament justa la paraula. El clima és això que se’n diu subtropical.”
Antoni Josep Cavanilles
“Crecen y prosperan en varios parages del reyno las plantas de algodón, y las palmas que por capricho u adorno se conservan en algún huerto; pero hacer cosechas importantes y cultivar estos vegetales con conocimiento y esmero, solamente lo han conseguido los de Elche. Destinaron a palmas 10.000 tahullas contiguas a los edificios de la villa, que reducidas a huertos cercados de paredes forman un bosque circular de 700.000 palmas.”
J. F. “Elx és una gran ciutat. Una indústria expansiva s’afegeix a la forta riquesa agrícola —ametllers, dàtils, magranes, llimones, hortalisses— en el seu impuls actual.”
“Tres coses acudeixen a l’interès del turista quan s’acosta a Elx: el palmerar, el Misteri i la Dama. El palmerar el veiem de seguida abrigant la ciutat pel nord, l’est i el sud: un bosc de plomalls zumzejants, remorós en la brisa, verd damunt la impecable tela blava del cel. Un pensa en els àrabs, no pot evitar-ho; el decorat encaixa perfectament amb el tòpic. Però no; Elx té palmeres des de molt abans de la vinguda dels moros. Encara que els moros que, sens dubte, els moros les estendrien i en tindrien cura amb la nostàlgia dels seus paisatges llunyans. Avui en queden en peu unes 100.000, i el visitant es meravella de l’esplendor del conjunt. Quina impressió no causaria en el segle XIII, quan el palmerar comptava amb un milió de palmeres?
La tala, pel que sabem, ha estat devastadora. I amb tot, es tracta de la massa de palmeres més septentrional que es coneix, única a Europa per la seva espessor.”
“A Elx, la palmera té un no sé què de figura incitant, de tret cap amunt, viu, de vol esgrimit. [...] “Ningú no passeja impunement sota les palmeres”, afirmava Goethe.”
“A Elx, s’ha de venir a mitjans d’agost. La calor és aleshores sufocant i cruel, ho adverteixo; però espera al visitant una compensació grandiosa: el Misteri. [...] Consisteix, principalment, en la representació d’un drama litúrgic, tot cantat —una vertadera òpera— amb el tema de la Dormició de Maria. El Misteri és obra de l’Edat Mitjana, en el seu nucli. [...] La posta en escena, tot i tenir un indubtable aire medieval, degué enriquir-se i complicar-se en els temps del barroc.”
“El Misteri es representa en l’església arxiprestal de Santa Maria, sota la cúpula monumental. [...] En els quadres en què l’element celestial intervé amb àngels, o fins i tot amb la mateixa compareixença de la Trinitat, una tramoia gairebé acrobàtica hi entra en acció.”
“Davant dels nostres ulls i de les nostres orelles admirats es desplega el retaule bíblic i llegendari amb una ingenuïtat i una bellesa meravelloses.”
“Els senyors de la Contrareforma prohibiren, a Trento, les representacions dramàtiques a l’interior dels temples. [...] Elx n’és l’excepció única en tota la catolicitat, per privilegi del pontífex Urbà VIII.”
“L’únic que decepcionarà el viatger que passi per Elx és no trobar la Dama en el seu lloc. Per quatre mil pessetes la van vendre, fa uns seixanta anys, al Museu del Louvre, on aconseguí celebritat i freqüentació universals. Avui dia continua exiliada, però al Prado. El seu lloc de veres és ací, a Elx, enfront de les palmeres i de cara a la mar propera.”
CREVILLENT I ORIOLA
J. F. “El poble s’ordena en amfiteatre, enganxat a la seva muntanya, fins i tot endinsat en ella: una quarta part dels seus habitacles almenys, són coves, espais buidats en la roca, nets i bastant còmodes, semblants als de Paterna. Com Elx, Crevillent s’ha industrialitzat prou a partir de la seva primera artesania de l’espart.”
