En portada

Fuster, mesura d’un segle (III): Melcior Comes

EL TEMPS ha demanat a onze veus no expertes en Joan Fuster —escriptors, historiadores i crítics— quina és la vigència del seu pensament, els seus assaigs, la seua poesia i el seu articulisme. Des de Perpinyà a Novelda i de Sa Pobla a La Sénia. Parlem amb Melcior Comes (Sa Pobla, Mallorca, 1980), novel·lista. Autor de Sobre la terra impura i Tots els mecanismes.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A banda de la solidesa de la seva literatura, que conserva molta frescor avui dia, Fuster ens ensenya una actitud davant de la vida, del coneixement, dels llibres, de la cultura, de com posicionar-te davant de la cultura i l’escriptura. És de les coses més ponderables que es poden dir d’un escriptor: que t’ensenya a moure’t dins del món de la cultura. T’ensenya a llegir, a pensar, a concebre l’ofici des d’una determinada òptica, i això és molt valuós. Només ho fan uns pocs escriptors.

En la seva tasca com a crític veus què valora ell dels llibres i t’assenyala que la literatura és això. És com llegir un crític culinari que t’ensenya a distingir el que és realment apreciable i després, quan cuines, busques potenciar aquestes coses que han estat decisives. I Fuster no només ho fa amb els clàssics catalans; ho fa també amb els clàssics europeus. Record ses seves ressenyes sobre Stendhal o Balzac o Flaubert. Ho fa d’una manera molt lliure i no calla quan hi ha una cosa que no li agrada. No té una actitud reverencial. I això també ajuda: no tracta la cultura com si fos un monument intocable davant del qual només ens podem treure el barret: t’ensenya a donar voltes al monument per a veure quins són els grans encerts, quines coses no estan tan bé o quines coses són, fins i tot, un poc ridícules. Té una actitud molt desinhibida davant de la cultura, tant en la literatura com en l’art —perquè també va escriure sobre pintura. I això és molt recuperable. Però sobretot per la seva actitud irònica, riallera, descreguda fins i tot de les seves pròpies solemnitats.

Fuster demostra aquell humor clàssic, amb un tarannà molt del país, i t’ensenya que es pot ésser del món sent molt d’un lloc, d’un determinat racó del món. Això és molt interessant perquè també és una crítica del fals cosmopolitisme. Ningú viu al món. Tots vivim en un carrer, en un país concret, amb una determinada història i en un moment determinat. Això també et reconcilia amb el teu propi context.

Ell inventa el seu gènere. Ell fa llibres sobre Fuster. I transmet que la literatura és l’home, la seva visió, el seu tarannà i la seva fusió única de referents, vitals, intel·lectuals, etc. Els seus llibres no s’assemblen gaire a res, només a aquells que s’han fet des de perspectives similars: els Assaigs de Montaigne, algunes obres de Pla.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.