Quan l’aigua va arribar, la primera cosa que Bol Majok va fer va ser portar els seus fills a un lloc elevat i segur. Almenys de moment. Va deixar les seves poques pertinences a la seva cabanya. Després va instar els altres residents a afanyar-se.
Majok és el cap del poble Tong a l’estat d’Unity, al nord de Sudan del Sud. Recorda la pluja del 25 de juliol de 2021 caient amb força a la seva terra natal de color vermell, convertint-ho tot en fang. Les presesque havien improvisat van començar a caure. El país dels avantpassats de Majok va desaparèixer davant dels seus ulls.
Després d’allò Majok no ha tornat a casa. L’aigua la va enderrocar, com la majoria de cabanyes del poble. “Ho vaig perdre tot”, diu el cap del poble. Les inundacions van seguir en augment des d’aquell dia de juliol. Tan sols uns quants camps s’hi van salvar. Les vaques i cabres de Majok van morir de fam l’una darrere l’altra. L’aigua mai no havia pujat tant. Molts residents ja han fugit.
“En algun moment”, diu a la seva illa l’home magre de les grans cicatrius tribals que té al front, “haurem de fugir. I després no tornaré a ser el mateix. Lluny de la terra dels meus avantpassats”. Sudan del Sud, l’Estat més jove del món, s’ha vist afectat per les enormes inundacions durant quatre anys seguits. Els alts nivells d’aigua dels grans llacs que es troben a la part superior del riu Nil Blanc estan empenyent més i més aigua a les planes. Des de l’any passat, l’aigua no s’ha drenat a molts llocs. Gairebé tots els 10 estats de Sudan del Sud s’hi han vist afectats. Amb la comunitat global reunida en aquests moments a Egipte per la 27a Conferència Mundial Climàtica, només han de mirar a Sudan del Sud per veure les conseqüències del canvi climàtic i com ha pres gairebé tot d’un grup de gent que cada vegada augmenta més.
La llum es reflecteix en la gran immensitat de l’aigua i, al mig, hi ha arbres que s’estan podrint i cabanyes abandonades que tenen el sostre de palla en forma de punta. Els grangers estan portant el seu bestiar a terrenys més elevats a través de l’aigua que els hi arriba a les espatlles. Darrere de les grans preses es troben els camps de refugiats, les bases de les Nacions Unides i les organitzacions d’ajuda que habitualment són les que intenten ajudar a la gent.
El Programa Mundial d'Aliments (PMA) fa poc va anunciar que més de 900.000 persones s’han vist afectades per inundacions. Gairebé el doble que al setembre. Les pluges han devastat collites, destruït cases, arrasat carreteres i ponts, esfondrat escoles i contaminat recursos hídrics. L’ONU avisa de l’existència de brots de malalties.
A l’estat ric en petroli d’Unity, casa de Majok, els dics amenacen en trencar-se un altre cop. Mentrestant, al sud del país els camps de refugiats i les bases de la Missió de les Nacions Unides al Sudan del Sud es podrien inundar aviat. Però l’aigua no és l’únic problema: la guerra i la fallida de l’estat són més amenaces per a la població. Quatre de cada cinc sud-sudanesos ja viuen en pobresa extrema i al voltant de 8 milions dels 11 milions d’habitants del país no tenen un accés segur als aliments. UNICEF ha alertat que 1,4 milions d’infants podrien patir desnutrició a principis del pròxim any.
Sudan del Sud ha estat en crisi des que va declarar la seva independència el 2011. Al voltant de 400.000 persones van morir durant els cinc anys de guerra civil que va enfrontar els principals grups ètnics que van sorgirdos anys després de la independència. I encara que el president Salva Kiir i el seu oponent Riek Machar acordessin un alto el foc el 2018, el conflicte continua actiu. “El país continua trencant-se”, diu un membre de la missió de l’ONU. “Aquest país ha baixat als inferns”, diu un altre habitant de l’estat d’Unity.
Majok tampoc no té gaire esperança. Ja que el seu poble es troba al voltant de 500 kilòmetres de la capital, no espera que l’estat l’ajudi. De fet, l’estat gairebé no hi té gaire presència aquí. En aquest particular divendres, al voltant de cent habitants s’hi han ajuntat per agafar d’una revolada l’aigua en olles i pots metàl·lics d’un camp on la pressa va deixar de funcionar. Però els seus esforços són inútils. Una dona es desmaia darrere de Majok. I els altres criden «els nenúfars són el que mengem! No tenim res més!».
Un grup de dones porta la dona inconscient per davant de Majok. Com tothom aquí, ell menja una pasta estreta amb dificultat de les llavors dels nenúfars. Només fan un àpat, normalment al migdia. Majok mira cansat al seu camp de mill inundant. “Faltava poc per començar a collir”, diu.
