La catalanitat completa, quin goig descobrir-la, sentir-la, viure-la, gaudir-la... Des del migjorn de la pàtria, des d’on us escric, com Bonaventura Carles Aribau, us dic: «Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis, / que ompliren l’univers de llurs costums i lleis, / la llengua d’aquells forts que acataren los reis, defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis». Així expressava l’amor a la seva llengua Aribau a la corprenedora Oda a la pàtria (1832), el poema canonitzat com a inici de la Renaixença, aquell moviment d’inspiració romàntica que tornà el català a la república de les lletres. Aribau, quasi per atzar, improvisà, a Madrid estant, unes «trobes» en versos alexandrins dedicades al seu patró, l’empresari català resident a la capital d’Espanya Gaspar Remisa, amb motiu del seu sant. De seguida Aribau se n’adonà que alguna cosa extraordinària havia fet (dotar el català de la dignitat literària que les circumstàncies del moment li negaven) i envià el poema al seu amic Francesc Renart, a Barcelona, amb la missió que el revisés i l’hi passés a l’editor de la revista El Vapor, Antoni Bergnes de las Casas. L’Oda a la pàtria veié la llum en aquesta revista el 24 d’agost de 1833, acompanyada d’una nota de presentació que deia: «La presentamos a nuestros lectores con el patriótico orgullo con que presentaría un escocés los versos de sir Walter Scott a los habitantes de su país». L’èxit fou rotund, tant que envià el seu autor per sempre al Parnàs de la poesia catalana.
Aribau, Salvà, Villarroya, Rubió, Aguiló...
El barceloní Aribau, lluny de casa seva, enyora la pàtria, en un poema en què elogia, ret tribut, a la llengua catalana. Això des de Madrid. A París, un any abans que Aribau, un català del migjorn de la nació, d’arrels mallorquines, Vicent Salvà, dedicà una peça literària en català a la filla del pròcer liberal valencià Vicent Bertran de Lis, exiliat a la capital francesa per ser d’idees liberals. A Espanya ―ai Espanya!― regnava amb mà de ferro el dèspota Ferran VII, era l’anomenada Dècada ominosa (1823-1833) d’absolutisme ―deia don Marcelino Menéndez y Pelayo― «ferotge, degradant i ombrívol». Els liberals eren a l’exili i Salvà, un liberal i també, acadèmicament, un hel·lenista, un home de lletres que a Londres discutí amb Antoni Puigblanch, aquest també liberal però acadèmicament hebraista, per com traduir la Bíblia al català. La pàtria unia i els liberals catalans, fossin d’on fossin, es relacionaven i col·laboraven, en aquest cas per a l’edició d’una nova Bíblia en català que havia de costejar l’English Foreign Biblical Society. Després de ser a Londres, Salvà anà a París, on féu amistat amb el ric comerciant valencià Bertran de Lis i d’aquesta relació nasqué la composició Lo somni, que Salvà envià a la seva esposa, que romania a València. Diu al seu inici Lo somni: «Passejant-me una vesprada / per lo fresc Guadalaviar, no llunt de Montolivet, / front als arbres de Salvà, / gran gorja en lo Túria note, / i que les nimfes saltant, / al pare qu·alberg els dóna / es proposen festejar». El poema, breu i de qualitat dubtosa, passà quasi inadvertit, romangué inèdit, encara que, certament, escrit en 1831, s’avançà en un any a l’escriptura de La pàtria d’Aribau, per la qual cosa hi ha qui pregona ―amb orgull regionalitzant― que és aquesta, i no la d’Aribau, la primera manifestació d’una primera Renaixença, a la valenciana, que s’avançà a la «catalana». Salvà escrigué Lo somni i s’ha acabat. La seva llengua, sí, era el català, però, temps aquells de diglòssia bestial, no era la llengua de la seva vida cultural. Salvà, llibreter i bibliòfil, escrivia en castellà i fins i tot publicà, en 1830, una Gramática de la lengua castellana. Si gosà escriure en català fou per una situació accidental. Fins i tot a la carta que envià a la seua esposa i que conté Lo somni hi escriu: «Si ves a Manuel, enséñaselos [el versos de Lo somni] que no le disgustarán por estar en valenciano y por ser cosa mía, de quien todo podía esperarlo menos el que hiciera versos».
Caldrà esperar a l’any 1841, quan ara sí, a la revista El Liceo Valenciano (volum 1, número 4, 23 de gener de 1841) l’advocat Tomàs Villarroya i Sanz edità el primer poema de la Renaixença al sud del rierol de la Sènia, Cançó, que comença així: «Àngel que Déu per mon conhort envia, / celest visió de mos ensòmits d’or, / imatge d’il·lusions i poesia, / delícia del meu cor, / ab ta llaor desplegaré jo els llavis / i una cançó diré, filla del cel, / en l’olvidada llengua de mons avis, / més dolça que la mel». Fixeu-vos: escriu «en l’olvidada llengua de mons avis», perquè el poeta deplora la situació sociolingüística del català, però una llengua que és, que sent, «més dolça que la mel». Villarroya, aquest sí i no Salvà, fou el primer a reivindicar a València l’ús literari ―culte― del català, precedint a Teodor Llorente i Wenceslau Querol.
