En portada

Fuster, mesura d’un segle (II): Jan Brugueras

EL TEMPS ha demanat a onze veus no expertes en Joan Fuster —escriptors, historiadores i crítics— quina és la vigència del seu pensament, els seus assaigs, la seua poesia i el seu articulisme. Des de Perpinyà a Novelda i de Sa Pobla a La Sénia. Parlem amb Jan Brugueras (Terrassa, Vallès Occidental, 1993), director editorial de Tres i Quatre.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Suposo que, abans que res, ens hem de preguntar què significa ser vigent. Si per vigència s’entén veure el pensament de Fuster com un punt d’arribada definitiu, com uns models explicatius tancats que ja donen resposta a tots els punts clau, aleshores crec que és evident que no ho és. Diria que Fuster mateix s’hauria negat a acceptar aquest tipus d’enfocament cap a la seva obra. Al capdavall, tal com deia al seu aforisme, “les ortodòxies, els sistemes, tard o d’hora acaben produint una amarga sensació de claustrofòbia”. I ell mateix no va conformar el seu pensament com un “sistema” tancat. Més aviat al contrari.

En canvi, crec que Fuster és plenament vigent en la mesura que la seva obra obria debats per primera vegada, assenyala problemes que encara ens afecten, els enquadra en la seva dimensió i, sobretot, ens incita a la reflexió, a continuar pensant. A partir d’ell, però més enllà d’ell. L’assaig fusterià és, en definitiva, això: temptatives de resposta, provatures que acaben formulant nous interrogants. I per això hi tornem, perquè és un catalitzador, perquè ens incita, perquè és enormement intel·ligent. Ens incita a discutir amb nosaltres mateixos i a discutir amb ell. I cal que hi discutim i li qüestionem coses. Ara bé, discutir amb Fuster, rebatre-li alguna de les seves idees, no significa que tot l’edifici, que tota la seva producció intel·lectual, caigui de cop. Ho dic perquè tot sovint assistim a afirmacions que diuen que han “superat” Fuster, que ja ha quedat obsolet. Això és ridícul. Sobretot perquè, moltes vegades, es fan aquest tipus d’afirmacions en relació amb el seu pensament nacional —al qual insisteixo que se li poden qüestionar moltes coses, com la noció mateixa d’anomalia nacional amb relació al País Valencià. Però més que debatre un punt concret de les seves anàlisis el que es fa és negar la seva opció de futur, que és el que és realment incòmode. Es diu, doncs, que els Països Catalans eren una equivocació teòrica. Els Països Catalans són una utopia, fins i tot una utopia complicadíssima des del punt de vista polític, però no un error teòric. Són una possible aposta de futur i de supervivència lingüisticonacional.

Fuster és vigent en tots aquests sentits, doncs. Però també ho és per tenir un estil depuradíssim, per la qualitat, l’agilitat i la capacitat de penetració de la seva escriptura, per la seva capacitat de tocar os quan parla de qualsevol fet relacionat amb la condició humana i de qüestionar i depurar tot principi de veritat establert.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.