Contingut patrocinat

Parc Natural de la Muntanya de Montserrat

La muntanya de Montserrat s’erigeix avui com un dels principals centres de pelegrinatge de Catalunya i símbol nacional. Més enllà de qüestions d’ordre religiós, el Parc Natural de la Muntanya de Montserrat destaca per la seua singularitat geològica. La morfologia de les seues muntanyes, traduïda en agulles, parets i canals, posseeix un dels secrets més ben guardats d’aquest país.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Va sorgir de les aigües d’un mar ancestral que ocupava la Depressió Central Catalana fa uns 50 milions d’anys. Es va elevar amb força i verticalitat, i això que estava format amb materials de rebuig i grans masses de còdols arrossegades per impetuosos rius que desembocaven en aquest mar. Aquesta mena de morter, el conglomerat o càrstic de Montserrat, influiria, tot cal dir-ho, en algunes de les solucions constructives del genial Antoni Gaudí, en concret en la concepció estructural del seu característic trencadís. 

El massís de Montserrat va emergir enèrgicament i les seues formes van ser esculpides per obra i gràcia dels vents, pluges i gelades de proporcions inimaginables. El resultat d’aquest procés és la seua expressió actual, una estridència mineral amb ressons de cataclisme que es concreta en parets, agulles i profundes canals. D’ací prové el seu topònim, que designa per analogia el perfil esmolat de la fulla dentada d’una serra. 

El massís de Montserrat és avui omnipresent i domina en solitari un territori rural de cota baixa i de suaus ondulacions. Montserrat és una mola d’una densitat inigualable, un espectacle geològic que captiva. Prova d’això n’és la gran quantitat de turistes que es concentren al llarg de l’any a la rodalia del complex monàstic, situat en una de les seues vessants, no només atrets per la potència espiritual, sinó també pel caràcter monumental que posseeix la muntanya. De visitants, n’hi ha per a tots els gustos: els devots, més o menys pelegrins, acudeixen a la basílica a la recerca de contacte efímer amb Santa Maria de Montserrat, coneguda com la Moreneta, patrona de Catalunya; i els exploradors, els quals gosen aventurar-se pels camins circumdants amb l’objectiu de descobrir aquest laberint petri i les perspectives vertiginoses que ofereixen les parets des de la seua part superior. En qualsevol cas, no es pot negar que aquesta muntanya irradia una energia indescriptible, un magnetisme que sedueix. La força de la natura es mostra, ací, amb tota la seua intensitat.

I és aquesta potència tel·lúrica la que va atreure religiosos a la recerca de retir, seduïts primerament per la misteriosa aparició de la Verge, que, segons narra la llegenda, data de l’any 880, quan uns pastors van veure descendir del cel una gran llum que es posava a mitjana altura de la muntanya. A l’ermita primigènia dedicada a la Mare de Déu seguiria l’actual monestir benedictí, fundat el 1025 per Oliba, abat de Ripoll i bisbe de Vic. El petit monestir aviat rebria pelegrins, els quals donarien a conèixer entre la gent les narracions dels miracles i prodigis que hi obrava la Verge. 

A la muntanya, també podríem parlar de l’abadia benedictina de Santa Cecília, datada de l’any 945 i pròxima al primer. La trobareu a peu de la carretera que mena del monestir de Montserrat a Can Maçana, a la base de la impressionant muralla de la cara nord. L’edifici, situat en un replà enlairat, ocupa una balconada privilegiada sobre la comarca del Bages, on la vista assoleix sense dificultats les muntanyes pirinenques. Des del 2015, Santa Cecília acull l’Espai d’Art Sean Scully, adscrit al Museu de Montserrat. Hi trobareu, d’altra banda, un centre d’interpretació de la història de l’abadia. 

Continuem, però, el camí espiritual i aturem-nos un instant en la vida eremítica que bullia entre tanta roca. La configuració morfològica de Montserrat va influir positivament en el desenvolupament d’aquesta activitat, perquè convidava al refugi i propiciava espais de meditació. L’aïllament, la solitud i el contacte amb aquest element natural tan singular van fomentar la devoció a través d’una vida austera, senzilla i, de vegades, amb reminiscències arcaïtzants. D’ací, la quantitat d’ermitans i anacoretes que van poblar la muntanya, la qual, en part gràcies a ells, esdevindria lloc de culte. La vida eremítica va ser intensa i va ocupar alguns dels racons més privilegiats, amb construccions senzilles que aprofitaren, quan se’ls va posar bé, els abrics naturals a la roca. La solució va recuperar la vida troglodítica. Els pelegrins que acudien a la muntanya sagrada reservaven forces per fer un petit circuit per les ermites disperses per aquestes contrades.

Daniel Julián Rafols. Propietat de l'Agència Catalana de Turisme. 

Malauradament, moltes van ser arrasades durant la Guerra del Francès (1808-1814) per les tropes napoleòniques i amb la seua desaparició es va esfumar un estil de vida sobri que tants segles havia perviscut. Posteriorment, algunes van ser reconstruïdes amb intents renovats, però en va, d’establir de nou la tradició eremítica.

