Perversió religiosa

L’obscenitat en les sagristies de l’edat mo­­derna

El llibre ‘Per la reixeta’, escrit per Albert Toldrà i publicat per la Universitat de València, recull tot un munt d’anècdotes sobre les pràctiques sexuals dels religiosos al País Valencià entre els segles XVII i XIX. Tot plegat constitueix un conjunt de situacions que caminen entre l’humor de les intencions frustrades i la misèria dels abusos, amb la complicitat dels tribunals.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La dificultat de les situacions aguditza l’enginy dels qui pateixen els moments més desesperats. Alguns, mitjançant habilitats admirables, aconsegueixen sortir-se’n emprant vies legítimes. Uns altres, en canvi, tiren pel dret sense importar-los els greuges causats. Hi ha, també, una tercera via. La d’aquells que, malgrat tot, no ho aconsegueixen. No tenen la destresa suficient per fer-ho i els seus intents queden només en això. En intents. Moltes vegades tan ridículs que resulten divertits per als testimonis.

En el cas dels eclesiàstics d’entre finals de l’edat mitjana i inicis de la contemporània en podem trobar de tot. No és difícil imaginar tota una sèrie de facilitats per dur a terme accions condemnables amb l’únic propòsit de satisfer el desig sexual. Malgrat la negació eclesiàstica, és ben sabut que els principis no sempre han estat, ni de bon tros, respectats pels seus predicadors. Alhora, tampoc no són desconegudes les complicitats dels tribunals superiors, que, emparant-se en la necessitat de mantenir el prestigi de la màxima institució divina, han callat o ocultat els abusos més abominables. Si aquesta és una dinàmica que tothom té present en l’actualitat, no cal dir que, en una època d’analfabetisme estructural i de difusió mediàtica inexistent, les facilitats eren molt més grans.

Però això no eximeix de la denúncia els autors d’aquelles innombrables calamitats. Tal com especifica Albert Toldrà al final del seu treball Per la reixeta: sol·licitació sexual en confessió davant la Inquisició de València (1651-1819), la seua intenció és la de “fer justícia”. Un propòsit molt noble que, alhora, també fa burla dels religiosos que foren infidels al seu servidor. O, millor dit, l’objectivitat en la transcripció de les denúncies de l’època, rescatades per l’autor a l’hora de fer aquest llibre, provoca que els culpables facen burla d’ells mateixos. Perquè les seues accions eren mers atemptats contra les seues dignitats i contra les de les seues víctimes. I el modus operandi els descrivia. Tal com eren.

D’exemples, centenars. El 1705, fra Jeroni Alminyana es declara víctima sexual de les seues penitents, després d’haver estat acusat per vint-i-tres d’elles. En la seua defensa, però, afirmava haver patit encalçament. Una jove “se avía arrimado a la rodilla derecha de este reo, y estregádose con ella sus partes pudentas [...] después le avía tomado la mano, y llevádola a dichas sus partes femíneas por sobre la ropa”. Uns altres, simplement, no tenien èxit malgrat la perseverança. Després que fra Antoni, franciscà de València, confessara Esperança Pitxó, “se levantaba dicho padre del confesionario y le salía al encuentro [...] y dándole aquel la mano para que se la besase, se la apretaba y con palabras afectuosas y cariñosas la decía que la estimaba mucho y que la hacía dueña para que dispusiera de él y mandase de quanto el dicho tubiese en su celda y quanto pudiese hacer por ella y que no tubiese reparo si estaba enferma de enviarle a llamar a su casa, pues aunque fuese la hora que fuese de buena gana iría a confesarla. Y habiendo llegado a sospechar la declarante que todas aquellas palabras, afectos y promesas [...] podrían ser con el fin de solicitarla a cosas torpes, no bolbió a confesarse con dicho confesor”.

El monjo i la monja (1591), de Cornelis van Haarlem.