Majok camina pel seu poble cap a la seva nova cabanya, passant per altres cabanyes temporals. El fang se li puja als seus peus descalços. Explica que la seva comunitat ara inclou 12 illes, on la més gran mesura 1.000 metres de llargària i 300 d’amplada. Enfora es poden veure dins l’aigua les restes de l’antiga escola del poble. Unes quantes cabres corren pels voltants. L’olor de fusta humida que es resisteix a cremar-se es queda en l’aire.
“L’entrega d’aliments de les organitzacions d’ajuda no ha sigut suficient des de fa molt temps”, diu Majok. L’últim subministrament d’ajuda va arribar fa dos mesos en canoes i ja s’havia esgotatdues setmanes més tard. I Tong és tan sols un de molts pobles que es troben en aquesta situació de desesperació.
Aquest any el Programa Mundial d'Aliments va haver de reduir les racions a 1,7 milions de persones de Sudan del Sud. A causa de la guerra d’Ucraïna, la pandèmia i la inflació, els països rics donen menys de l’habitual. El PMAestà afrontant en solitari un dèficit de 585 milions de dòlarsde recaptació per als següents sis mesos. A causa d’això, es van haver de reduir les racions. “Vam haver de prendre el que tenen els qui passen gana per donar-ho als qui moren de fam”, diu Gemma Snowdon del PMA. Diu que mai no hi ha hagut una fam d’aquesta magnitud.
Bol Majok està fent una crida a la seva comunitat per sembrar cultius. Però normalment l’aigua destrossa immediatament els nous camps. Diu amb tranquil·litat que el passat mes de juny va intentar cultivar ocra, mill i cols darrere de la seva cabanya. També els hi falten les xarxes i els hams que es necessiten per pescar. “L’únic que queda són els nenúfars”. I els nenúfars escassegen. Una collita de 50 kilograms en produeix 3,5 de civada baixa en nutrients. “Ens moriríem de gana sense nenúfars”, afirma.
Mònica Nydak espera amb una túnica blanca i amb un mocador de colors al voltant del seu front en una altra illa rodejada d’aigua pudent. La dona de 50 anys és la presidenta de l’associació local de dones i parla sobre els problemes que porten els nous aliments bàsics. Perquè, diu ella, recollir nenúfars és feina de dones.
“Som els qui més estem patint les inundacions”, diu ella, afegint que a l’aigua les dones s’exposenals atacs de serps i cocodrils. Tampoc no és estrany que els homes que viuen a les planes violen a les dones durant la collita. “No fa gaire això ha passat quatre vegades només al nostre poble”, afirma.
La feina fa que moltes dones emmalalteixin, diu Nydak. Pateixen diarrea, pneumònia i malària. No hi ha molts banys i la gent beu l’aigua de les inundacions. “Molt sovint ens surten erupcions a la pell”, diu ella. A pocs kilòmetres del poble es troba un oleoducte que transporta petroli estret d’algunes plataformes properes. Nydak explica que l’oleoducte té fugues.
Per tant, la gent fuig de l’aigua contaminada i dels conflictes. Al voltant de 150.000 refugiats viuen a camps de l’àrea que envoltant la capital regional de Bentiu. Les tropes del govern i les milícies continuen lluitant entre elles cada dia a estat d’Unity, atacant pobles, assassinant residents i calant foc a les cabanyes que queden enmig d’un paisatge apocalíptic. Els robatoris de bestiar són habitualos.
Aquí és tradició, diu un oficial del govern local, que el bàndol de la víctima mati algú per venjança. I ningú no se’n fa responsable.
Nyapilieny Matiek s’acota davant d’una filera de latrines que fan pudor. Va viatjar sis dies amb el seu marit i els seus set fills des del port d’Adok, casa seva, per arribar al camp de Bentiu. Diu que van haver de fugir quan milícies progovernamentals van atacar el seu poble el 3 d’abril. “Van venir a robar vaques. Després van començar a disparar i a matar”. Van disparar al seu fill més gran amb els seus fusells d’assalt.
El sogre de Matiek i el seu germà van morir a les cases que van cremar. La massacre va durar un dia i 40 persones van morir. Els altres van poder escapar per les altes herbes de la riba mentre els atacants violaven les dones del poble. Quan tot va acabar, diu ella, els supervivents van intentar identificar els caps decapitats amb els cossos escampats a terra.
No tenien res per menjar durant els tres dies que van tardar per arribar al camp. Bevien l’aigua per la qual havien caminat. Més de 100 persones finalment van completar el llarg i difícil viatge a Bentiu. Gent jove i gran van morir durant el viatge.
“Però havíem de continuar movent-nos perquè les inundacions i els atacs van prendre tot el que teníem”, diu Matiek. En aquest camp, ara ells viuen de l’almoina d’altra gent que passa gana. I no molt enfora, on acaben elsondulats sostres fets de ferro que brillen, darrere del dic, l’aigua continua pujant.