Anàlisi

Fundació Jaume III: el joc ambigu de la identitat

Josep Zaforteza, ex-senador de la UCD i ex-magistrat del TSJB, presideix la Fundació Jaume III. L’entitat, atesa “la uniformitat que se’ns imposa”, té previst, ni més ni menys, plantejar un estàndard lingüístic, el del mallorquí

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les llengües no moren, sinó que es transformen, entren en recessió i es desintegren, finalment, per les mateixes inèrcies que havien esdevingut hegemòniques. Però mentre palpita, la llengua també esdevé, sovint, una arma poderosíssima. En la seva carta de convit, la Fundació Jaume III afirma que “neix amb l’objectiu clar i llampant” de dignificar-ne una: “es mallorquí”.

La Fundació Jaume III sap que la llengua és l’antídot i el verí. La fundació és un ens polític concebut per organitzar la resistència heroica contra aquells agents externs contaminants que actuen sobre el nucli de la llengua i la cultura comunes als territoris de parla catalana. A la pràctica, defensa una llengua que considera menor. És una avançada en el procés de balearització encaminat a inocular, en el debat sobre la unitat idiomàtica, l’argument capciós de l’apropiació territorial de l’estàndard. Un argument similar a l’utilitzat per a la valencianització, que s’aprofita, en aquest cas, del bilingüisme històric sorgit arran del repoblament amb colons d’origen castellà, al segle XVI, després de l’expulsió dels moriscos.

La fundació és, per tant, un triler del joc ambigu de la identitat. Té una naturalesa política. En primer lloc, perquè recorre a l’ardit localista de la defensa de la identitat lingüística per instrumentalitzar-la políticament; i, en segon lloc, perquè aprofita les llacunes de coneixement sobre la història de l’idioma propi i se sotmet acríticament a l’intent de simplificar el debat sobre les modalitats, amb l’únic propòsit de reduir-lo a clixés que en condicionin la percepció social. La fundació també és paracientífica, això és, contrària a prioritzar la consigna científica de caracteritzar exhaustivament la llengua, perquè assumeix un posicionament ambigu i subjuga el rigor de la recerca filològica del català a l’únic objectiu polític d’anorrear-lo.

La fundació és, a més a més, l’expressió corporativa d’una tendència més o menys manifesta, en alguns sectors de la societat balear, a l’anticatalanisme. S’aprofita de l’escenari de disgregació i també de la distròfia de coneixement de l’evolució històrica, social i cultural dels processos polítics que han contribuït a fer emergir les varietats idiomàtiques arreu del domini lingüístic català. L’estratègia consisteix a fer creure que la seva vocació de servei públic té, com a eix fonamental, la defensa d’unes modalitats autòctones per damunt d’aquelles altres imposades, diuen, per una autoritat forastera. D’aquesta manera, s’enfronta a l’estàndard lingüístic, moderadament composicional, imposat des de Barcelona i difon un ideari basat en una suposada asèpsia política, quan aquesta —la motivació política— n’és, en realitat, la baula.

El factor dominant del discurs de la fundació és la reprovació incombustible, a les institucions catalanes, de pràctiques colonials i imperialistes, però ocultant implícitament les que ells mateixos habiliten per fer permeable el castellà dins d’un domini lingüístic que li és —o li fou— aliè. Debilitar una llengua, dividint-la, enforteix l’altra. L’argúcia consisteix a disfressar d’èpica, de resistència heroica, el monolitisme cultural, uniformitzador, fins i tot resilient, estructurat al voltant de la noció equívoca del respecte per la llengua pròpia (d’una mentida que, repetida mil vegades, pugui acabar sent veritat). Passa sempre: l’efecte multiplicador del discurs demagògic de les forces vives, sobre el ressort de l’amnèsia i la ignorància del poble que l’acata, funciona acríticament i té un efecte dissolvent sobre el relat informat. Diguem-ho clar: la llengua, la volen, però poc i, sobretot, muda, petita, desnerida. Servil i sotmesa.

La defensa del mallorquí amaga, entre les elits intel·lectuals, la de l’espanyol. I s’articula al voltant d’una premissa política bàsica: la de l’espanyolisme. Afeblir la consciència clara sobre l’existència d’unes senyes d’identitat que donen contingut a les nacions dites perifèriques, per contrapesar-hi la idea d’una Espanya enfortida a través de la fe cega en la noció multisecular que inspira la definició política de l’Estat modern. S’ha d’afirmar, en aquest sentit, rotundament, que el principi actiu que sustenta el nacionalisme espanyol és la confusió il·lustrada entre els conceptes de nació i Estat. Així, la historiografia catalanista privilegia el sentit etimològic de nació (‘lloc on has nascut’) i el medieval (‘comunitat de llengua a la qual pertanys’), mentre que la historiografia al servei de l’unionisme espanyolista ha devastat la significació original d’aquest terme i hi ha arrecerat el sentit jacobí, l’ha afrancesat. Per a l’unionisme, de nació només ho és aquella que ja té Estat, perquè juga, és clar, amb l’avantatge funcional de tenir-lo (o de tenir, si més no, el que ells volen i com el volen). Per tant, d’una manera ben lògica, la consigna és que, de nació, només n’hi hagi una. La seva.

