L’investigador britànic Orlando Figes de 62 anys, ha passat més de 30 anys ensenyant història de Rússia. L’estiu passat, però, va ser l’últim, i Figes afirma que ja feia temps que tenia en ment escriure un llibre dedicat a Rússia al final de la seva carrera docent. El que no sabia era que la seva publicació seria tan oportuna. I és que La història de Rússia de Figes no només parla d’un país, sinó també dels mites als quals fa referència el president Vladímir Putin. Figes, famós per llibres sobre Stalin i la guerra de Crimea, viu a cavall entre Anglaterra i Itàlia. Damunt la taula de la sala d’estar del seu pis de Londres hi ha diversos llibres sobre Ucraïna.
Professor Figes, el president rus Vladímir Putin no només és un senyor de la guerra, sinó també un historiador aficionat. Què va pensar en llegir l’assaig que Putin va titular “Sobre la unitat històrica dels russos i dels ucraïnesos”, publicat uns quants mesos abans de la invasió d’Ucraïna?
Vaig pensar que era una declaració de guerra. Putin estava denegant a Ucraïna el dret d’existir com a estat i com a nació.
I feia referència a una història de la qual això és el que suposadament es desprèn.
A Occident sovint passem per alt un fet determinant: pràcticament no hi ha cap país on la història i el mite estiguin tan entrellaçats com a Rússia. A Occident només ens fixem en la història de Rússia com a tal, però també cal conèixer-ne la historiografia. Cal saber com a Rússia s’ha explicat la pròpia història al llarg dels segles.
El mateix es pot dir de les pressuposicions de Putin?
Per descomptat. L’assaig de Putin no té gaires elements que jo consideraria erronis a nivell factual. L’assaig sencer és senzillament una bogeria. Quina relació hi ha entre els inicis de la història de Rússia dels que parla Putin amb el nostre present? Cap ni una. Tanmateix, el fet que Putin pugui afirmar el contrari demostra el poder del relat històric.
El president rus considera clarament que està al mateix nivell que les figures dels grans tsars.
A la sala de recepcions del Kremlin —aquella sala amb la taula llarga que tothom va veure l’hivern passat arran de les visites d’estat que s’hi van fer— hi ha quatre estàtues. N’hi ha una de Pere I el Gran: amb ell comença la història de la Rússia actual. També n’hi ha una de Caterina II la Gran, que fou qui va consolidar el poder de Rússia al segle XVIII. I també hi ha el tsar Alexandre I el Sant, que va vèncer les tropes de Napoleó. Aquests són els sobirans amb els quals es compara Putin. Tots ells van ser monarques que van defensar Rússia contra Occident. I que, en fer-ho, afirmaven haver salvat Europa. I també van contribuir a la magnitud territorial de Rússia.
I la quarta estàtua?
L’estàtua més interessant és clarament la quarta: Nicolau I. En la meva opinió és el tsar amb qui Putin té més similituds.
En quin sentit?
Nicolau I fou el successor d’Alexandre I. Va governar entre el 1825 i el 1855, just després de la victòria contra Napoleó. Eren temps de malestar i de revoltes per tot Europa, i a Rússia també. Nicolau tenia pànic a aquests moviments populars. I què va fer? D’una banda, va desenvolupar mecanismes de defensa ideològics, una tríada formada per l’autocràcia, l’ortodòxia i el nacionalisme. És molt semblant a allò en què creu Putin. Reaccionisme polític, nacionalisme antioccidental, enaltiment dels valors cristians suposadament tradicionals. És un posicionament que s’oposa a les influències seculars d’Occident i aposta per l’aïllament de Rússia. Una censura fèrria, càstigs durs per a tothom que amenaci el règim… com ara la insurrecció dels desembristes que es van rebel·lar contra el tsar. I el paral·lelisme més important probablement sigui el fet que Nicolau I es va enfrontar gairebé a tot Europa en una guerra amb l’objectiu de defensar els principis russos. Parlem de la guerra de Crimea, del 1853 al 1856.
Que Rússia finalment va perdre.
Aleshores Nicolau I ja havia mort.
En el seu nou llibre escriu que, al llarg de la història de Rússia, hi ha certs temes recurrents. Un d’ells és la difícil relació que té amb Europa. Com es veu Rússia, respecte d’Occident?
Si ens fixem en tota la història de Rússia, hi va haver períodes en què Rússia va estar totalment aïllada d’Europa, com ara els 200 anys que va passar sota el domini dels mongols. Al segle XVII, però, Pere el Gran va adonar-se que només podria guanyar les guerres a l’est, no pas a l’oest. Així, doncs, va començar a importar tecnologia occidental per construir una armada, un exèrcit, un estat que funcionés i una capital. I volia, també, que la seva noblesa fos occidental.
Pere el Gran va regular com l’aristocràcia s’havia de comportar, vestir i com havien de decorar les cases perquè tot s’assemblés a Europa.
