En portada

Fuster, mesura d’un segle (VIII): Pere Antoni Pons

EL TEMPS ha demanat a onze veus no expertes en Joan Fuster —escriptors, historiadores i crítics— quina és la vigència del seu pensament, els seus assaigs, la seua poesia i el seu articulisme. Des de Perpinyà a Novelda i de Sa Pobla a La Sénia. Parlem amb Pere Antoni Pons (Campanet, Raiguer, Mallorca, 1980). Filòleg, poeta, escriptor i periodista. Autor de Dilema d’energies.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

De la vigència de Joan Fuster, el primer que en diria, almenys des del meu punt de vista, és que és una vigència literària. És la vigència de l’escriptor que, trenta anys després de la seva mort i molts anys després de la publicació de molts dels seus llibres, continua llegint-se i molt. Perquè la seva prosa és expressiva, precisa, plàstica, vistosa i capaç de vehicular idees amb un vigor absolut, i alhora electritzant, amb una vivor extraordinària, sigui irònica o de batalla.

Després, parlem d’una vigència d’escriptor que pensa molt bé. Fuster és un assagista per definició: un home que es mostra pensant. Llegir Joan Fuster pensant, desenvolupant una idea, afinant una reflexió, és un espectacle i continua sent molt admirable. I fins i tot, i això és el que tenen els bons escriptors, Fuster és interessant i instructiu quan s’equivoca o quan discrepes amb ell.

Una altra cosa que el fa molt vigent és la relació molt viva i gens momificada amb la tradició: Fuster sap que el present està fet de passat i que el futur estarà fet de passat i de present. Ell ho té en compte tot, i té una relació amb la tradició, molt viva, també molt polèmica i alhora molt fecunda. Em ve al cap, per exemple, l’article memorable que va dedicar a Eugeni d’Ors quan aquest escriptor era un empestat absolut i havia renunciat a la seva cultura. Fuster li va dedicar un grapat de pàgines alertant que no ens podíem permetre el luxe de renunciar a Eugeni d’Ors, perquè és un personatge que l’hem de tenir absolutament en compte, reivindicant-lo contra tothom i enmig del no-res.

Alhora, crec que una de les coses que fan de Fuster un escriptor molt atractiu és el fet que ell és tot el contrari a aquell escriptor amb uns interessos o amb una actitud excessivament claustrofòbica o obsessiva només en alguns determinats temes. A Fuster li interessa tot i se sent còmode parlant de tot: d’art, de literatura, d’economia, de política, de costums socials, de llengua, d’història, de perversions i de grandeses de la condició humana... de tot.

I també és atractiu, més enllà de la seua dimensió literària o de pensador, perquè Fuster era un home que va irradiar el que va irradiar, va generar la influència que va generar, va tenir tots els deixebles que va tenir —alguns de molt bons—, perquè Fuster, al contrari del que diu el clixé dels escriptors —que sol ser gent avorrida, amb poc sentit de la realitat, tancats en ells mateixos i incapaços d’interpretar el funcionament del món i de la vida—, en realitat era un home amb un cervell d’una extraordinària operativitat en termes sociopolítics. Em ve al cap, per exemple, com de ràpid es va assabentar de la importància que tenia, per a la cultura i per a la llengua catalanes, així com per a l’articulació sociopolítica dels Països Catalans, la qüestió dels mitjans de comunicació de masses. Tenia un ull magnífic. I, en coherència amb aquesta operativitat sociopolítica, Fuster va conspirar molt, va crear molta xarxa, va intentar influir en determinada gent que ell sabia que podia arribar a ser influent... Això també el fa extraordinàriament vistós i vigent. Perquè, en realitat, nosaltres, com a ciutadans d’un país, d’una cultura i d’una llengua que no tenen les eines que hauria de tenir, les eines que garanteixen una determinada hegemonia —un estat, uns tribunals, uns mitjans propis i majoritaris de comunicació—, hem de continuar recorrent a aquesta estratègia fusteriana. Hem d’intentar aconseguir tot això: mitjans de comunicació de masses, normalitzar-nos, les eines d’un estat o les que més s’hi assemblin... I mentre no puguem aconseguir això, haurem de continuar amb aquesta idea de teixir xarxa, de crear complicitats, d’ajudar-nos els uns als altres, de facilitar el camí als més joves que comencen i que poden ser bons... Crec que, en aquest sentit, Joan Fuster és vigent i és exemplar.

I sempre sense santificar-lo, perquè hi ha coses de Fuster de què podem discrepar. Per exemple, jo discrep de la visió de Joan Fuster sobre l’art abstracte. Jo rebat la seva idea que l’art abstracte és antihumanista, merament decoratiu o que no hi ha res a entendre d’aquesta disciplina. Crec que això és equivocat. Però és igual. Les reflexions de Fuster que poden ser equivocades no deixen de ser fecundes i interessants, i ens alimenten intel·lectualment.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.