No obstant això, la configuració definitiva i actual de Montserrat com a muntanya sagrada es deu, en gran part, a l’empenta d’escriptors i d’intel·lectuals de la Renaixença. Aquella època de producció identitària i de renaixement nacional va operar, en el cas català, una simbiosi entre nació, territori (muntanya) i espiritualitat. Fou el moment d’eclosió de l’excursionisme primigeni, en què destacaren figures com mossèn Cinto Verdaguer, en qui es fonien poesia, muntanya i religió. Montserrat és, encara avui, fita de les principals marxes excursionistes, entre les quals destaca la veterana Matagalls-Montserrat. 

I això no ho és tot: el magnetisme especial d’aquesta muntanya sembla que transcendeix els límits planetaris. A qui n’hi quede algun dubte, haurà d’aplegar-s’hi la nit del dia 11 de cada mes. En una esplanada propera al monestir, es reuneixen desenes i fins a un centenar de persones disposades a caçar llums en el firmament fins a altes hores de la matinada. Al ritual albirament d’extraterrestres el precedeix una xerrada-presentació de Luis José Grifols sobre les seues experiències des de fa més de tres dècades amb els “veïns de dalt”. El misteri ovni, la ufologia i les llums que van guiar els pastorets fins a la imatge original de Santa Maria de Montserrat semblen entrellaçar-se en una relació profunda i transcendent.

Una immersió pedestre

Com la cara i la creu d’una mateixa moneda, la muntanya de Montserrat posseeix dues vessants oposades en caràcter i presència. La meridional, assolellada, temperada, de terra eixuta; i la septentrional, freda, glacial fins i tot, bastida d’altes parets i d’un cert aire tètric. La primera ofereix una imatge amable, en què els conreus d’olivera i de l’ametller entapissen els peus del rocam i els banys de sol fan més acollidors els dies freds d’hivern. A la seua falda han crescut els pobles de Collbató i el Bruc, petits nuclis tranquils que, dissortadament, han vist malmesa la seua harmonia a causa del pas de l’autovia A-2, que uneix Barcelona amb les terres de Ponent.

La cara nord, per contra, dibuixa un perfil abrupte, vertical, vertiginós. Als seus peus, Monistrol de Montserrat i Marganell viuen enclotats en les profunditats d’aquesta realitat mineral que els dies curts de l’any eclipsa els pocs rajos de sol. 

L’àrea de Can Maçana, i més concretament el coll de Guirló, fa de frontissa entre l’una i l’altra, el gir màgic entre ombra i sol, frontera entre les comarques del Bages i de l’Anoia. Des d’aquest punt, amb zona d’aparcament i centre d’informació del parc natural, podreu explorar a peu l’anomenada regió d’Agulles. Es tracta d’un laberint de farallons de conglomerat, els quals s’eleven entre alzinars extraordinaris (com, de fet, gran part d’aquest massís). Adopten formes capricioses que captiven la imaginació i inspiren la creació de topònims suggeridors: la Màquina de Tren, el Setrill, l’Esquelet o les Bessones, que fan viatjar a un relat de ficció. 

En una clariana de bosc, apareix el refugi Vicenç Barbé, conegut popularment com el refugi d’Agulles. Atanseu-vos-hi, l’excursió és breu i no presenta cap dificultat, excepte una breu i fàcil grimpada per la canal d’accés al coll de la Portella. Aquest refugi és base d’operacions per als escaladors que freqüenten la zona i punt de pas per als excursionistes que es dirigeixen cap a la regió dels Frares Encantats, pel camí que hi mena a través de l’estratègic pas del Príncep, o per als més agosarats que es llancen a la travessa de Montserrat pel bell mig.

 

Moltes són les possibles excursions, perquè el massís posseeix una extensíssima xarxa de camins, reflex d’una activitat humana amb finalitats ben diverses. Per aquests hi han circulat llenyataires, ermitans, monjos i pelegrins, i carboners i bandolers a la recerca de preses solitàries. 

Per al principiant en aquesta terra, haurà de conèixer alguns detalls abans de endinsar-s’hi: les pujades i els descensos són generalment accidentats i de ferm solt. Tot i això, existeixen racons suaus on passejar agradablement. A part dels camins principals, hi ha un bon grapat de secundaris que uneixen zones i que permeten dissenyar recorreguts d’una certa longitud i exigència. Però atenció: per navegar per aquest mar petri es requereix una bona orientació, lectura del mapa i del terreny. No són evidents alguns dels seus senders que condueixen a carrerons sense sortida. I pareu compte amb les canals: Montserrat es pot recórrer, infiltrant-se per les seues canals, algunes de les quals, no exigeixen de l’usuari una habilitat especial. No obstant això, un error d’orientació que ens faça escollir la canal equivocada pot tenir un desenllaç fatal. Són freqüents els rescats de muntanyencs i senderistes embrancats en aquests llocs, amb grimpades o desgrimpades que es tornen autèntiques trampes.