La construcció de les grans infraestructures de l’Espanya moderna són d’època isabelina. França n’és el model. I cal recordar que, a França, el lingüicidi fou l’intent reeixit de diverses formes de canibalisme cultural que contribuïren a reduir la riquesa i la diversitat a la mínima expressió, a un escenari que permetés el ressorgiment d’una cultura i d’una raó il·lustrades com a motor del progrés i com a fonament de la civilització restituïda. D’una civilització, però, entesa en un sentit homogeneïtzador i convertida en un instrument per a la legitimació de les pràctiques colonials que recorren, d’un cap a l’altre, la història genocida del continent europeu. Una civilització modelada com a espai per a la consolidació dels mecanismes de control de les elits, com a praxi extrema de la interferència sistemàtica del poder sobre l’ascendent del poble en el domini de l’interès comú. Una civilització que atomitza l’individu per afeblir-lo davant l’expectativa de les oligarquies de poder, més a prop de Maquiavel, i fins i tot de Hobbes, que de Locke; i més inclinada a la doctrina dafoeniana del Robinson exemplificador, que sustenta la bondat dels valors occidentals, que a l’ímpetu satíric i fagocitador del Gulliver de Swift que l’acota. La civilització, en definitiva, entesa com a vector ideològic del colonialisme, que construeix l’alteritat a partir dels trets essencialitzadors de la pròpia identitat i que tantes vegades s’han atiat com a pretext per al genocidi.

La fundació, com la civilització, també es mira el melic. De l’espanyolisme, no del mallorquinisme. És un reflex porós d’aquests mateixos tics civilitzadors i etnicistes, la recepció moderna d’aquest xovinisme de sempre, mogut per les mateixes inèrcies i les mateixes pràctiques. Una èpica, avui raquítica i decadent, que s’aprofita deliberadament de la deformació popular de la construcció política del relat sobre la llengua i de l’estigma identitari, i que els usa com a estratègia legítima per segregar i regurgitar prejudicis en el poble, per cronificar-los-hi. La fundació hi és per guiar la gent a través de l’obscurantisme més acrític i per abocar-lo a l’acarnissament d’una dialèctica fratricida. Per fer dir a mallorquins que no són catalans encara que ho duguin escrit a la sang, o per aprofitar que ja ho deien. Neix per neutralitzar el suposat intent de reduir una llengua amb entitat pròpia com el mallorquí a una expressió dialectal del català, encara que, per reeixir-hi, hagi de mistificar-la i folkloritzar-la. La fundació treballa al servei del culturicidi, és l’anuència del covard davant dels que se saben capaços, per exemple, de modificar una llei de funció pública per fer passar la llengua de requisit a mèrit, sense que els colors els pugin a la cara.

Fa un temps, Noam Chomsky vaticinà que ens encaminem cap a una nova Europa, de les identitats bastides a partir de l’adscripció lingüística. Comptat i debatut, la pressió adaptativa dels processos històrics sobre la redefinició de les fronteres del vell continent ens encamina crucialment cap al relat forçós d’una altra Europa, de les identitats. Més tard o més prest ha d’arribar. Però construïda, en aquest cas, a partir de l’atenció a les fronteres lingüístiques. El principi actiu de la solidaritat i, sobretot, l’esforç necessari per contemporitzar amb el fet diferencial haurà d’encaminar-nos cap a un continent més lliure, més porós ideològicament i socialment més just. Aquest procés —que topa i toparà, encara, contra l’argamassa rocosa dels privilegis de classe i l’statu quo— ja ha esclatat, a Catalunya, com a experiència de reconversió. Per a qui vulgui i sàpiga llegir-lo, el procés català proclama obertament que la rebel·lió només infanta en aquells pobles amb consciència de ser-ho, que se saben lliures i legitimats per demostrar-ho. Arreu dels territoris de parla catalana, molts s’hi senten. I contra això no hi valen argúcies. Ni les del nacionalisme espanyol ni les del segregacionisme servil, impostat i conspiranoic d’aquelles fundacions que s’hi difuminen per disfressar la malícia de les seves intencions i la feblesa de les seves hipòtesis buides de contingut i de forma.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.