Perfils

El president de Bonansa (i les seues 40 ànimes)

L’ex-president aragonès Marcel·lí Iglesias va nàixer a Bonansa (a la Ribagorça catalanoparlant, administrativament depenent de l’Aragó) el 1951. Va començar la seva carrera política com a alcalde d’aquest poble de 40 habitants i va acabar presidint l’Aragó dotze anys (1999-2011), després de passar per la presidència de la Diputació d’Osca.

 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Bonansa és en una cruïlla de camins, a tretze quilòmetres de Pont de Suert, en una carretera que puja de Graus, passa per Roda d’Isàvena i a prop de Bonansa dóna pas, per una banda, a la carretera de Benasc, i, per l’altra, a la de Viella. Un lloc que ara les comunicacions afavoreixen com a porta equidistant de tres rutes turístiques (Benasc, Vall d’Aran i Vall de Boí) però que el 1951 era un de tants pobles del semioblidat Pirineu. Tot i gaudir d’una situació arrecerada i una envejable orientació, Bonansa està situada a 1.250 metres —és el segon poble amb més altitud de la Ribagorça— i els hiverns s’hi fan molt llargs.

En aquest micropoble va néixer, aquell 1951, Marcel·lí Iglesias, el primer dels fills de Casa Botiguer, una família dedicada a la ramaderia. “Tenien vaques i ovelles”, recorda una veïna de Bonansa.

De ben menut, Marcel·lí correria carrers amunt i avall jugant i passaria segur per la plaça del poble, presidida per una gran casa amb diverses entrades amb arcades adovellades, la casa natal de Joaquim Maurín, el sindicalista i fundador del POUM que fou diputat a les Corts Espanyoles pel Front d’Esquerres el 1936. Avui és una casa rural, La Era de Navarri, però una placa commemorativa ho recorda:“En esta casa nació el dia 12 de I de 1896 Joaquín Maurín Juliá, escritor y político que consagró su vida a la clase obrera y a la causa de la libertad. Murió el 5-11-1973”. Als anys cinquanta i seixanta la placa, evidentment, no hi era i és probable que Maurín fora un cognom que s’hagués de pronunciar a cau d’orella. O en privat, amb les finestres ben tancades. És evident que el jove Iglesias va viure el mateix paisatge que Maurín i que va trepitjar els mateixos carrers. Que en fos conscient en aquell moment, n’és una altra de ben diferent. Però la carrera política l’acabaria contagiant de manera inevitable.

Quan va acabar l’escola a Bonansa, Marcel·lí Iglesias va continuar els seus estudis al Seminari de Barbastre, una opció molt habitual en aquell moment per als que volien continuar els estudis i disposaven de pocs recursos. Un cop va acabar el batxillerat, Iglesias va haver de tornar a ajudar el seu pare amb l’explotació ramadera, recorda un veí: “Era el gran de quatre germans i havia d’agafar el relleu del seu pare a la granja”.

Una persona del seu entorn explica que la feina no el va distreure mai de les seves grans aficions, l’actualitat: “Des de molt jove, ell sempre esmorzava amb els cinc diaris a taula. Sempre s’ha empassat tota la premsa amb ganes, ha estat molt al cas de l’actualitat i ja era així abans de posar-se en política. Des de sempre”.

L’altra dèria d’Iglesias és la lectura, sobretot de llibres d’història: “Marcel·lí és un gran lector i li agrada molt xerrar. Si t’ha de convèncer, ell no té cap problema en dedicar-t’hi tres hores. És molt de diàleg i de parlar, no de decisions ràpides ni de posar-se nerviós. Li agrada molt la història, en sap molt i, fins i tot, de vegades n’abusa. Per explicar-te una cosa que està passant ara se’n va 800 anys enrere. I fins als reis gots, eh! Potser excessiu”.

Iglesias a Castilló de Sos, un poble ribagorçà proper a Bonansa

 

De monitor d’esquí a president

Iglesias ho explica sovint: ell també s’ha guanyat la vida fent de monitor d’esquí a Viella, que queda a només 40 quilòmetres de Bonansa. Era un punt exòtic del seu currículum que li agradava destacar. “Durant unes temporades —confirma una persona propera a l’ex-president aragonès— va compaginar l’explotació familiar amb l’esquí: ell feia de monitor, primer a Vaquèira-Beret i després a la Tuca, una estació d’esquí que hi havia molt prop de Viella, i que després es va tancar [La Tuca va obrir el 1974 i va tancar el 1989]”.

En aquells anys setanta i vuitanta, segons altres fonts, també va ser un dels impulsors de la tercera època d’El Ribagorzano, un periòdic fundat el 1904 a Graus per difondre el pensament ideològic i polític de Joaquín Costa (1846-1911), nascut a Montsó però veí de Graus des de molt petit. Iglesias i altres van impulsar el tercer naixement d’El Ribagorzano el 1981, però aquesta tercera època va durar només cinc anys.