Juan José Pascual. Propietat de l'Agència Catalana de Turisme

Ben al contrari, els camins principals us permetran descobrir a peu el Parc Natural de la Muntanya de Montserrat amb total seguretat. D’entrada, res millor que arribar pels nostres mitjans al seu epicentre, el conjunt monàstic, i la seua cota més alta, el cim de Sant Jeroni (1.236 m). Els principals camins d’accés al monestir de Montserrat des d’ambdues vessants estan ben fressats i mantinguts, gràcies al pas de senderistes i a les recurrents caminades excursionistes que finalitzen a la plaça de la basílica. No dubteu a recórrer-los, ja que l’esforç magnifica el paisatge i proporciona la percepció dels pelegrins primigenis. Des de la vessant meridional, Collbató és punt d’inici dels dos camins més freqüentats d’aquesta cara.

L’emblemàtic camí de les Bateries (el topònim del qual es deu a les bateries instal·lades per l’exèrcit francès el 1812) descriu una ascensió progressiva i constant, amb una panoràmica privilegiada sobre les terres de Migjorn; i el camí, marcat com a Sender de Gran Recorregut GR-172, que des de les impressionants coves del Salnitre salva de manera més brusca i solitària els 400 metres de desnivell que ens separen de la part superior. Si esteu avesats a trescar, aquesta segona opció us farà xalar quan el camí descriu ziga-zagues curtes i rítmiques, curosament empedrades.

A la vessant septentrional, els pelegrins i excursionistes accedeixen al monestir des de Monistrol de Montserrat. El camí, senyalitzat com a Sender de Gran Recorregut (GR-5), guanya altura de manera progressiva i amb seccions on el pendent s’accentua significativament. Tot i ser més curt que el de les Bateries, es fa més feixuc, ja que el tram final és compartit amb el camí de la Santa Cova, cimentat i amb graons. L’avantatge d’aquesta darrera opció és la possibilitat de retorn al peu de Montserrat amb el tren cremallera.

Des del monestir, podrem visitar còmodament la zona alta i el cim del massís, Sant Jeroni, amb el seu mirador suspès sobre la cara nord, així com una impressionant perspectiva de les parets d’Ecos. També podrem recórrer la serra de les Lluernes, passant pel peu del característic Cavall Bernat, l’emblemàtic monòlit de conglomerat, guardià d’aquestes muntanyes. En direcció oposada, arribar fins al Montgròs serà un regal: ens trobarem surant en un univers de roques arrodonides, absolutament envoltats de conglomerat, sense cap altra perspectiva. Des del monestir també, per un tram d’escales que travessa una bretxa batejada com el Pas dels Francesos, arribarem en poc temps al peu del refugi d’escaladors de l’ermita de Sant Benet. Mantenint-nos sobre el GR-172, podrem davallar sense dificultat cap al monestir de Santa Cecília, ja a la cara nord. Al nostre pas, descobrirem els espectaculars murs de gairebé 300 metres d’altura que conformen la imatge més  característica de Montserrat.

Turismo Verde SL. Propietat de l'Agència Catalana de Turisme.

Una proposta interessant per als avesats a caminar és recórrer la cara nord per la seua base. No té cap altra dificultat d’orientació que seguir el citat GR-172. Alceu la vista de tant en tant per contemplar l’espectacle mineral que es desplega al nostre pas. Les parets de Sant Jeroni i la regió d’Ecos us depararan perspectives dantesques. No serà estrany sentir veus i localitzar éssers diminuts bellugant-se per aquest món vertical. No us amoïneu, són escaladors; formen part del paisatge humà d’aquestes muntanyes, igual que el porc senglar, l’esquirol, el gat mesquer i des del 1995, amb la seua reintroducció, la cabra salvatge, que capitanegen la legió faunística. 


 Elevadors mecànics

Montserrat té una sèrie de sistemes de transport que us faran l’accés més fàcil tant al recinte com a les parts altes de la muntanya. El tren cremallera permet accedir-hi amb comoditat des de Monistrol. Va ser el primer tren de muntanya d’aquestes característiques que es va instal·lar a l’Estat espanyol, inaugurat el 1892. El Cremallera va permetre un estalvi de temps, i anar i tornar de Montserrat en un sol dia. El seu servei es va traduir en un increment notable de devots i de turistes. Podreu accedir igualment a Montserrat amb l’aeri, un funicular per cable que salva un desnivell de vora 550 metres en poc més d’un quilòmetre. L’estació es troba a pocs quilòmetres de Monistrol de Montserrat, a la cara nord.

Existeixen, d’altra banda, dos funiculars per facilitar l’accés a dos punts emblemàtics de la muntanya. Són el de Sant Joan i el de la Santa Cova, que van ser construïts els anys 1918 i 1929, respectivament, amb l’objectiu de transportar els pelegrins i els visitants fins a aquests punts. L’estació superior del de Sant Joan suposa un bon punt de partida cap al cim de Sant Jeroni i per visitar l’ermita de Sant Joan. El de la Santa Cova us resoldrà l’accés on, segons la tradició, va ser trobada la imatge de la Mare de Déu.
 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.