Llenguatge desconegut, però massa clar

Aquestes històries ens descobreixen tota una terminologia avui desconeguda i ben curiosa. Amb la paraula torpe es fa referència al terme sexual. Per tant, hi poden haver relacions, intencions o desitjos torpes. Un altre concepte molt emprat és el d’oscular, sinònim de besar, avui poc emprat. Tener gusto és un orgasme. Fer-se la punyeta, masturbar-se. I una altra sèrie de paraules més evidents —arrojar la simiente, dar un polvo, el óculo prepostero, etc.— tenen avui clares i senzilles traduccions. Cal especificar que les transcripcions en castellà deixen palès quina era la llengua oficial de la Inquisició. Poques vegades és respectat l’idioma oficial del delator —el català— en les denúncies. Hi ha casos, però. En l’acusació de Rosa Calabuig, de Bocairent (Vall d’Albaida), s’admet que fra Mateu “quería descargarla los pechos, vulgarmente dixo ‘volia tirar-li els pits’”. El projecte polític sustentat per l’Església ja determinava la vulgaritat de l’idioma autòcton. Això, però, no lliurava els pecadors d’emprar termes ben grollers. Quasi tant com les seues intencions.

Per exemple, el monjo Francisco de León intentava seduir una monja l’any 1682 amb mètodes poc romàntics. “Mira qué carajo tan lindo y qué cojones, si quieres que te hoda, dímelo y buscaré el modo de entrar en el convento y hoderte”. També hi ha exemples en català. Fra Pasqual Navarro, denunciat a Ontinyent (Vall d’Albaida), explicava amb poca elegància a una dona que “els sacerdots que estinguen en los convens, si tenen ganes de dona, que es fasen la puñeta”. Uns altres, desitjosos d’excitar-se amb paraules brusques, preguntaven a les dones si “te has tocat les mamelles? (...) Y la figa, te l’as tocada, o tens en ella algun malet?”. Un altre, fins i tot més directe, li assegurava a la confessora que “yo te daré toda mi Retoría si te lo dexas hazer y si me das el coño, porque te aseguro que no ay otro en todo el lugar más bonito, y con ninguna tendría tanto gusto como contigo”. Tot un homenatge a la literatura cavalleresca.

Evidentment, la ignorància d’aquell temps permetia els eclesiàstics aprofitar el seu càrrec per convèncer les dones que tenien bones intencions. I, fins i tot, de l’obligació de fer aquelles preguntes pervertides o d’actes que en molts casos eren sinònims de violació. Per exemple, el 1766, fra Vicent Chapuy, de Tormos (Marina Alta) és denunciat per Francesca Maria Ballester. Per sort, la delatora no es va mostrar ingènua enfront del requeriment del religiós. “Señora, esplíquese Usted y dígame si tiene algunas humedades en sus partes. Y respondiendo que no, la dixo: Señora, pues yo lo tengo que ver. Y diciendo esto la metió la mano hasta las rodillas, y resistiéndose la donzella, se levantó, y al salirse de la Sagrestía aun repitió la misma pregunta, però respondiéndole la donzella con yndinación: Si las tengo es cosa de mugeres”.

Fugir de la condemna

Més cautelosos es mostraven davant la Inquisició, que quan es decidia a perseguir-los —després de processos llargs que requerien, almenys, dues denúncies per iniciar la investigació— generaven verdader temor i provocaven el penediment. “Y pide a Dios perdón y a este Tribunal que le mire con piedad y misericordia”, suplicava un culpable. Aquest cas era, paradoxalment, excepcional. Perquè “tret de casos de fanatisme o d’enemistats, detectem una solidaritat sacerdotal per protegir-se els uns als altres: sovint només inciten la sol·licitada que acudeix a ells a denunciar quan ho veuen inevitable, i en aquest cas se sol avisar l’interessat perquè prenga mesures com “fer una confessió espontània” o “consultar els superiors” abans de ser denunciats, explica l’autor. I també és ben freqüent recórrer a la “inferioritat” femenina per tal de defensar-se de les acusacions. L’any 1687, fra Francesc Castelló recusa la denunciant, que, “por ser muger, no se le deve dar fe, porque lo que oyen estas lo alteran, truecan por ser confusas y de poca explicación (...) no se le deve dar fe por aver sido infiel a Dios y al dicho Religioso jurando falso, siendo perjura, mentirosa, pública ramera y de tan mala calidad, no deve ser oyda ni creída ni se le deve dar fe”.

