Els crítics

"Hi ha una part d’escriure i divertir-te: amb la picaresca m’ho passo millor"

Més centrat en el nihilisme d’un d’antiheroi quotidià —en Morell— que no pas en la colla de barri que apareixia a Mars del Carib, aquí Pons Codina tampoc estalvia hores de bar, glopades d’ironia ni una crítica mordaç als temps de crisi i a tots els seus sotracs.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La ratafia sembla tenir a la novel·la un sentit de resistència contra una precarietat general.

Jo la ratafia la coneixia molt poc. Ara l’he coneguda perquè m’he hagut de documentar. Em servia com una metàfora molt bèstia d’una resistència, de cosa antiga i nostrada contra aquesta modernitat, contra aquesta crisi. Jo diria que la modernitat és sinònim de crisi; no deixa de ser en gran part canvi. Ja no és com la majoria de generacions anteriors, que els valors eren segurs, per bé o per mal. Si eres camperol tenies aquesta feina tota la vida, si creies en alguna cosa tota la vida hi creies. I la modernitat porta que tot això t’ho has d’estar replantejant constantment, tots els valors, inclús les relacions personals, les parelles...

L’aventura d’anar a buscar les herbes per elaborar el licor té un punt romàntic. Romàntic punk, potser...

El protagonista no encaixa en la societat. És un passejador, una persona que li agrada observar, que li agrada provar... En una societat tan ràpida, ell està fora de lloc però busca el seu espai, i si ha de ser fent ratafies a Sant Andreu, doncs es fan.

Sant Andreu és un illot dins Barcelona?

Acabarà com acabarà perquè ja està passant. Sí, era la sensació que tenia quan hi anava, des dels 16 fins als vint-i-llargs, que era un barri de fora, un barri obrer amb molta personalitat històrica. A Sant Andreu hi grates i hi ha cosa.

I a la novel·la hi ha un clatellot als mitjans de comunicació.

Els mitjans de comunicació ja no són gestors de notícies, sinó que creen opinió. I són empreses. Acabes veient que els importa ben poc la realitat. Jo tinc una empresa, haig de defensar uns interessos i el que busco és gent, firmes, que m’hi lliguin una mica. A part de la ratafia i la relació del noi amb la Magda Urrutia, aquesta és una de les subtrames de la novel·la.

El protagonista és un creador de fake news d’estar per casa i trampeja la vida com pot.

Sí, jo diferencio el cinisme del que és un buscavides. No és un cínic en el sentit que no s’aprofita de la situació, sinó que entén la situació i es busca la vida. Jo crec que estic instal·lat en la picaresca i ja amb Mars del Carib era així. També hi ha una part d’escriure i divertir-te: amb la picaresca m’ho passo millor. I després hi ha una part pràctica: des de l’humor, sé ràpidament si em funciona un text. I des de la neutralitat em costaria més.

Sense entrar en moralitats, aquí hi ha més crítica social que a Mars del Carib?

Potser aquí el context de crisi és més explícit. A Mars del Carib també es parlava de la crisi, del sistema judicial, de la policia... Jo hi tractava la meva joventut, molt més real del que la gent es pensa. Després vaig començar a escriure un altre llibre i quan portava un temps el vaig apartar perquè era una continuació del primer. Això ja ho havia fet i no m’interessa. I m’hi vaig posar amb Dies de ratafia. Hi ha una entrevista al Jordi Cussà, un autor que m’agrada molt, on li preguntaven per què després de Cavalls salvatges va escriure La serp, que és un llibre històric, ambientat a Empúries. I ell deia que amb el primer llibre tenia la sensació de ser un ionqui que havia escrit un llibre i en el segon, un escriptor que també havia sigut un ionqui. Doncs diria que és això, salvant les diferències, el fet aquest de reivindicar-se com a escriptor. Però ha sigut un procés inconscient.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.