Vora mar ens adormim, un baf ens bransoleja
i ens bull, de cos present, l’àngel i la bèstia.
Espectrals marxem després, esmaperduts,
i tot se’ns incinera. Fums, fantasmes de la mà,
de l’incendi de la sal fem bàratre i tint de poma
a la carn, cards entre llirs despullats d’aroma.
Perill somiar: pecat mortal. Preferim melanoma.
Ròssecs de la serp, a deshora mudem la pell
sobrera, se’ns carbonitza l’ombra abans de tocar
terra i, si girem cua i mirem enrere, el foc
de l’agost no n’ha deixat petja, brasa ni cendra.
Fins i tot la llum, or de misericòrdia, al vent
de ponent mor i s’ensorra en tortes longituds
d’ona —estries, espines de llissa, ous de lluerna,
infinites dunes rosses, pels pèls jaç i cabellera.
Gitat al sorral dic, dic per sirenes i Moby-Dicks:
llenceu-me a l’espigó, torneu-me peix la pena.
Arpons! La lluna sangoneja al coll de l’horitzó.
Salvament o salvació, una gavina, un cranc
o la rauxa del garbí se’n faran la berena.
A Manel Marí, in vino veritas
—Josep Porcar
Fotografies de laplatja del Gurugú, Castelló, 2016. Poema inèdit escrit per Josep Porcar per a EL TEMPS.