7,4% de quota

'L’empremta de Fuster': imatges inèdites i nous testimonis

Un dia abans del centenari de Joan Fuster, Àpunt i IB3 estrenaven dimarts a la nit (a les 22 i 23,15 hores respectivament) el documental L’empremta de Fuster (que TV3 passarà el 29 de novembre), aconseguint un rècord d'audiència en la televisió valenciana, amb un 7,4% de quota. Parlem amb el seu director, Jordi Call, i amb un dels assessors, el periodista Toni Mollà.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’empremta de Fuster promet ser un documental amb imatges inèdites, recuperades sobretot de l’arxiu de TVE, i  entrevistes poc conegudes amb l’escriptor de Sueca (el 23 de novembre fa cent anys), a més de testimonis de persones que el van conèixer o l’han estudiat (Eliseu Climent, Francesc Bayarri, Joaquim Bosch, Artur Heras, Dominic Keown o Thomas Harrington) i quatre creadors més joves que valoren la seua vigència (el músic Pau Alabajos; la filòloga i música Aina Monferrer (Aïna Palmer), la poeta Alba Fluixà i la guionista Saray Cerro.

El director del documental ha estat Jordi Call (Més enllà de la Cubana, Immigrasons: Terra d’esperança), que admet a EL TEMPS que, de bon començament, va afrontar el repte sense conèixer en profunditat la figura de Fuster: «La primera aproximació a Fuster és des del desconeixement, des del full en blanc. Amb ganes de descobrir un personatge que saps que és controvertit però molt rellevant dins la història recent del País Valencià. A partir d’aquest buit, i sobretot amb l’ajuda de gent que en sabia molt -com en Toni Mollà- o gent que ja portava mesos treballant el projecte -com la Maria Sales, que és coguionista-, el que hem intentat fer és un relat biogràfic».

 

La muntanyeta dels Sants de Sueca, a vista de dron a 'L'empremta de Fuster'.

El periodista i escriptor Toni Mollà creu que ha estat positiu que el director es poguera endinsar en el món de Fuster sense apriorismes: «Aquest és un dels valors forts del documental, perquè Jordi tenia una mirada molt neta sobre Fuster. No com altres. No com jo, que me l’havia llegit tot, me’l sabia de memòria i me’n considerava amic. Soc una part molt molt interessada en aquest cas. Jo, igual que Maria Sales [coguionista] i que Josep Ramon Lluch [també assessor], li hem aportat continguts, però el que havia de donar la mirada d’autor, i ho ha fet molt i molt bé, és en Jordi. D’aquesta manera qui marcava la línia era una persona que no era del rogle».

Call ha volgut combinar la informació sobre Fuster amb l’opinió que mereix a les noves generacions de creadors. Per això, d’una banda, ha buscat «aquells episodis que més ens criden l’atenció avui dia», diu Call. Entre ells, les bombes que van atemptar contra la seua vida durant la transició («sobretot la del 1981»); la seua infància i joventut, «marcada pels orígens en una família més aviat tradicional, molt catòlica» i el seu esclat productiu i creatiu ara fa seixanta anys: «Els llibres que va publicar el 1962, que són molt importants: Nosaltres, els valencians i El país valenciano, que va ser el llibre que va portar més polèmica -curiosament molta més polèmica que Nosaltres, els valencians, que és un llibre amb molt més contingut i més profund».

El documental no segueix una línia temporal clàssica sinó que «comença per l’etapa del final», explica Call: «Aquella etapa en què Fuster està retirat a casa seua i gairebé no publica, fruit sobretot de la decepció que pateix després de l’aprovació de l’Estatut. A partir d’aquesta frustració tirem enrere i veiem aquests altres episodis».

Jordi Call ha aprofitat els àudios de la sèrie d’entrevistes que Toni Mollà li va fer a Joan Fuster els últims mesos abans de morir. «Toni -explica Call- encara guardava les gravacions sonores de la sèrie d’entrevistes que li va fer, i que són inèdites, i hem pogut reproduir-les i utilitzar-les com a fil conductor del documental, a base de fragments molt breus».

Quatre joves creadors parlen de Fuster al voltant d'una taula a 'L'empremta de Fuster'. Pau Alabajos interpreta una peça. 

