Alacant. Sempre. La ciutat animada i alhora sucursalista; provinciana, “sense intenció d’ofendre”. No hi pot haver manera més contundent d'engegar un nou capítol i una nova ruta. Fuster és així: recorre al colp d'efecte, sempre provocador, que suavitza línies avall, introduint la vitalitat dels barris populars i l’animada humanitat de l’Esplanada. Salva Alacant amb tres qualificatius: “formosa, mesurada, físicament encantadora”. I s’hi esplaia, i compensa la crítica amb una confessió personal: “la més amable de totes les ciutats valencianes, la que un triaria per a viure si hagués de canviar el seu poble per una ciutat.” I finalment reconeix l’excés de les seues paraules: “Potser —ho penso ara— m’hagi excedit per generalització, en el judici amb què he iniciat aquest capítol. Potser sí.”
En qualsevol cas, Alacant és punt de partida del setè itinerari. En aquesta ocasió, cal explorar l’interior: un interior de paisatge estepari, eixut, d’una aridesa superlativa, com pertoca a la latitud en què ens trobem. Xixona és la primera parada important. El poble emergeix enmig d’aquest escenari despullat i aspre. Xixona s’ha fet un nom, a base del torró que, en l’actualitat, presenta una infinitat de fórmules i gustos per acontentar tots els paladars. Amb una dimensió discretament dilatada, un polígon industrial dedicat majoritàriament a la producció del dolç nadalenc fa de preàmbul del poble.
Els revolts en la calçada esdevenen la tònica habitual d’aquesta etapa muntanyosa. I arribem a Alcoi, la ciutat industrial al peu de la serra de Mariola; la ciutat dels ponts; la ciutat vital i emprenedora. Segons Fuster, “els alcoians són els més catalans dels valencians”. Cal aturar-s’hi, malgrat tot, per copsar-ne la vitalitat i l’essència urbana d’aquest miracle aïllat entre serres.
El viatge manté la seua tònica muntanyosa. Els quilòmetres es guanyen amb un esforç titànic i amb un ineludible sentit de la penitència. Per arribar a Callosa d’en Sarrià, haurà calgut travessar la serra d’Aitana pel port de Confrides i fer una breu marrada a Guadalest. No cal dir que, per la seua singularitat, aquest poble, emblanquinat i enfilat sobre la roca, ha esdevingut un imprescindible turístic. Manté en l’actualitat aquella imatge compacta, discreta, de pessebre. Tot és menut i sense pretensions. I és així com excel·leix en encant. Un encant calculat que remet a un altre temps i que avui sembla més una ficció que pertànyer a la realitat contemporània. Atrafegada i frenètica.
ALACANT
Joan Fuster
“Alacant és una ciutat formosa, mesurada, físicament encantadora. [...] És, sense dubte, la més amable de totes les ciutats valencianes, la que un triaria per a viure si hagués de canviar el seu poble per una ciutat.”
“Alacant rep el turista en l’Esplanada: “Une promenade des Anglais de grand style”, en diu M. Deffontaines, i la definició té el seu valor procedint d’un francès. És, en efecte, un passeig deliciós, dilatat, estès entre el port i la ciutat com una frontera benigna. Gairebé junt a la dàrsena les files de palmeres es debaten educadament amb la lleugera pressió de la brisa. [...] L’Esplanada, a qualsevol hora del dia de qualsevol dia de la setmana, té un subtil aire de diumenge.”
“La ciutat comença a mig vessant del Benacantil. En aquesta banda, els carrers esglaonats, humils, de cases pintades de colors, tenen un gran sabor típic. Per ací es troben, de més a més, els pocs edificis monumentals que Alacant conserva i que s’han de visitar. Un d’ells és l’Ajuntament, de principis del XVIII. [...] I ben a prop, la Col·legiata de Sant Nicolau.”
“En els barris de l’Alacant vell, arremolinats sota Santa Bàrbara, o en el Raval Roig, pescador i eixerit, a Benalua mateix, ens creuem amb un veïnat saborós, actiu, cent per cent arrelat.”
“Alacant és bonic sempre; però és més bonic que mai el 24 de juny, quan a la temperància i a l’elegància naturals afegeix la dilapidació festiva i el desbordament popular. La nit alacantina de Sant Joan és una altra apoteosi del foc que el País Valencià es brinda a ell mateix.”