Va ser una occidentalització forçada que, naturalment, no podia funcionar. El que li calia a Rússia, i fou Caterina la Gran qui se’n va adonar, era occidentalitzar-se des de dins. Caterina volia una noblesa que servís l’estat perquè sentís que així era com havia de ser, una noblesse oblige. Tanmateix, ja en aquell moment, Rússia era un país enorme, molt més que els països occidentals, i una gran majoria de la població no havia rebut cap mena d’educació formal, era analfabeta. Un procés d’occidentalització necessitava d’institucions transversals: noblesa local, administració i tribunals locals. Fins ben entrats al segle XIX no es va desenvolupar. Quan va arribar la Revolució d’Octubre aquestes estructures encara no estaven prou establertes i el 1917 les van eliminar de soca-rel.
La contraposició a aquest posicionament favorable a Occident es l’eslavofília.
A Rússia sembla que hi ha la sensació que el país perdrà la seva pròpia identitat si es dedica a imitar Occident. Volem ser com els d’allà i acabarem sent estrangers en el nostre propi país! Aquesta eslavofília fou una reacció a les reformes pro-occidentals de Pere el Gran. I, d’entrada, tenia un deix democràtic: els eslavòfils volien unir forces amb la pagesia. És clar que la pagesia, els terratinents i els clergues mai no van aconseguir unir-se harmoniosament… era impossible en una societat que tractava els serfs com si fossin animals de granja.
El paper que tenien els tsars a Rússia és molt diferent del paper dels reis o dels emperadors a Occident.
És impossible comprendre Rússia si no s’entén el paper especial que tenien els tsars. No només eren els sobirans del país. Eren una figura sacra. Això està relacionat amb un els mites més antics de Rússia, que presenta el país com una terra sagrada i Moscou com la “tercera Roma”. Això es remunta als temps d’Ivan IV, primer tsar de veritat, que va legitimar el seu poder relacionant-lo amb l’imperi Bizantí. Des d’aleshores hi ha la idea que Rússia és un imperi espiritual amb un únic designi: preservar el vertader cristianisme.
I això què significa?
A Occident, des de l’Edat Mitjana es va imposar el principi del monarca de dos cossos. D’una banda, el rei era un home mortal. Era corrupte, dèbil, hipersexual. D’altra banda, era l’encarnació del càrrec, un càrrec que anava molt més enllà d’ell i que tenia la legitimació de Déu mateix. Però la divisió entre ambdós cossos existia i d’ella va derivar el principi de la representació política: un parlament i un cap de govern que no és el rei. A Rússia això no hi va ser mai. El tsar ho era tot.
I era l’amo de tot.
Rússia era propietat del tsar. Fins al final. El 1897 es va fer un cens i Nicolau II, l’últim tsar, quan va haver d’escriure quina era la seva professió, va posar “amo de Rússia”. I és que l’era. Tot el país era seu. El cedia a la noblesa, però els el podia prendre de nou en qualsevol moment. Tal com Putin pot prendre-ho tot als oligarques si es comporten com uns insubordinats.
Una mena de sistema d’ordres i tributs.
Qualsevol persona que visqui del país ha de fer tot allò que li ordena el senyor. La noblesa russa mai no va desenvolupar la consciència de classe de la noblesa occidental, com tampoc cap vincle amb les seves terres, cosa que hauria sigut necessària per al desenvolupament del país. Era, en essència, una societat esclavista. I això arrela fins i tot en la llengua. En la majoria de llengües europees, la paraula “poder” prové d’una paraula vinculada amb el concepte d’activitat. En alemany, “Macht” ve de “machen”, que vol dir “fer”. En francès ni tan sols canvia la paraula: “pouvoir” és “poder” com a verb i com a substantiu. En rus, però, la paraula “vlast” ve de “volost’”, que significa “feu”. Així, doncs, el poder ve de la propietat. Es té poder en la mesura que s’és el propietari de terres, però també de persones.
També és interessant que Rússia mai no ha sigut un estat nacional en el sentit occidental.
Des del moment en què va sorgir la paraula per referir-se a l’acumulació de terres russes a mitjan segle XVI, sempre va ser un imperi. Primer a l’Àsia i després, a Europa.
Malgrat que també hi havia nacionalisme.
Des dels temps de Pere el Gran, sempre hi ha hagut dos conceptes clarament diferenciats: “Rossia” fa referència a la terra com a pàtria de tots els pobles que l’habiten. “Rússkie” és la paraula per designar la pàtria de la població d’ètnia russa. Són dos conceptes molt diferenciats que conviuen en tensió, i els russos són molt conscients de la diferència entre tots dos.
A la majoria d’estats que van independitzar-se un cop caiguda la Unió Soviètica, el nacionalisme va ser la forma retòrica que es va donar als nous començaments.
