Un dels grans misteris de la història peninsular és l’origen de la llengua basca. Tot i que està lluny de ser resolt, la ubicació temporal i geogràfica d’un dels dialectes precedents, el vascònic, sembla una mica més clar. Els vascons van habitar entre el nord del riu Ebre i el vessant peninsular dels Pirineus occidentals des d’abans de l’era actual. Les referències historiogràfiques sobre aquest poble, en canvi, no es troben en escrits realitzats per ells mateixos, sinó que la gran majoria dels testimonis que es van dedicar a descriure els vascons es veuen reflectits en textos grecollatins. La mà d’Irulegi podria suposar un gir en aquesta tradició.
El jaciment d’Irulegi, ubicat al municipi navarrès d’Aranguren –a pocs quilòmetres de la ciutat de Pamplona–, està sent explorat a fons des de l’any 2007. Segons Mattin Aiestaran, director de les investigacions, aquest poblat va ser habitat, almenys, des del segle VI abans de Crist (a.C.) i va viure la seua última fase al segle I a.C., quan va ser atacat per les tropes romanes. Era el context de la Guerra de Sertori (81-72 a.C.). Aquell conflicte enfrontava Luci Corneli Sul·la amb Quint Sertori, qui va oferir les comunitats peninsulars una quota d’autonomia important a través d’un Senat i d’unes magistratures pròpies, i amb la garantia del manteniment dels nivells de vida, “sempre i quan entraren dins l’òrbita de l’imperi romà, pagant els corresponents tributs, ajudant l’exèrcit etc.”. Sertori, però, va ser derrotat per Pompeu.
“No sabem amb quin bàndol es van aliar els vascons d’Irulegi, però sabem que van haver de prendre partit, que el seu poblat va ser atacat i que aproximadament la meitat va quedar incendiat. Els terrats i les parets van caure, i el que hi trobem són elements de la vida quotidiana en la seua posició original: les coses de la cuina a la cuina, les de l’estable a l’estable... Un fet que ens fa pensar que van haver de fugir, o que com a mínim ho van intentar, atès que hi ha elements que, si hagueren tingut temps d’arreplegar-los, se’ls haurien emportat”, diu Aiestaran.
La totalitat dels elements trobats es faran públics al 2024, coincidint amb la tesi doctoral d’Aiestaran. Abans han de ser restaurats per l’equip corresponent del Govern de Navarra, liderat per Carmen Usua i Berta Balduz. Han sigut elles les que van descobrir que una d’aquelles peces contenia un text, que va ser revisat per Javier Velaza, màxim expert d’escriptura paleohispànica a la zona i catedràtic de Filologia Llatina a la Universitat de Barcelona. Ell, amb Joaquín Gorrochategui, catedràtic de Lingüística Indoeuropea a la Universitat del País Basc, va esbrinar el contingut d’una de les cinc paraules reflectides. El de la resta encara és un misteri.
S’identifica, això sí, una de les cinc paraules, sorioneku, interpretada en èuscar actual com a zorioneko, que es traduiria com a feliç. Poden passar anys fins que es puguen traduir les altres quatre paraules, però el fet que sorioneku no corresponga amb l’ibèric ni amb el celtibèric “ens fa suposar” que és vascònic, explica Patxi Salaberri, acadèmic d’Euskaltzaindia, la màxima institució de la llengua baca; i catedràtic de l’àrea de Filologia Basca a la Universitat Pública de Navarra. Segons argumenta, el descobriment és molt important, perquè seria la primera prova escrita de l’existència del precedent de l’èuscar, tot i que la seua presència des d’èpoques ben remotes –com a mínim des de la romana– estava demostrada a través d’inscripcions relacionades amb la divinitat o amb l’evolució basca dels sufixos toponímics d’origen llatí. “Tot i així, un nou testimoni que confirme tot això és fonamental”, afirma Borja Ariztimuño, del Departament de Filologia Basca de la Universitat del País Basc i actualment docent a la institució HABE, impulsada pel govern basc per a alfabetitzar la població en èuscar. Ell mateix es mostra esperançat que les pròximes troballes dels arqueòlegs a Irulegi puguen contribuir a nous coneixements.
Tot i que a Irulegi es parlava vascònic en aquell moment, aquesta “no havia de ser, necessàriament, l’única llengua parlada al poblat”, matisa Aiestaran, que recorda que les relacions entre els vascons i els pobles ibèrics i celtibèrics devien ser fluïdes, especialment als indrets fronterers. Alhora, qui escrivia era l’elit social, la que arribava a formar-se. “I el cert és que, si al cor del territori vascó apareixen inscripcions en vascònic, això vol dir que l’elit el parlava i l’escrivia”.
El que queda clar amb el descobriment és, també, que teories com la de la “basconització tardana” del territori en què es va trobar la mà, qüestionada per Salaberri, semblen desmentides. “L’èuscar està ací des de fa segles”, diu Salaberri, que indica també que els últims parlants de l’idioma autòcton d’Aranguren van morir a inicis del segle XX. De fet, el mapa de 1863 de Louis-Lucien Bonaparte, nebot de Napoleó, identificava aquesta zona com a euscoparlant en el seu estudi, que encara és d’un gran valor per als acadèmics. I paradoxalment, fins fa ben poc, aquest municipi i molts altres de la contornada estaven integrats dins la considerada com a “zona no bascòfona”. I és que les qüestions de llengua, com bé se sap, superen interessadament l’àmbit acadèmic. La mà d’Irulegi, de fet, ofereix també una lectura política.