Converses

Qatar i la hipòcrita defensa dels Drets Humans

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Set seleccions europees de futbol masculí han decidit no portar durant els partits del Mundial de Qatar el braçalet One Love, destinat a donar suport als drets de les persones LGTBIQ+, perquè els jugadors serien sancionats amb una targeta groga.

La llufa que han fet les seleccions europees és fruit de la divinització del futbol masculí i de les subjectivitats que tradicionalment li han estat associades. Especialment la masculinitat i la cis-heterosexualitat, però també la xenofòbia. Els estadis s’han convertit en temples on experimentar allò diví, i han esdevingut espais d’excepció on no hi ha cabuda per a la protecció d’aquells que es percep que no encarnen l’ideal sagrat –les dones, lis dissidents de gènere i orientació sexual, les persones racialitzades. El lema One Love (Un sol amor) és fruit d’aquesta visió.

En reduir la lluita LGTBIQ+ a una qüestió de poder expressar o no l’amor, les federacions europees que l’han promogut obvien que l’opressió de les persones del col·lectiu va més enllà. Va de pobresa i d’exclusió social, va de no poder mostrar certes identitats o maneres d’expressar el gènere, va de la marginalitat dels vincles que s’escapen dels de la família nuclear. El lema circumscriu la solució a la vulneració dels drets LGTBIQ+ a la responsabilitat individual. L’amor, sigui el desig que una persona sent per una altra del mateix gènere, sigui la tolerància de les persones cisgènere i heterosexuals cap a altres formes d’expressar el gènere i el desig, són actes que neixen de l’individu. La individualització tant del problema com de les solucions obvia el paper que han d’assumir les federacions de futbol europees, i de la resta del món, per combatre la LGTBI-fòbia -i el masclisme i la xenofòbia- que impera als seus estadis.

La violència que el règim de Qatar infligeix a les dones i a les persones del col·lectiu LGTBI+ s’ha de denunciar, condemnar i castigar. S’ha de fer el mateix amb l’esclavatge al que estan sotmesos els treballadors estrangers, siguin treballadores domèstiques, siguin els obrers que han construït els estadis on aquests dies es juga el Mundial. De fet, espectadors i seleccions haurien d’haver boicotejat el Mundial pel simple fet que una competició esportiva no val ni una sola de les vides dels milers de ferits i morts durant la construcció dels estadis on es juga.

És per la quantitat de vides en joc que hi ha a Qatar, que cal denunciar que la defensa dels drets LGTBI+ feta per set federacions de futbol europees, buida de rerefons ideològic i feble en l’execució, respon a la voluntat de reafirmar la civilització europea per sobre d’un bàrbar orientalitzat, i no pas al compromís d’erradicar la LGTBI-fòbia. Amb el refús de portar el braçalet per por a què els jugadors fossin expulsats del camp, les seleccions han enviat al món el missatge que una competició esportiva està per sobre de la vida de les persones LGTBI+. Davant la vulneració de drets humans al país del Golf, les federacions de futbol europees o bé s’haurien d’haver negat a participar al Mundial o bé haurien d’haver assumit les conseqüències de defensar els seus postulats al terreny de joc. Tornant a casa, haurien d’adoptar mesures per erradicar l’LGTBI-fòbia, el masclisme i la xenofòbia als seus estadis.

El Mundial de Qatar, com ho va ser el de Rússia fa quatre anys o el celebrat a l’Argentina el 1978 en plena dictadura de Videla, és la punta de l’iceberg d’un entramat de pràctiques corruptes i de violacions de drets fonamentals promogudes no només per la FIFA, sinó també per certes federacions estatals i clubs de futbol d’arreu del món. Estimar el futbol és voler-lo lliure de violències. Els aficionats d’aquest esport, acompanyats per la resta de la societat, hem de lluitar per alliberar el negoci del futbol masculí professional de la criminalitat que el tenalla.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.