Els russos això no ho han viscut. Els països Bàltics, a Geòrgia o al Kazakhstan van poder crear una nova nació el 1991 i afirmar: ens hem alliberat del jou de Rússia. La definició d’Ucraïna és: nosaltres no som Rússia. Entre Rússia i nosaltres hi ha una frontera, nosaltres som europeus i els russos, no. A Rússia això no funciona, malgrat que els russos també van ser víctimes del sistema soviètic. Tanmateix, eren la nació líder de la Unió Soviètica, i així era com se’ls veia i així és com es veien ells mateixos. El repte de Rússia és redefinir-se com a estat nacional intrínsecament plurinacional. A la Federació de Rússia hi conviuen més de 200 nacionalitats. Ben bé una tercera part de la població és musulmana.
Putin afirma que Ucraïna no existeix com a nació independent. Rússia només pot estar completa si Ucraïna li pertany?
Crec que és difícil parlar-ne amb paraules tan grosses. Per mi, aquesta guerra és principalment una apropiació de territori perquè Rússia vol un accés per terra fins a Crimea. I també és una venjança pel 1991. En aquell moment, Putin i la seva gent tenien càrrecs intermedis als serveis secrets i van haver de veure com els seus superiors perdien tot un imperi. Des del seu punt de vista, Ucraïna és la principal responsable de la desfeta de la Unió Soviètica perquè va desmarcar-se dels plans de Gorbatxov en el moment en què es va declarar independent.
Aleshores creu que aquesta guerra no té motius històrics més antics i profunds?
És clar que els russos i els ucraïnesos tenen una llarga història en comú. Al segle XVII, a Rússia els encantaven les històries de la pagesia ucraïnesa perquè els sonaven molt autèntiques. Si un llegeix els llibres d’història del segle XIX, però, l’actitud que s’hi pot veure és molt diferent i els ucraïnesos s’hi descriuen com a un poble “inferior”. Els russos hi surten com els “grans russos” i els ucraïnesos són els “petits russos”. Se’ls insulta de mil maneres. Crec que els horrors que ha comès ara l’exèrcit rus reflecteixen aquests prejudicis. A més, Putin ha capgirat encara una mica més la història: al seu assaig afirma que cada cop que els “petits russos” han volgut allunyar-se de l’abraçada dels “gran russos”, han caigut a les mans dels poders enemics. A les mans dels polonesos i dels suecs al segle XVII; a les dels austríacs al segle XIX i a les dels alemanys a la Primera Guerra Mundial, a la Guerra Civil i a la Segona Guerra Mundial. I ara l’OTAN, és clar. La història es repeteix un cop rere l’altre, diu Putin: Occident amenaça Rússia i per fer-ho s’aprofita del nacionalisme ucraïnès. Putin no pot deixar anar Ucraïna perquè Occident se n’aprofitarà i la instrumentalitzarà per enfrontar-se a Rússia.
Creu que Rússia serà capaç d’alliberar-se de les urpes de la seva pròpia història?
Per fer-ho s’hauria d’enfrontar a la cara fosca de la seva pròpia història. Essencialment, parlem de l’estalinisme. El que està passant ara —la violència, l’odi, l’autoritarisme, un país governat per un poder estatal gairebé feixista— és un reflex del fet que Rússia mai no ha passat comptes del període estalinista. Els països Bàltics i Ucraïna sí que poden anar i dir: els russos ens ho van imposar! Tots tenen museus dedicats a l’època del totalitarisme i, encara que òbviament ells també van estar implicats en el domini soviètic, els anomenen “museus de l’ocupació”. Els russos això no ho poden fer. A qui donarien la culpa?
És un procés difícil, a Alemanya ho sabem prou bé.
I perquè Alemanya passés per aquest procés, primer va haver de ser vençuda i ocupada. Per poder passar comptes dels errors d’una manera creïble, primer s’ha de perdre. Però Rússia mai no va perdre la Guerra Freda.
Quin futur creu que li espera a Rússia?
Al inicis de la història de Rússia hi podem trobar un heroi interessant: Aleksander Nevski. Fins i tot avui és un dels herois nacionals de Rússia. Sabeu per què? Va fer la pau amb els mongols… i va vèncer Occident. Crec que Putin també es veu reflectit en Nevski. Occident ens maltracta, no ens respecta com ens mereixem. Occident ens amenaça amb l’OTAN i no ens vol. Els nostres valors tenen més a veure amb la Xina i l’Iran que no pas amb la Unió Europea. Per això intenta mostrar-se com una potència anticolonial i busca aliances a l’Àsia i a l’Àfrica, i ho fa seriosament. Des del punt de vista de Rússia, el futur és allà. És clar que podria ser un futur a curt termini. El més probable és que Rússia simplement es converteixi en la gasolinera de la Xina. En un estat vassall.
Gràcies per l’entrevista, professor Figes.
Traducció de Laura Obradors