Coberta del llibre Per la reixeta: sol·licitació sexual en confessió davant la Inquisició de València (1651-1819), escrit per Albert Toldrà i Vilardell i publicat per la Universitat de València.

Com calia esperar, els religiosos penalitzats per aquestes pràctiques tampoc no reben els pitjors càstics. Alguns patiran l’assessorament “espiritual que le instruya y fortifique y que a su dirección ayune los viernes de el año de su reclusión y los sábados reze una parte de Rosario a Nuestra Señora”. Uns altres, simplement, hauran de fer lectures religioses com a penitència. En tot cas, eren casos menors. Perquè la camaraderia entre els pecadors dissenyava estratègies per satisfer desitjos sexuals o per evitar problemes. Per exemple, el 1752 a Ulldecona (Montsià), el comissari Joan Alabart recomanava prudència als inquisidors. Una dona sol·licitada, de classe alta, podia desencadenar un problema perquè “su estado y circunstancias de cuna no común llebarían este procedimiento hasta términos muy escandalosos”. En aquest sentit, i també considerant l’alt nivell de violència present en aquells temps, especialment patit per les més desafavorides, era més comú el desfogament contra les joves de classes baixes, acostumades a la submissió religiosa i al masclisme estructural.

Versions canviades

Els moments de més inestabilitat també augmentaven el comportament més masclista dels religiosos, que podien aprofitar la incertesa per dur a terme enganys o plans desesperats de satisfacció. Durant la Guerra de Successió, l’agustí Andreu Bernabeu, de Xàtiva, patia la repressió borbònica i fou, finalment, encarcerat a Almansa. Abans, però, havia estat cometent atrocitats per les quals seria denunciat. El 1707, en ple conflicte, el fra havia acollit Antònia Canyes i la seua família al convent per garantir-los refugi durant el setge a la capital de la Costera. Un d’aquells dies, el religiós abraçà Antònia i li va besar el coll, tal com es reflecteix en la denúncia. També li va dir que “si fuera secular se casaría con ella, e instándola mucho en que la dexasse ver sus ligas”. Davant dels inquisidors, però, la seua versió seria una altra. La conversa s’hauria produït amb Antònia i els seus germans. I hauria estat aquesta: “Aora entrarán los franseses y todo será besos y abrasos, como en Francia”. Quan algú li pregunta com es besen i com s’abracen a França, Andreu Bernabeu hauria respost fent-li un petò a Antònia als llavis. Les situacions més extremes també activaven l’enginy més mal intencionat dels necessitats.

La manipulació de les denúncies o el to rebaixat per afavorir els religiosos pot donar a entendre, fins i tot, l’existència d’històries d’amor que hi havia entre els rectors i les confessores. “Convinieron en tener correspondencia ilícita, y para ella y por evitar la nota, la previno dicho fray Francisco que cuando quisiere hablarle, no le buscase en otra parte sino en el Confesonario, donde simulando Confesión tratarían del lugar y ora donde se podrían ver, y con efecto, en el espacio de quatro meses en que residió dicho fray Francisco en Denia (Marina Alta), acudió esta como unas sesenta veces al dicho confesonario, donde simulava confesión, haciendo esta como que se confesava, y él como que la absolvía, però tratavan de su torpe correspondencia, y señalavan el lugar donde podrían verse solos”.

Malauradament, aquesta fou —potser— una excepció entre milions de casos, denunciats o no, d’abusos emesos des d’un estament que va aprofitar el seu poder per pecar contra el criteri que imposava. Tot gràcies a una estructura social que aquesta mateixa institució havia creat, fent valer la seua omnipotència a l’hora d’establir ordre i distinció social. Tot actuant gràcies a un analfabetisme consolidat que repercutia en la ignorància de les seues víctimes, en moltes ocasions crèdules davant un estament tan poderós i tan influent. I sempre amb l’avantatge de l’autoprotecció. Ells actuaven, ells se satisfeien i ells es protegien de les denúncies. Perquè gairebé tota la justícia jugava a favor seu. Ells mateixos la controlaven i la feien funcionar. Aquesta és només una mínima part dels exemples exposats per Albert Toldrà a la seua obra. I és, en el corpus total, granets de sorra en la muntanya dels incomptables abusos eclesiàstics comesos al llarg de segles de poder.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.