Toni Mollà explica que conserva fragments de cinc entrevistes en dies diferents del 1991 i 1992: «Si ell va morir diumenge, el dijous següent havíem quedat per fer la sisena de les entrevistes previstes. Això formava part d’un projecte que va quedar inacabat. La nostra idea era fer un llibre entre els dos. Jo l’havia de transcriure i escriure un epíleg, i ell l’havia de repassar-ho tot i fer-ne una introducció».

Per aprofundir en el personatge, Jordi Call ha pogut fer servir imatges d’arxiu que es conservaven sobretot a l’arxiu de TVE. «No era difícil aconseguir imatges i entrevistes, però era molt car perquè la majoria del material sobre Fuster és a l’arxiu de TVE i tenen unes tarifes altes. Però els productors han fet l’esforç i al documental hi ha material molt interessant, desconegut i que no es troba per altres vies: per exemple, hem trobat una entrevista del 1984 en un programa que es deia Tiempo de papel, i també un retrat que li va fer Montserrat Roig, una cosa breu de dos o tres minuts, que és al marge de l’entrevista que després li va fer i que és més coneguda. N'hi ha imatges d’ell a a casa seva, al balancí, i hi ha unes imatges de cine en blanc i negre que no hem vist enlloc més».

Segons el director del documental, aquest material s'ha acabat convertint en una de les virtuts de la pel·lícula: «Com que hi ha molta imatge d’arxiu on surt Fuster i se’l veu, no només parlant sinó també bellugant-se, passejant pel mercat de Sueca, pel seu carrer i treballant a casa seva, fa que t’acabes estimant molt el personatge. Et dona la sensació que acabes coneixent-lo, reconeixent el seu humor i la seva timidesa i la seva elegància».

El documental també inclou imatges posteriors a l’atemptat contra la casa de Fuster que van ser recuperades fa poc pel circuit valencià de TVE i que la cadena pública espanyola va mantenir ocultes durant molt de temps.

«Qui busqui grans novetats sobre Fuster -afegeix Call- no sé si trobaran res molt nou, tret d’algunes petites revelacions que fa Lluís Llach, per exemple». De tota manera, diu Call, el documental aconsegueix un retrat sobre un temps i un país molt sorprenent: «M’ho he mirat bastant des de l’òptica del que ve de fora del País Valencià i et sorprèn molt perquè te n’adones del desconeixement que tenim de la figura de Fuster i de les coses que havien passat al País Valencià en aquell moment. Per això també és una figura molt eloqüent perquè t’introdueix molt bé a la història recent del país. És una de les coses que més content estic. T’introdueix a una realitat que desconeixies».

Lluís Llach revela coses sorprenents a 'L'empremta de Fuster'

 

Toni Mollà destaca també les aportacions de Lluís Llach i celebra que el documental no siga ni acadèmic ni institucional: «Per a mi era molt important que no fora una mirada acadèmica, d’estudiosos, ni una mirada institucional, perquè Fuster no era un home de les institucions ni tan sols de la institució universitària». El fet que el documental es filmara aprofitant l’Any Fuster -declarat així per la Generalitat Valenciana, la de Catalunya i el Govern Balear- feia témer a Mollà que quedara excessivament oficial: «Quan se celebra institucionalment un aniversari, hi ha el perill que la mirada que es faça sobre l’escriptor siga només institucional. És a dir, la d’aquells que organitzen l’efemèride. S’havia de fugir d’aixó i ho hem aconseguit».

I un segon objectiu que, segons Mollà, també s’ha aconseguit és explicar la importància intrínseca de l’obra de Fuster, més enllà de missatges polítics valencians. «De vegades he dit que Joan Fuster és un escriptor francès que casualment va nàixer a Sueca. Amb tot el que això significa: és un escriptor compromès, que vol participar dels debats de l’opinió pública i era molt important que aparegueren, com apareixen, una sèrie de persones des dels Estats Units, Irlanda i Itàlia que donen una mirada de Fuster més enllà de l’escenari valencià». Això era important, diu Mollà, i «Jordi Call ho ha entès i ha fet un treball magnífic».

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.