En portada

Fuster, mesura d’un segle (I): Anna Ballbona

EL TEMPS ha demanat a onze veus no expertes en Joan Fuster —escriptors, historiadores i crítics— quina és la vigència del seu pensament, els seus assaigs, la seua poesia i el seu articulisme. Des de Perpinyà a Novelda i de Sa Pobla a La Sénia. Parlem amb Anna Ballbona (Montmeló, Vallès Oriental, 1980). Escriptora i periodista. Autora de Joyce i les gallines i No soc aquí.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El que conec i m’interessa més de Joan Fuster és molt vigent. El primer que vaig llegir de Fuster és el Diccionari per a ociosos, que m’he estat rellegint fa poc, i aguanta perfectament el pas del temps, perquè és una mena d’artefacte, una construcció molt juganera a partir d’una idea de diccionari que ell mateix s’encarrega de desmuntar al pròleg. De fet, al pròleg es carrega les expectatives sobre qualsevol idea refistolada al voltant de diccionari o al voltant d’assaig. Ell fa una proposta molt juganera per posar en aquest calaix de sastre tota mena d’idees o reflexions molt diferents. Aquesta idea de fer literatura a partir de qualsevol material em sembla molt interessant, molt moderna i vigent: a Fuster li hem posat l’etiqueta d’assagista, però fa salts d’un gènere a un altre. Les seves idees són actuals, fresques i vives, potser també per la seva mirada actual, irònica, juganera.

Per exemple, al Diccionari per a ociosos hi ha una definició d’amor que et parla d’una manera molt raonada i fonamentada, però també amb molta ironia de l’amor romàntic. I ho fa amb una lucidesa espectacular. El fet d’ajuntar el pensament i l’estil el fa no només llegidor sinó també molt revelador, molt capaç d’obrir ments i finestres, encara avui.

Potser perquè al nostre país l’assaig sempre s’entén com una cosa seriosa o fins i tot solemne, s’ha obviat o ignorat el sentit lúdic del Fuster escriptor, que convida el lector al joc, a passar-s’ho bé i a fugir d’esquemes massa tancats.

Per la gent que no el conegui, la ironia en Fuster és de les coses que resulten formidables i sorprenents. Hi ha aforismes que són divertits i amb ganes de sacsejar i d’altres que tenen un punt d’enginy important. Nosaltres situem Fuster dins d’un gènere (de l’assaig, del dietarisme o del diccionari), però aquesta idea d’utilitzar la literatura per il·luminar la veritat des de molts punts de vista el fa molt potent. Perquè és una manera de perforar aquestes capes d’aquesta realitat i sobretot les menys obvies. Aquesta hibridesa, aquest sentit transgènere ajuda a il·luminar parts de la realitat que estaven més a l’ombra.

Hi ha una altra cosa que a mi m’agradaria que comencés a deixar de passar: que els reivindicadors de Fuster o el món que s’ha dedicat a Fuster ha estat bàsicament masculí. I em pregunto per què. No tinc la resposta, però em sobta.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.