Els Crítics

Desesperats que salven desesperats

Hiddensee, petita illa propera a Dinamarca, va ser un destí turístic habitual per als habitants de l’antiga República Democràtica Alemanya. Alhora, també va ser el testimoni de molts intents de fugida per mar de centenars de ciutadans que volien arribar a l’Oest capitalista. I avui s’ha transformat en l’escenari d’una novel·la.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Hiddensee, amb una superfície que no arriba als 20 quilòmetres quadrats, és poblada per un miler curt d’habitants al mar Bàltic. Forma part d’Alemanya i durant els anys de la Guerra Freda va ser un popular destí turístic per als habitants de l’RDA. A causa de la seva ubicació geogràfica, relativament a prop de la costa danesa, també va ser el testimoni de molts intents de fugida per mar que dugueren a terme, sovint sense èxit, centenars de ciutadans alemanys que volien travessar de l’Est comunista. Tan tocada per la maledicció de la història, l’illa de Hiddensse també és l’escenari melancòlic i absorbent de Kruso, la primera i fins ara única novel·la del poeta Lutz Seiler (Gera, Turíngia, 1963).

L’acció de la novel·la transcorre, amb l’excepció de l’epíleg, entre els mesos de juny i novembre del 1989, és a dir, quan el règim comunista de l’Alemanya oriental ja estava podrit fins als ossos però encara ningú era gaire conscient que la putrefacció era terminal. En aquest sentit, és obvi que els fets de la gran història tenen un paper determinant en la novel·la. Cal dir d’entrada, però, que la història és present a Kruso d’una manera stendhaliana. Vull dir que igual que el Fabrizio del Dongo de La Cartoixa de Parma es troba enmig de la batalla de Waterloo sense cap consciència de la seva rellevància històrica —una inconsciència que Stendhal reforça narrant la batalla des del punt de vista gens heroic de qui se sent desbordat pel caos que l’envolta—, els protagonistes de Kruso viuen els esdeveniments crucials del seu temps sense entendre’ls del tot, o des del marge, o assabentant-se’n amb retard. Hi ha, això sí, una diferència substancial entre Stendhal i Seiler: tot el que en el primer és rapidesa i lleugera gracilitat —ben especiades per un humor sec i mordaç—, en el segon és lentitud i gravetat —ben ruixades de lirisme.

El protagonista de la novel·la és l’Ed Bendler, un estudiant de 24 anys de Filologia Germànica i d’Història que se sent desesperadament sol i abandonat. I amb raó: fa poc va perdre la seva companya, atropellada per un tramvia. Havent complert els deures acadèmics del curs —acaba de presentar la tesina sobre l’obra del poeta expressionista austríac Georg Trakl—, l’Ed pren la decisió de desaparèixer, d’apartar-se almenys durant una temporada de “la seducció perpètua” i “l’oferiment sense parió” del curs de la vida. Així és com va a parar a Hiddensee. La lògica de la tria és metafòrica, però inapel·lable: si l’Ed és un nàufrag de l’existència, quin indret pot resultar-li més natural que una illa? Aquesta idea del naufragi —triple naufragi: anímic, metafòric i històric— és molt recurrent al llarg de tota l’obra, i és aplicable a la majoria de personatges secundaris (intel·lectuals en quarantena d’ells mateixos, escriptors més o menys extraviats, punks radicals, bluesers deprimits, rebels ideològics que han de viure arraconats...) que poblen les pàgines de la novel·la.

Sigui com sigui, el més important que li passa a l’Ed a Hiddensse és la coneixença de l’Alexander Krusowitsch —el Kruso del títol—, un home jove i també ferit que, tal com explica el traductor, Joan Ferrarons, en la substanciosa nota que tanca el llibre, “és fill d’alemanys del Volga, descendents dels que al segle XVIII van fundar una colònia agrícola a la conca del Volga, convidats per la tsarina Caterina la Gran”. Ferrarons continua amb l’explicació: “Aquells colons i els seus descendents visqueren en un centenar de pobles, gaudint d’una pròspera economia i conservant llengua i tradicions, fins que Stalin els va fer morir de fam i va deportar els supervivents al Kazakhstan, d’on provenen els pares d’en Kruso”. La citació, a més de presentar-nos genealògicament el coprotagonista, serveix per il·lustrar de quina manera Seiler deixa de banda tot un seguit d’informacions de caràcter històric que, en ocasions, un lector no alemany troba a faltar. No deixa de ser significatiu que la complexa identitat d’un dels personatges centrals hagi de ser ben perfilada pel traductor en una nota final. Pel desconcert literàriament poc efectiu que provoca en el lector, la renúncia a explicitar res del context històric i polític per part de Seiler —una opció que té a veure amb la mirada stendhaliana sobre la història que hem comentat abans i, també, amb la voluntat de no diluir el lirisme que banya tot el text— és un dels punts febles de la novel·la.