Antoni Josep Cavanilles
“La huerta de Alicante tiene una legua de oriente a poniente, y legua y media de norte a sur. Hay en ella 29.906 tahullas de riego y 2.558 familias. [...] Toda ella es un vergel ameno que presenta hermosas vistas por la multitud de habitaciones esparcidas por aquellos jardines, todas cómodas y algunas magníficas. [...] La variedad de verdes que resulta de los diferentes árboles y plantas, el ancho mar que le cae al sueste y comunica al ayre frescura y movimiento, el cielo puro y despejado hace recomendable aquel recinto, testimonio nada equívoco de la industria, conocimiento agrario y aplicación de la gente.[...] Han trabajado los alicantinos con tesón y conocimiento, y hallado recompensa en los campos, que producen deliciosas frutas, rico aceyte, excelentes vinos, gran cantidad de almendras, algarrobas, granos, legumbres, barrilla, seda y otras producciones.”
XIXONA
J. F. “Solament el garrofer i l’ametller resisteixen per ací. El garrofer i l’ametller són encara Mediterrani —Mediterrani míser, és a dir Mediterrani autèntic—: la mar queda oculta, però aquests arbres són senyals seus.”
“La Foia [de Xixona] és montuosa, calcària, inhòspita. El trajecte segueix sent eixut, amb una eixutesa violenta, exasperada.”
“Xixona s’allarga en el dòcil vessant d’un turó, amb el seu castell encimbellat i ruïnós. El castell de Xixona és un castell més en aquesta frontera meridional del Regne on tants n’hi ha. El poble tampoc no té res de particular. [...] Tanmateix, és un poble famós: el seu nom va unit a una de les delícies més sensates i fines de la gastronomia nadalenca, els torrons.”
“No està massa clar l’origen de la llepolia xixonenca. Possiblement —diuen— els torrons són un invent de la confiteria àrab; però també sembla segur —més segur— que la fórmula de Xixona és una creació estrictament local. Basada en òptimes primeres matèries del terrer —ametlles i mel—, el seu prestigi és antic.”
“'Echados en caxuelas corren por Europa como cosa de grande regalo', diu Escolano dels torrons de Xixona a principis del XVII. Tanmateix, quan Cavanilles passa per ací, ell, tan meticulós en les seves ressenyes, no anota els torrons entre les produccions de la població. Cal suposar, per tant, que, fins i tot perfeccionada la seva recepta, les postres xixonenques no començarien a ser fabricades a gran escala fins a molt a finals del XVIII.”
ALCOI
J. F. “A cada pas girem la vista amb inquietud i sorpresa cap a qualsevol punt cardinal: tot és orografia brusca, fantasia calcària, detallada en corregades i en crestes, successiva, interminable, deserta. Tres serres imponents, la Mariola, l’Aitana i la del Benicadell, limiten aquesta comarca d’Alcoi i l’omplen amb els seus contraforts barrejats i capriciosos.”
“Alcoi és una ciutat inversemblant. No resulta fàcil d’explicar com hagi pogut sorgir, sostenir-se i créixer, ací, en unes condicions gairebé absurdes, un nucli urbà i fabril de tan considerable volum. No: no resulta fàcil, com no sigui atribuint-ho a l’aguda tenacitat dels indígenes.”
“Alcoi viu exclusivament de les seves manufactures. I això és el meravellós. Perquè tampoc no hi ha res en la natura d’aquest paratge que encoratgi una tal disposició econòmica. Ni Alcoi compta amb primeres matèries assequibles en la seva jurisdicció, ni el lloc posseeix uns grans recursos d’energia, ni les seves comunicacions són d’allò que se’n diu franques i còmodes.”
“Un no pot circular per Alcoi sense creuar, una i altra vegada, un pont. No els he comptats, però n’hi deuen haver deu o dotze com a mínim, en l’estretesa de la ciutat. Sense cap pretensió arquitectònica —el més ampul·lós, de ferro, és el de Canalejas o Viaducte, el preferit dels suïcides locals—, salven les profundes escletxes rocoses per les quals transcorren el Molinar i el Barxell.”
“S’ha dit amb insistència que els alcoians són els més catalans dels valencians, i és veritat. [...] Alcoi és als ulls dels altres valencians una petita Barcelona. En el fons, això equival a reconèixer a la ciutat del Serpis un grau màxim de personalitat autèntica i vital.”