La Renaixença s’havia engegat, al Principat, on aviat Joaquim Rubió i Ors proclamà la «independència literària» de Catalunya al pròleg de Lo Gaiter del Llobregat (1841), recull de les seves poesies; al País Valencià també, encara que tímidament; i a les Illes, on aviat sobresortiren Tomàs Aguiló, qui esperonà Rubió i Ors a escriure en català, i, sobretot, el seu cosí Marià Aguiló, responsable, a més, del desvetllament literari dels joves valencians Llorente i Querol. Tots tres, Aguiló, Llorente i Querol, impulsaren els Jocs Florals a la Universitat de València en 1859. Així, al Principat, al País Valencià i a les Illes el català ressorgia de la letargia. També havia de ressorgir a la Catalunya al nord de l’Albera, annexionada a França en 1659, que s’uniria al redescobriment de la llengua pròpia, però més endavant, a partir de 1880. La Catalunya Gran, els Països Catalans, proclamava la seva voluntat de ser, d’antuvi literària i restringida al record de velles gestes, però un pas necessari, calia fer-ho, perquè la nació catalana recuperés la consciència adormida rere segles de negació del seu esperit nacional.
La Renaixença a la Catalunya Nord: entre Pepratx i Saisset
Terra d’afrancesament forçós, el ceretà Justí Pepratx lamentava en 1887, al Bulletin de la Société Agricole, Scientifique et Littèraire des Pyrénés Orientales (núm. 28), que «Le catalan a été abandonné i lui-même, dans nostre pays, et délaissé depuis longtemps par ceux qui auraient pu lui conserver sa valeur et sa dignité». La burgesia de la Catalunya Nord abandona el català, que resta reclòs en les classes populars, majoritàriament pageses, convertit en un parlat enxampurrat contaminat pel francès. L’escriptor de Prats de Molló Carles Bosch de la Trinxeria, l’autor de L’hereu Noradell, a les pàgines de La Renaixensa (1888), lamentava la patuesització del català al nord de les Alberes per la pressió del francès: «Eixa hermosa llengua catalana parlada y escrita ab tanta puresa per los rossellonesos y perpinyanesos dels sigles passats, es avuy desconeguda [...] Abuy, en lo baix Rosselló, la llengua catalana absorbida per la francesa, s’ha tomat un patuès». Ara bé, la reclusió del català a l’àmbit privat i familiar el convertí, a tots els estaments de la societat nord-catalana de la fi del segle XIX, en la llengua més apropiada per a expressar les emocions, els sentiments i els acudits de la quotidianitat, una idea que perdurarà i provocarà l’esclat d’una Renaixença popular, diguem-ne d’espardenya o «el català que ara es parla», que tingué en el perpinyanès Albert Saisset (1842-1894) i les seves Catalanades, poesia popular escrita amb grafia afrancesada i arreplegades a Oun pougnat da catalanadas, el seu màxim exponent.
Hi hagué, doncs, un corrent culte i un de «popular» a la Renaixença nord-catalana, com succeí en altres terres dels Països Catalans. A Saisset el consideraven el Pitarra rossellonès, com el qualificà Pau Bergue a la Revue Catalane (núm. 4, 1910) i ell anà fent via. El corrent culte o «noble», els poetes «de guant» com dirien al País Valencià, a la Catalunya Nord estava encapçalat per Justí Pepratx, abans citat, el també vallespirenc, aquest de Serrallonga, Pere Talrich (1810-1888), i el rossellonès, natural del Soler, Josep Bonafont (1854-1935). Al voltant d’aquests tres escriptors sorgiren més veus en llengua catalana, amb voluntat d’unió amb la resta dels Països Catalans: Juli Delpont, Esteve Caseponce, Pere Courtais, Jaume Boher i Gabriel Boixeda. Aquesta generació d’escriptors participà en la vida literària i cultural del Principat, n’adopta l’ortografia i també el tarannà, tot sent llur model Jacint Verdaguer, que mantingué contacte amb ells. Justí Pepratx (1828-1901) esdevingué l’ànima d’aquest moviment. Amic de Verdaguer, traduí L’Atlàntida al francès en 1884 i un fragment de Canigó dos anys més tard. En 1880 publicà, a Perpinyà, Ramellets de proverbis, màximas, refranys y adagis catalans, i quatre anys després, amb el pseudònim Pau Farriol de Ceret, Espigas y flors.
Hi ha qui ha lamentat l’escassa difusió de l’obra, al temps en què fou escrita, d’aquests renaixencistes nord-catalans al seu territori, atribuint-la a l’ús de l’ortografia etimològica dels seus col·legues del Principat. Havien d’escriure d’una altra manera? Si dialectalitzaven privaven al català de la dignitat de llengua culta, ratificant la consideració de llengua de segon ordre. Feren, doncs, el que tocava, dignificar la seva llengua. Ara bé, la dificultat de llegir el català «culte», certament, limitava la difusió de les produccions d’aquests autors, ja que el país estava escolaritzat en llengua aliena. Això, però, no era un problema privatiu de la Catalunya Nord, puix que s’estenia al llarg del domini lingüístic. Si al nord de l’Albera estaven afectats pel francès, al sud era l’espanyol el que s’imposava; i el recurs a l’ús d’ortografies amb criteris forasters, francès al nord, castellà al sud, era utilitzat pels autors «populars» arreu de l’àmbit lingüístic.