El que uneix l’Ed i en Kruso, el que converteix la seva amistat en una aliança existencial, és el fet que tots dos comparteixen una pèrdua: així com l’Ed va perdre la seva companya, en Kruso va perdre, de petit, la seva mare, i, ja d’adolescent, la seva germana gran, que un dia es va ficar al mar i va començar a nedar —per suïcidar-se?, per fugir?— i ja no va tornar mai més. Ell, però, encara l’espera. I, mentre l’espera (conscient que és una espera infructuosa), es dedica a ajudar els nàufrags que, en els seus intents de fugida de l’asfixiant règim comunista, arriben a l’illa. La imatge del desesperat que dedica tots els esforços de la seva ànima torturada a salvar fugitius i perseguits polítics —deixalles valentes i dignes d’un món en descomposició— és molt potent, i Seiler en sap extreure alguns dels passatges més vibrants i colpidors de la novel·la.

Un dels aspectes més interessants de l’obra és justament el projecte ideològic i moral d’en Kruso, que aspira a convertir l’illa en una reserva de llibertat tot aprofitant que és un enclavament fronterer —tant en termes geogràfics com ètics, sociopolítics i materials— dels mons comunista i capitalista. És un projecte que assumeix quasi tothom que passa per allà, aquest de “la República Lliure de Hiddensee”, i que es veu reforçat per la condició d’amagatall de l’illa, envoltada d’una mar que aïlla i que alhora esborra el passat dels que hi van a parar. El lirisme ocasionalment oníric de la prosa de Seiler —la feina de Ferrarons s’intueix extraordinària— subratlla la naturalesa de l’illa com un paisatge protector però al mateix temps precari, una mena de llimbs melangiosos però fraternalment reconfortants sempre amenaçats per la vesània política i la força bruta de la policia.

És crucial, a l’hora de crear aquesta imatge d’una comunitat d’excèntrics tocats per la maledicció de la història, el paper del Klausner, un “llegendari restaurant” en forma de vaixell on treballa el nucli dur dels personatges de la novel·la, els quals van compaginant la tasca de servir els clients i rentar els plats amb borratxeres depriments o alliberadores i amb lectures i comentaris d’obres literàries subversives, per exemple de Rimbaud, de Nietzsche i d’Artaud. Val a dir que l’illa de la novel·la, inclòs el Klausner, és igual que l’illa real, i que Seiler munta la seva història sobre una base autobiogràfica. Ell també va viure-hi l’estiu del 1989.

Em sembla evident que Lutz Seiler, com a poeta mudat en novel·lista, té més interès en les paraules pròpiament dites que no pas en allò que designen o en l’anècdota narrativa que vehiculen. Això no és ni bo ni dolent per si mateix, però cal consignar-ho perquè és una predilecció que confereix a la novel·la una naturalesa de massa verbal que tant pot hipnotitzar el lector com expulsar-lo. L’aposta és, en tot cas, clara. Seiler vol que Kruso tingui més a veure amb la poesia —hi abunden les citacions de versos, tant explícites com amagades—, amb la música —atmosfèrica, radiant— i amb la pintura —hi ha descripcions d’un expressionisme subtil però intens, ric de textures— que no pas amb la narrativa implacable. Coherent amb aquest propòsit, Seiler narra la història en un estil indirecte lliure sempre focalitzat en el personatge de l’Ed. Així fa que tot ho veiem des de fora i filtrat a través de la seva sensibilitat crispada i estabornida però, sovint, lúcida. És important indicar que les ondulacions mentals i anímiques del protagonista corren en paral·lel a la relació que manté amb la poesia —té la memòria plena de versos—, que és una droga que de vegades l’excita i de vegades l’anestesia.

Potser perquè la prioritat de Seiler no és l’aspecte més purament narratiu del seu relat, Kruso resulta molt més poderosa i convincent agafada per capítols, per escenes o per paràgrafs que no pas en conjunt, d’una impressió una mica vaga, erràtica i descosida. En qualsevol cas, hi ha passatges d’una potència formidable, en què la prosa detallista, morosa i laboriosament esculpida de Seiler s’imposa amb tota la seva densitat sensorial i significativa. Per valuosos que puguin ser aquests passatges, però, difícilment fan que sigui creïble l’elogi de Der Spiegel que es reprodueix a la contracoberta: “Kruso és la primera novel·la de la literatura alemanya que mereix ser comparada amb La muntanya màgica, de Thomas Mann”. Hi ha elogis que fan més mal que bé.

Kruso

Lutz Seiler

Traducció de Joan Ferrarons

Club Editor

Barcelona, 2017

495 pàgines

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.