Obituari

Quan quedava per fer el sud

L’alacantí Josep Vicent Bevià ha faltat a 83 anys. Històric polític socialista, formà part d’aquell nucli nacionalista forjat al caliu del pensament fusterià que volgué anar més enllà dels límits marcats pel centralisme. Paradoxalment, la batalla la van perdre —també— dins del mateix partit socialista.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“És una desgràcia que un polític que estimava tant el seu país no poguera dur a terme tots els projectes que tenia el cap”. Aquesta és una sentència d’Alfons Llorenç, periodista jubilat i cap del gabinet de Josep Lluís Albinyana quan ocupava la presidència del Consell preautonòmic valencià durant la transició. La de Llorenç és una conclusió compartida pels supervivents d’aquell Partit Socialista del País Valencià que mirava el seu país. Josep Vicent Bevià era un d’ells fins que va faltar el 29 de juliol, a 83 anys.

Nascut el 1933 a Sant Vicent del Raspeig, municipi adjacent a la ciutat d’Alacant, Bevià és l’exemple d’aquells que intentaren fer-ho tot sense tindre quasi res. La centralització educativa dels anys 60 el va fer marxar a Madrid per llicenciar-se en filologia clàssica. De ben jove, només amb 28 anys, obtindria la càtedra de Grec a Vigo, Galícia, tot i que des del 1963 n’exercí la docència a Alacant. L’oberturisme del tardofranquisme li va permetre liderar regidories a l’ajuntament d’aquesta ciutat entre finals dels 60 i inicis de la dècada posterior. Amb la possibilitat d’exercir càrrecs públics sense tenir el carnet falangista, Bevià es va atrevir a impulsar la creació i la traducció d’obres teatrals i literàries en català en un temps totalment advers.

Una dificultat determinada pel creixement del sudestisme. Corrent ideològic liderat per Vicente Ramos, sota la benedicció del franquisme tractava d’aïllar les comarques meridionals valencianes de la resta del país. És en aquest context que molts polítics treballaren des de les institucions durant la dictadura per contrarestar les intencions més reaccionàries. “Teníem un compromís total, difícil tant d’assumir com de rebutjar. No podíem escapar del món que ens envoltava. Intel·lectuals com ara Manuel Sanchis Guarner es relacionaven amb les autoritats franquistes per donar empenta a la llengua. El context ens hi obligava”, recorda Alfons Llorenç. De fet, en aquells moments, Bevià ja havia establert contactes amb polítics històrics com Vicent Ventura o amb el malaguanyat Ernest Lluch.

I llavors morí Franco. Tot començà des de zero. Tot estava per fer. I la il·lusió era inevitable. Més encara quan en plena transició, Josep Lluís Albinyana fou nomenat president preautonòmic del País Valencià. Al seu equip hi havia Bevià com a conseller de Cultura. Abans havia entrat al Senat a través del Grup Parlamentari de Progressistes i Socialistes Independents. D’aquella candidatura també en foren triats Julián Andúgar, que va morir poc després; i José Vicente Mateo, històric intel·lectual conegut per les seues reflexions sobre la catalanitat d’Alacant.

Com a conseller, Bevià va propiciar els contactes amb les associacions i plataformes culturals que floriren al País Valencià amb la inquietud de treballar per la recuperació identitària. “Va predicar una bona nova”, rememora Llorenç. “El seu departament només tenia dos milions de pessetes de pressupost. Presidència en tenia quatre. No podíem anar molt lluny, però havíem de fer passos i volíem conscienciar totes les entitats culturals perquè anaren en la mateixa direcció que nosaltres. Era una etapa d’il·lusió, de fer-nos presents, de transformar les delegacions provincials de cultura en departaments de país, d’assolir l’autogovern. I aquesta il·lusió la matà el PSOE”.

A la imatge, Josep Vicent Bevià (a l’esquerra) acompanya Joan Fuster i el pintor Josep Renau. Les inquietuds polítiques els unien a tots tres.

Segons Llorenç, al País Valencià, “qualsevol que defensara el seu país era criminalitzat”. I en aquella campanya “hi va tenir molt a veure Alfonso Guerra”, home fort del PSOE, que “pactà amb Fernando Abril Martorell el desmembrament de tot aquell moviment que vam representar”. Bevià, però, va continuar al PSPV i va arribar, fins i tot, a ser vice-president del Congrés dels Diputats. I va tractar de refer el PSPV després del triomf de Zaplana l’any 1995. Es posicionà amb Joan Romero, triat secretari general el 1997 i apartat poc després en favor d’Antoni Asunción, que va perdre les eleccions dos anys després davant el PP. A partir d’aquell moment, Bevià va dedicar-se exclusivament a la docència. La va desenvolupar, sobretot, a la Universitat d’Alacant, on va presidir l’Arxiu de la Democràcia. També va participar activament en la Fundació Ausiàs March, dedicada a la difusió de la cultura valenciana en l’àmbit docent, acadèmic i cívic i impulsada també per personalitats com Joaquim Maldonado, Adolf Pizcueta, Sanchis Guarner, Joan Fuster o Eliseu Climent. A través de la Carles Salvador, Bevià també es va implicar a promoure l’ensenyament del català al País Valencià.

La seua ciutat, Sant Vicent del Raspeig, era el seu poble quan el va veure nàixer. La localitat que ara acull la Universitat d’Alacant i que ha esdevingut una ciutat dormitori per a treballadors i un nucli d’oci per als estudiants, era un petit indret exclusivament catalanoparlant d’uns 6.000 habitants. La fidelitat al seu passat el va fer adquirir un compromís format a través de “llums procedents de l’època de la República, de records de la democràcia, de cançons com les de Raimon i de tot un conjunt d’elements que serien la base del nostre nacionalisme”, relata Llorenç.

Precisament, aquesta inquietud no va ser ben destacada al seu funeral. L’escriptor alacantí Emili Rodríguez Bernabéu explica que “sempre vaig parlar en valencià amb ell, era la seua llengua, que defensava i promovia”. El Viatge a Ítaca de Lluís Llach va sonar al final de l’acomiadament, tot i que l’alacantí ho considera “insuficient”.

Marxa un dels que van convertir el PSPV en un projecte esperançador. Un dels que va fer reviscolar el sud, que donà al País Valencià aquella visió complementària, marginada fins que van sorgir personatges com ell, amb la inquietud de recuperar el terreny perdut durant la dictadura. Josep Vicent Bevià se’n va, però deixa una herència imprescindible perquè el sud continue donant empenta a un país orfe de més tasques com les que ell va desenvolupar. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.