Antoni Jofre, Josep Bonafont i Pere Talrich
Hi hagué ―si més no així la consideren els historiadors de la literatura― una pre-Renaixença nordcatalana. El personatge més destacat d’aquests balbucejos pre-renaixencistes fou el capellà, natural d’Arles, Antoni Jofre (1801-1864), que s’inspirava en les poesies Francesc Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona. Així, doncs, Jofre era un poeta irònic i força sovint sarcàstic i mordaç. Els seus poemes (Les bruixes de Carançà, L’escopinyada de Satanàs, La dona forta i altres) foren editats per Josep Bonafont, sota el pseudònim Lo Pastorellet de la Vall d’Arles, en 1882. Les bruixes de Carançà comença així (respecto la grafia de 1882): «Estava jo cercant un camí de dressera / Per poder evitar tota la peñatera / Que barra al curiós, l’atravit caminant, / Y’l defend tot d’un cop d’anar mès endavant». Josep Bonafont el publicà, perquè el considerava «l’home capaç» que s’alça per la «resurrecció del català». Bonafont, a més a més, fou un creador competent, autor de Garbera catalana (1884), potser la seva obra més reeixida i se l’ha considerat el preceptor poètic de Josep Sebastià Pons i Trainer (1886-1962), el poeta d’Illa. Fervent defensor del català, Bonafont pronuncià les paraules següents a la missa de la Santa Estela, a Perpinyà, en 1910: «Volem que lo nostre crit sia un toc de sometent que desperte la fe, les costums, les festes i la poètica història de la nostra terra. Volem mostrar als rossellonesos que la llengua que parlen és una de les més guapes del món; que és Déu que l’ha feta exprés pel nostre país, que l’ha agradabilíssimament agermanada ab lo nostra boca, ab lo color del cel i del sol, ab lo nostre vi que els àngels hi canten, ab los aires tebis i embalsamats que ens petonegen, ab les flors que hermosegen les nostres regalades hortes, ab lo bram dels còrrecs, ab les aigües que murmullegen i descabdellen llurs bombolletes de plata, ab la calor del Vallespir i la fresca de la Cerdanya, ab tot lo que hem de dir i ab tot lo que hem de fer».
El vallespirenc Pere Talrich és el poeta enyoradís de la terra nadiua, que sospira pel retorn: «...lluny de tu, Vallespir, lo destí m’exilà, / fa més de cinquanta anys, a l’altre extrem de França...». Orfe de ben jove de pare i mare, als vint-i-un anys s’establí a París, on treballà al diari Le Siècle. Lluny del país mai no perdé la llengua materna, la llengua de la seva Serrallonga natal i a París fundà un cercle catalanista, amb el nom de Lo Pardal. Viure a París no li féu oblidar la seva terra i tan aviat com pogué hi retornà. Això succeí en 1858, després de vint-i-set anys d’absència, quan el poeta ja tenia quaranta-vuit. Les impressions d’aquest retorn les escrigué en un article a Le Siècle titulat «Souvenir des Pyrénées» (2 de setembre de 1860), tot un precedent de la seva obra més reconeguda, en català, Records del Rosselló, considerada una obra mestra per Josep Sebastià Pons i Jacint Verdaguer. En els Records (Recorts a l’original), escrit per Talrich quan s’apropava a la vuitantena, el poeta fa una enyorança corprenedora de la seva terra a l’estil de L’Oda a la pàtria d’Aribau, a la qual interpel·la per saber-ne notícies: «Digas, conta al teu fill ¡oh ma terra estimada! / á ton fill qui·t sospira en sa presó del Nort...». I si a Aribau li plau «parlar la llengua d’aquells savis», a Talrich la llengua catalana s’uneix en perfecta harmonia amb el territori enyorat: «aixís ¡oh Rosselló! mon cor, / á plena tarde del meu día, / t’obre son vas umplert d’amor, / en ton parlar, vera harmonia».
Comptat i debatut, la Renaixença arribà a tots els Països Catalans, per a vindicar la unió de pàtria i llengua. La Catalunya Nord, malgrat la pertinença a l’estat de monsieur Chauvin, no restà al marge del moviment renaixencista, encara que, en comparació amb el Principat, hi arribà amb dècades de retard. En certa manera, les febleses que afecten a la Renaixença nord-catalana són similars a les de la seva homòloga valenciana, però no per això ni una ni l’altra han de ser menystingudes. Malgrat les timideses dels seus actors, convé conèixer-les ―aquest és el propòsit d’aquest modest escrit―, posar-les en valor i vindicar-les. En definitiva, aquells homes obriren el camí a la dignificació literària del català i, en conseqüència, al redescobriment de la pàtria de «tots» els catalans.