A. J. C. “La población es recomendable por sus espaciosas calles, plazas y buenos edificios, y más sin comparación por la industria y la aplicación de sus moradores. Todos sin distinción de sexo, trabajar y ganar la comida. Véase en las puertas e interior de las casas gran multitud de tornos en movimiento para hilar las lanas preparadas de antemano por los cardadores; oyese por todas partes repetidos golpes de telares; las calles y las plazas están medio cubiertas de las teñidas; cruzarse las caballerizas con paños que van o vienen de los batanes; todos están en continuo movimiento.”
“Tres mil vecinos hay en Alcoy (…) y aunque anualmente se aumentan con 400 ó más vecinos, ni aun así bastan para acudir a las fábricas y a la agricultura.”
“Téxense al año 12.000 piezas de paños o bayetones, 1.100 piezas de mantas o cubrecamas de desperdicios de seda, 1.800 varas de lienzos ordinarios, 4.000 bayetas, 1.300 de mentelerias y colonias, los que rinde sumas tan considerables, que en el hilado repartido por los pueblos vecinos gastan los de Alcoy más de 100.000 pesos al año. Además de los brazos ocupados en cardar, hilar y texer las lanas, hay muchos en 14 batanes, en otros tintes de lanas, 18 prensas y 33 molinos de papel, que producen al año 100.000 resmas.”
SERRA D’AITANA
J. F. “L’Aitana s’escampa al sud de la carretera que seguim. El seu pic més elevat excedeix els 1.550 metres sobre el nivell del mar. Ara els americans han instal·lat per ací els seus artefactes de guerra, amb calçades privatives i prohibicions severes, que els masovers de la serra miren com una profanació. En la muntanya lliure hi ha de tot: pinars compactes, pastures, bancals amb ametllers i garrofers, amb blat, neu, garrotxa pelada, poblets, masies i mallades. L’Aitana és paratge de vida dura, fred, rebel. Però la seva gent l’entén i la domina.”
GUADALEST
A. J. C. “Llegué al frondoso valle de Guadalést, que con la Baronía de Confrides se prolonga en cuesta rápida hácia levante como tres leguas. Hállase encerrado entre Aitana y Serrella, este al norte, y Aitana al mediodía, montes como vimos unidos en la parte occidental, donde dexan el paso ó puerto de Confrides para entrar en el valle, y siguen divergentes hácia levante por mas de quatro leguas: su mayor anchura apénas llega á media legua, que con dificultad se cruza en hora y media por los cerros y cuestas interpuestas; pero el término se extiende aun mas por las vertientes de ambos montes, llegando en parte á dos leguas de norte á sur. Tiene al oriente los términos de Polóp y Callosa d´en Sarrià; al poniente los de Ares, Benasáu y valle de Ceta; al norte los de Castells y Bolúlla; y al mediodia los de Finestrát y Sella. La tierra es blanquecina, y en partes de yeso, de cuya naturaleza son también los altos cerros que están como pegados á las faldas de Serrella y Aitana; cerros que al parecer ocupáron en otro tiempo la anchurosa hoya, cruzada actualmente por el rio. Este baxa desde lo alto de Confrides lamiendo y excavando las raices de Serrella; serpea por el valle engrosado con gran número de fuentes; mueve varios molinos harineros hasta salir al término de Callosa, y destruyendo sin cesar cerros de yeso llega al rio Algár cargado de las tierras que robó en su curso”.
J. F. “Entre l’Aitana i la Serrella, musculoses, imposants, s’estén la Vall de Guadalest, i enmig d’ella, com un petit exabrupte geològic, independent, brota l’embarrancada seguretat del poble. És una postal perfecta. El penyal aïllat sembla una fortalesa: Guadalest s’estreny en la replaça del seu cim, amb les roques enormes fent-li el paper de muralla. Cal entrar per un túnel forçat en la pedra. La boca sembla un casalot, amb el seu arc de mig punt i el seu emblanquinat discret. [...] El poble és gairebé un sol carrer, de casetes humils, i allò que queda del castell és aprofitat com a cementiri. Talús, construcció militar i vilatge semblen cosa d’artifici, decorat de pessebre.”
“Des dels seus balcons, el panorama abraça tota la muntanya —blava, ocre, grisa— del nostre camí: l’Aitana sempre, la seva frontera Serrella, i fins Bèrnia, que sorgeix del costat del mar.”
