Els Crítics

Borja i la seva amant al descobert

Em sap greu perquè surto de les línies de la meva dedicació habitual, l’art contemporani. A més, línies molt marcades en el seu dia per l’incombustible i precís Lluís Bonada, a qui no se li escaparia —però— la urgència de parlar d’un tema com aquest, que reuneix arguments de fulletó i d’alta cultura.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

M’ha fascinat la mostra de Piero Gilardi al MAXXI de Roma, un dels artistes imprescindibles de l’arte povera, amb accions d’un caràcter carnavalesc i polític que el connecta amb altres artistes del nostre territori com Antoni Miralda, però el morbo ha pogut més que l’especialització, i ja em perdonaran els historiadors del període.

És un escrit d’urgència, dedicat a tots els que trepitgin Roma abans del 10 de setembre. Una mostra molt petita, amb poc més de 33 obres seleccionades, però a l’interior dels Museus Capitolins. Per tant, amb pocs euros més es té l’oportunitat de veure la lloba romana (medieval, atenció!), l’escultura romana clàssica, i la pintura festiva del Barroc, però sobretot conèixer el rostre immaculat —mai tan ben dit pel mateix Giorgio Vasari— d’una de les dones més poderoses del Renaixement italià, Giulia Farnese (1474-1524), pel fet d’allitar-se sovint amb el primer Pontífex de Roma que parlava català, Roderic de Borja (1431-1503). Altrament dit, per exigències del càrrec, Alexandre VI. I com el lector pot constatar 40 anys més gran que la seva amistançada, ben al contrari que la muller de Macron.

La mostra està dedicada a un dels pintors de la seva cort, al més important i que es va encarregar dels frescos dels seus nous apartaments del Vaticà, on encara es conserven però mutilats, i el títol és tota una declaració d’intencions: Pintoricchio. Pittore dei Borgia. Il mistero svelato di Giulia Farnese.

Alexandre VI va fer venir a Roma el Pintoricchio el 1492 per decorar el nou apartament papal al Vaticà. Aquí l’artista de Perusa va crear un dels cicles pictòrics més famosos de la història de l’art, i va interpretar molt bé el programa ideològic i polític d’Alexandre VI. Pintoricchio va aconseguir crear una iconografia molt innovadora, en què el llenguatge antic podia perfectament combinar-se amb les tendències més avançades, i d’aquesta manera, a través d’una narració suau i renovada, satisfeia les necessitats i els gustos dels Borja.

La llegenda de la presència d’un retrat de Giulia Farnese en la semblança de la Madonna a l’apartament Borja (recordem que a la nova Cultura/s 781 es comentava una novel·la, Las caras de Murillo, d’Eva Díaz, en què es deia que l’artista pintava alguns rostres de les verges a partir de belles prostitutes) va sorgir i es va estendre, però, no només per afirmació de Vasari, a Le Vite..., 1550. La veu del poble va crear un mite, també a causa de la reputació reprovable del papa Alexandre VI. El seu escandalós comportament va despertar la indignació a Roma i una poderosa opinió que s’autoalimentava es va estendre, sobretot, després de la seva mort.

El cicle pictòric, per tant, es va considerar massa comprometedor i va ser censurat i disgregat sota el pontificat d’Alessandro VII (Fabio Chigi, entre 1655-1667). Van ser fets a trossos i venuts a banda, i fragmentats, el Jesuset i la verge. Una còpia posterior de Pietro Fachetti (1612), exposada també, mostra la pintura tal qual, com un manifest teològic d’Alexandre VI.

Tenim, en definitiva, un argument que donaria per a tota una telesèrie de misteri d’èxit ambientada en ple Renaixement, amb tres protagonistes de luxe: el polèmic Alexandre VI; una dama refinada i bella, Giulia Farnese, amant adolescent i també concubina no gaire oculta del mateix Papa, i un dels artistes més imaginatius del Renaixement, Bernardino di Betto, conegut com a Pintoricchio (c. 1454-1513).

La recerca, des de l’inici, va ser un repte per al dirigent d’una de les societats organitzadores de la mostra (Pietro Folena, president de MetaMorfosi), que ja havia presentat el fragment del nen Jesús en una exposició a Palazzo Venezia el 2006, i és on va començar a estirar del fil històric per trencar amb el malentès.

Ben clar, la verge no és l’amistançada, sinó un prototip de l’artista del Renaixement.

Bernardino di Betto, dit Pintoricchio. Madonna, fragment de la destruïda Investitura divina di Alessandro VI, c. 1492-1493, pintura mural amb marc del 1600, col·lecció privada. Una mostra de recerca històrica entorn d’una pintura fragmentada i dispersa sobre la coronació d’Alexandre VI es pot veure als Museus Capitolins de Roma fins al 10 de setembre. Fins ara s’havia confós la verge de la imatge (fragment de la Investitura...) amb el retrat de Giulia Farnese, l’amant del Borja. La nova descoberta parteix d’una investigació històrica i documentada amb obres d’art d’una època en què l’Església, arran del descobriment de l’antiga Roma, fonamentarà el propi renaixement polític i religiós.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.