Els crítics

L’espectacle de la mort ordinària

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

És difícil descriure l’experiència de veure Sieranevada. Construïda a partir d’un formiguer de ressons —la Romania convalescent de l’era Ceausescu, teories de la conspiració post-11S, les particularitats de les millors princeses Disney— i de matusseries —una composició il·lògica pel que fa als arguments, l’espai i les trames—, la pel·lícula deixa estabornit, meravellat, exhaust i extasiat. Tot a la vegada, en una mena de còctel de digestions que la fa tan absolutament absorbent —tan rara en la seva singularitat i tan càlida en la seva inversemblança— com inexcusable a l’hora de gaudir de posicions creatives allunyades de la funcionalitat dels manaments que marquen els tòpics i els arquetipus més anodins. 

El rebedor d’un pis de Bucarest s’encarrega de vehicular tot aquest desordre incontenible, i fa que Sieranevada sigui un joc de múltiples pel·lícules que es van succeint, com capes de roba que es van traient —o posant, segons la necessitat—, amb tocs de diàlegs que juguen a riure de l’absurd, amb els arguments d’una tragèdia humana pròpia d’aquell cinema que vol recrear-se en la intimitat, o bé amb girs còmics de difícil encaix en un món tan viciat pel tabac que no para de fumar-se a l’interior d’una cuina minúscula, convertida en un homenatge extravagant a la celebèrrima cabina dels Germans Marx. Entre discussions, emergeix l’aposta per un cinema a mig camí de l’exigència i la imprudència, que juga al tot o res des de l’inici, amb un primer pla-seqüència que marca la pauta de l’artifici: un cotxe fa voltes per la via pública d’una Romania sense maquillatge, buscant aparcament, entre obres, senyals de trànsit malgirbats, un fred integrat al moll de l’os i amb una parella entrada a la quarantena que no sap ben bé com aturar-se i respirar.

Per a incrèduls —si n’hi ha, encara—, aquest pròleg serà la prova de foc que dictaminarà la immersió total o la fugida. I no hi haurà retorn, perquè aquesta escena, maldestra en mans de qualsevol altre cineasta sense un do com el de Cristi Puiu —autor que ja va meravellar amb La mort del senyor Lazarescu (2005)—, és l’avantsala d’un torrent de cinema rude que no para de desafiar-nos des del desconcert. I això ja fa que tot l’artefacte sigui meravellós, perquè no pararem de preguntar-nos si el cineasta podrà aguantar una acció tèrbola, indeturable, erràtica, contingudament propera a l’slapstick i limitada a un pis minúscul, durant prop de tres hores. 

La perícia de tot plegat ve pel punt de vista i per la manera com Puiu tracta la posada en escena, una coreografia imperfecta d’actors convertits en espectres que deambulen sense parar per l’espectacle de la mort ordinària. Així, la previsible trobada familiar —que hem vist abans centenars de vegades­— acaba sent una experiència inusitada, potser fins i tot gloriosa. Per exòtica i atribolada, però també per tenir tanta consciència de com pot arribar a ser de mal·leable el llenguatge cinematogràfic. Sieranevada fa una nova volta a un costumisme que ha arribat a ser un lloc comú en el cinema d’autor més vanitosament tediós, fins a arribar a ser la vida d’una família, tots els secrets que arrosseguem, les connexions que establim, les opinions que no callem. Una pel·lícula que és el que explica, concebuda com un àpat que s’interromp i no pot acabar mai de produir-se, en un torrent de cabal variable que deixa absolutament desorientat. I un ritual mortuori que no amaga l’arbitrarietat de la fe i les conviccions. Tan allunyada de nosaltres com propera a les nostres misèries.


Sieranevada 

Direcció i guió: Cristi Puiu

Any: 2016

Nacionalitat: Romania 

Durada: 173 minuts
Repartiment: Mimi Branescu, Bogdan Dumitrache, Catalina Moga, Dana Dogaru
Gènere: Comèdia dramàtica. Drama familiar
 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.