“A Crevillent termina el Camp d’Elx; el que segueix és la comarca d’Oriola, l’Horta baixa del Segura, on parlen ja en murcià. [...] El Segura és un riu traïdor: a la més mínima es desborda i nega els camps, sovint amb una fúria assoladora. Però també és una deu preciosa. El camperol d’aquesta comarca sap utilitzar-lo. El sistema de regs d’Oriola és tan intel·ligent i calculat com el de València. [...] Les dues hortes són bastant semblants: fins a la barraca sorgeix en algun racó per a advertir-nos-en la retirança.”
“Per a furetejar bé Oriola, res millor que llegir-se abans El obispo i Nuestro padre. Ja sé que no és tasca fàcil, aquesta lectura: Miró era un Flaubert sense geni, un Flaubert reblanit, com una confitura de monges, i es fa bastant pesat.”
GUARDAMAR
J. F. “Guardamar i la mar. El poble estava, abans, sobre el promontori que ara el cenyeix: al capdamunt, junt al castell. El terratrèmol de 1829 el va destruir, i el veïnat, temorenc, volgué traslladar-se al pla, que semblava més segur. [...] Al principi, Guardamar no tingué sort en el canvi. Les dunes del litoral l’envaïren, i va estar a punt de desaparèixer. Se solucionà la cosa fixant la sorra amb arbres, i avui existeix una densa faixa de pins d’uns 16 quilòmetres de llargària, que, al mateix temps que aplaca el recel dels nadius, dota el lloc d’una nova alegria. 4.000 habitants viuen a Guardamar, entre la platja dominada ja, agradable, i el camp fèrtil.”
“Guardamar parla en català, és el punt més meridional on es parla català.”
SANTA POLA I TABARCA
J. F. “Santa Pola és un municipi el terme del qual va poc més enllà de l’àrea de la població [...] Els seus 4.000 habitants viuen de la mar. Pesquen i, sobretot, pesquen uns llagostins literalment excelsos. El port, abrigat per la muntanya, és pintoresc i pràctic. A Santa Pola hem d’embarcar: en la ratlla de l’horitzó s’assenyala l’illa de Tabarca, rodejada del blau més traïdor del Mediterrani, i Tabarca serà punt final del nostre recorregut.”
“Tabarca, o millor, Nova Tabarca. Perquè la vertadera Tabarca és a Tunísia. Uns sis-cents genovesos que estaven allí captius del moro, foren rescatats el 1786 pels espanyols i portats a l’illa valenciana: amb ells en vingué el nom.”
A. J. C. “Queda al sueste de la población [Santa Pola] y a media legua larga la isla Plana, hoy nueva Tabarca, de donde se han sacado mármoles preciosos, entre ellos la hermosa brecha parecida a la de Alepo: es muy compacto y se compone de fragmentos negros, amarillos y blancos, matizados de otros colores vivos.”
J. F. “Tabarca se’ns apareix com una plataforma rasa, emergida a poca altura de les ones, amb una dispersa escorta de roques menors. Illa Plana, en diuen també els mapes, i no està malament. En el seu perfil s’alteren algunes penyes, destaquen casunyets, muralles decadents, es dreça una església massissa. Desembarquem en el fondejador.”
“I recorrem l’illa: la qual cosa està feta en un obrir i tancar d’ulls, ja que no arriba a dos quilòmetres de llarga, ni a mig d’ampla. Això és la imatge més viva de la desolació que ofereix —o encobreix— el País Valencià.”
“El vent, el vent divers, acoltellant, tenaç, de la mar, sol dominar l’illa. [...] No hi ha capellà a Tabarca. Ni metge. Només hi ha vent: vent, brosses i tristesa. Els illencs que hi queden són gent taciturna i resignada. Uns pocs nois juguen pacíficament en la plaça: els estranya la nostra presència. [...] Un d’ells ens ven la closca d’un cargol marí.”
“Asseguts en les ruïnes de la fortificació, mirem la mar. La mar i el seu somriure innumerable: un Mediterrani amb més pena que glòria. La mar que no lleva collites. Tabarca se’ns contagia una mica. I desitgem fugir.”
