L’any és a punt d’acabar i és el moment de fer retrospectiva i mirar què ha donat de si el 2022. Aquest any s’han estrenat moltes sèries, però també n’hi ha moltes que han acabat després d’un recorregut llarg. Cada cop hi ha més espectadors que esperen aquest moment, l’últim episodi d’una sèrie, per començar-la. Argumenten els seus motius amb dues idees molt sòlides: el fet de tenir disponible la sèrie sencera per administrar el visionat al seu ritme (sense esperes) i tenir la seguretat que és una sèrie que realment val la pena. Això implica donar molta importància a l’últim episodi i al tancament de la història per decidir si el conjunt de la sèrie val la pena. Encara que personalment no acabo d’estar del tot d’acord amb aquesta idea (hi ha hagut grans sèries amb finals desastrosos i mai m’he penedit d’haver-les gaudit), entenc que pot ser un baròmetre per triar les sèries que realment valen la pena i estalviar-se perdre el temps amb possibles decepcions. Així doncs, us proposo mirar el 2022 fixant-nos en els finals.
Podem començar pel podi i parlar de Better Call Saul, que ha acabat al 2022 amb el que probablement sigui un dels finals més perfectes i elegants que hem vist en molt de temps. Un gir de guió basat en l’evolució del personatge que és coherent amb tot el que sabem sobre ell i que es produeix amb una naturalitat increïble, en gran part producte de la feina que Bob Odenkirk i Rhea Sheehorn han fet durant tota la sèrie. Si alguna cosa fa el final de Better Call Saul és certificar que és una gran sèrie, una imprescindible que no heu de deixar escapar. En comparació, el final d’Ozark és matusser i previsible, quan s’esperava un final d’alt voltatge. La sèrie es tanca en una conclusió massa simple que, almenys, és coherent amb el discurs de la història. La coherència és un factor molt important a l’hora de tancar una sèrie, perquè és la culminació del camí recorregut. De fet, un dels pitjors finals de l’any és, amb diferència, el de Killing Eve. Una sèrie que mai va poder igualar l’excel·lència de la primera temporada però que es podria haver redimit si el final no hagués contradit l’esperit de la sèrie. En canvi, altres finals com els de Derry Girls o After Life han funcionat sobretot perquè s’han mantingut fidels a la seva essència i han portat els personatges cap a una evolució natural.
Altres finals estan condicionats per motius industrials. És el cas de Peaky Blinders, que va tenir un final on tots sabíem que no podia passa res, ja que s’està preparant una pel·lícula per tancar definitivament la història. Com a final de sèrie, és un episodi decebedor i planteja el dubte de si la sèrie no hauria d’haver acabat amb el final de la temporada anterior, que, aquest sí, va ser realment brutal. Una sèrie on això és encara més exagerat és The Walking Dead, que ha acabat recentment després d’onze temporades i el final està condicionat per establir el futur dels diversos spin-off que estan preparant. Un episodi descafeïnat que ramifica una sèrie (n’hauríem de dir franquícia), que de tota manera, feia temps que havia davallat. És el contrari que el que ha passat amb The Good Fight, que havia mantingut una qualitat ascendent fins que, en l’última temporada, els guionistes s’han arriscat amb un escenari distòpic que no sempre ha donat els millors resultats. Tanmateix, l’episodi final l’encerta en la previsió del futur (que sempre ha estat un dels punts forts dels guionistes) i manté l’enginy que la caracteritza i el que fa que sigui una sèrie del tot recomanable en el conjunt.