El 1983 Marcel·lí Iglesias es presenta a l’alcaldia de Bonansa i guanya. S’hi estarà només una legislatura però aquest modest càrrec en una població de 40 habitants (uns pocs més de vuitanta si tenim compte els llogarets del terme municipal) li donarà accés a la Diputació provincial, on assolirà ràpidament la màxima responsabilitat. A la següent legislatura acabarà presidint la Diputació des que acaba la seva etapa com a alcalde, el 1987, fins al 1995. Dues legislatures al llarg de les quals guanya fama com a bon gestor i polític carismàtic, la qual cosa el convertirà en secretari del PSOE d’Aragó aquell mateix 1995. D’aquí va passar a candidat a la presidència de l’Aragó a les eleccions autonòmiques del 1999, i a president, gràcies a un pacte amb els del PAR.

Els acords amb els regionalistes van endarrerir i descafeïnar —o van servir com a excusa per retardar i descafeïnar— alguns dels projectes més interessants d’Iglesias per a la Franja de Ponent, com la comarcalització o la Llei de llengües. Mig any després de ser elegit president de la Diputació General d’Aragó, el febrer del 2000, en una entrevista a EL TEMPS, Iglesias responia sobre la seva previsió per a aquella llei: “Espero que durant l’any 2000 puguem presentar un projecte de llei i puguem complir la reforma de l’Estatut d’Autonomia d’Aragó que reconeix les llengües que s’hi parlen, que, com tothom sap, en són tres: el castellà, el català i l’aragonès”. La llei no s’aprovaria fins al 2009, nou anys després, en la seva última legislatura com a president; el PP la modificaria quatre anys després amb la introducció del famós terme del LAPAO (Llengua Aragonesa Pròpia de l’Aragó Oriental) per anomenar el català i l’actual Govern d’esquerres la tornaria a canviar i recuperaria la seua denominació científica.

Des de la Franja de Ponent, sobretot des de les files del socialisme de base municipal —que havia tractat amb ell com a president de la Diputació d’Osca—, l’elecció d’Iglesias obria esperances de normalització per a una llengua que havia estat menystinguda per l’administració aragonesa. El seu mandat va ser un avenç, però tan tímid que, per molts, resultà decebedor.

“Era un defensor del territori —explica una font propera a Iglesias—, però quan va ser president de seguida va haver qui li retreia que es feien coses a tot arreu menys aquí. El pressionaven. Quan venia aquí a descansar quatre dies, de seguida es feia cua a la porta de casa seua. Això és un poble de quaranta habitants; entre els veïns hi ha molta confiança i, de seguida, anaven a proposar-li coses com si fos l’alcalde: que si hauries d’anar a aquell poble i arreglar no sé què, que si tinc una font allà i podríeu fer-hi alguna cosa...”. El veí del costat, que mai no hauria demanat audiència a l’Edifici Pignatelli de Saragossa —seu de la Presidència— es veia capaç de trucar a casa seva i fer-li propostes. “És una relació de veïns, és clar”, aclareix el bonansí.

La presidència de l’Aragó no el va allunyar de Bonansa. Va continuar anant-hi periòdicament, pràcticament com una via d’escapament de la pressió.

Iglesias, en secret, opinava que els sarraïns decapitats de l'escut d'Aragó eren políticament incorrectes

“No ha deixat mai de vindre —afirma un bonansí proper a Iglesias—: recordo l’època en què anava amb escortes i, només arribava aquí, pujava al tractor i se n’anava a treballar una estona. Li agradava. Devia ser com una vàlvula d’escapament perquè ho feia sovint quan tornava a Bonansa els caps de setmana. Això en els moments durs que era president”.

En aquell moment, l’explotació ramadera la portava un germà, però Iglesias, “un pic baixava del cotxe oficial —insisteix un altre veí— agafava el tractor i se n’anava al camp”.

Iglesias va poder mantenir la pressió de la responsabilitat política mentre la pugna va ser amb contraris polítics —el PP, el PAR o el CHA—, però va esdevenir una llosa quan va haver de sirgar amb tensions internes dins del mateix PSOE. “El moment més dur per a ell —confessa una persona propera— és quan esdevé secretari d’organització del PSOE en els últims temps de Zapatero, del 2010 al 2012”. Serien els últims dos anys de Rodríguez Zapatero com a president del Govern. La crisi era més que evident i la sortida del pou, improbable. La successió de Zapatero es preveia clarament conflictiva i els estira-i-arronsa van agafar Marcel·lí Iglesias al mig. “En aquell moment sí que estava segrestat per la política i la feina fins al punt que se’l notava absent en les converses de sempre amb els veïns”.

Iglesias no ha deixat d’anar a Bonansa, segons un veí: “No ha perdut mai la relació amb el seu poble. I aquí estem orgullosos que sigui aquí on es va fer polític. Va arribar a ser president de l’Aragó començant com a alcalde d’un poble de quaranta habitants”. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.