Lletracremats

El condol

Relat inèdit d’Octavi Monsonís escrit per a EL TEMPS.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El moment de donar-li terra és arribat. L’Enric Fibla, les seues despulles, dins el taüt i el seguici són aturats davant del riu. Un aiguat imprevist n’ha fet pujar el nivell del cabal. Impossible de travessar-lo. Han d’esperar, el cementeri és a l’altra banda. Així els transcorre una llarga hora fins que les aigües minven, trepitgen desficiosos el pont i fan cap al cementeri.

Caminen per una vorera estreta arrambada a les edificacions dels nínxols, hi ha sots i desnivells, clevills i esquerdes, tolls i bassals, hi ha el carret amb el fèretre al damunt, hi ha renecs perquè el carretó amenaça d’eixir de la vorera, hi ha les gotes que cauen de la volada dels nínxols i s’esclafen contra les testes del seguici, i hi ha els caragols que han acudit a la crida del sol del postaiguat i de tant en tant s’ou el xaf del caragol aixafat per la sola d’una sabata, i hi ha qui s’estremeix i pensa que millor entaforar el difunt al dipòsit de cadàvers i escampar el poll del cementeri, que aviat fosquejarà i fa un no sé què deambular a les palpentes entremig de les penombres sepulcrals.

S’aturen davant del nínxol. Hi ha la Dolors Cucala, la viuda, que gemega, i hi ha els amics, en Sebastià Giner i en Ricard Espuny, i d’altres que no vénen al cas. El manobre prepara les rajoles i la pastera mentre els enterramorts introdueixen el taüt dins el buit allargat i estret que coneixem com a darrera morada. La Dolors Cucala esclata a plors i trontolla com si anara a defallir. En Sebastià Giner i en Ricard Espuny, al costat de la viuda, l’aguanten dreta i murmuregen: “Valor, Dolors, valor”.

Cada dia visiten la viuda.

Pels volts del migdia pitgen el timbre de ca la desconsolada viuda. I se la troben estirada al sofà, desganada de viure. En Ricard li agafa la mà i l’acarona. No pot sofrir aquell dolor, i cada ai que la Dolors deixa anar és una fiblada al cor.

En Sebastià és més pràctic. Esguarda perplex la pols i hi passa la baieta. Observa la nevera buida. Se’n va al mercat, un os de corbet i un altre de pernil, una maneta de porc i un tros de vedella i nap i xirivia i carlotes i un cóp de coliflor. Li cuinarà un brou que la farà reviure. Li pregarà que menge i, mentre, pensarà en el Fibla, que ja no hi és, i el lacrimal se li destarota. L’hem perdut, Dolors, ja no el tornarem a veure; com ens ho farem en endavant? Ella allarga la mà i li refrega les llàgrimes per les galtes. I jo què sé, Sebastià. Fa.

I així van passant les primeres hores i els primers dies posteriors al decés de l’Enric Fibla i fins i tot el narrador queda corprès per la dedicació a la Dolors que despleguen aquests dos, com si hagueren esperat aquests moments per donar sentit i valor a la seua existència.

Si fa no fa, així han anat les coses des que el temps va esdevenir seu i se’ls torna un assumpte complicat la cerca d’un record en solitari, d’un succés dels que perduren sense la concurrència de tots quatre, dels tres que es planyen ara i del difunt, que n’és la causa.

L’Enric Fibla i la Dolors tenien una sabateria.

I allà acudeixen cada dia els dos amics, clissen l’Enric i la Dolors en el seu quefer de venedors de sabates. Més ben dit: en Ricard Espuny dirigeix el seu esguard a la Dolors Cucala. En canvi, el punt final de la mirada d’en Sebastià Giner és l’Enric Fibla. El seus amors des que van entrar en el temps. I quan la botiga es buida de clients, xerrotegen del que faran el pròxim diumenge i de que bé que s’ho van passar al ball del diumenge anterior. Malgrat aquesta companyonia, tots quatre són conscients que tot es va tòrcer el dia infaust i tràgic en què la Dolors i en Fibla van decidir que es casaven. Punt. Tot el seu temps a venir quedaria capgirat des d’aleshores.

Va quedar-se d’una peça. En Fibla li va dir, Sebastià, em case amb la Dolors. Si en aquell moment l’hagueren punxat no li haurien tret ni gota de sang. En Fibla no tenia clar si donar-li a l’amic alguna justificació, tot i que dies abans tots dos s’havien jurat amor etern, ai, els grans moments de paraules grandiloqüents! Ergo en Sebastià Giner l’últim que s’esperava d’en Fibla era l’anunci del casori. L’Enric Fibla, que també tenia el seu cor fet una bona merda, li va passar el braç pel coll. No tinc cap més eixida. Va murmurejar.

Sempre hi ha una altra eixida. Va cavil·lar en Sebastià. Però ni de lluny s’agenollaria implorant que no l’abandonara. Ja es veia que tot estava decidit, ai, fins i tot fa una setmana quan es van fer una palla quasi tan immensa com la mar que campava allà darrere de la duna on s’havien arrecerat.

El trasbals privatiu d’en Ricard Espuny era d’índole semblant, però centrada en la persona de la Dolors Cucala, que li tenia el cor robat, i ell, que l’havia toquejada i graponejada pam a pam de la seua pell, havia cregut de totes totes que la Cucala era seua. Però ella no tenia propietaris, i va errar del tot.

Ben cert, la Dolors Cucala s’estimava una cosa de no dir aquell jove cepat i de bellesa terrera, i en els moments que era als seus braços perdia el món de vista, llavors s’esmunyia amb recança i corria cap a casa. Uf, amb l’Espuny seria capaç d’anar fins als confins i tot.

Especialment perquè també l’havia grapejada l’Enric Fibla, amb aquell aire dolç i distant, quasi femení. I inevitablement va comparar tots dos moscardons que li zumzejaven a l’entorn, sigues meua, sigues meua, i en Fibla perdia per golejada, ni de lluny s’acostava a la passió de l’Espuny. Però la Dolors Cucala va escollir en Fibla. Va dir, tu, i prou. I ací va finir tot per a en Ricard Espuny.

En realitat, en Ricard ni per un moment va posar en dubte que aviat iniciaria el nuviatge amb la Dolors i que es casarien. Una altra possibilitat li era senzillament impensable.

I arribat el dia, la Dolors li prem les galtes i li diu: em case amb en Fibla.

­­—Que estem de broma avui? —va fer en Ricard.

La mossa va pensar: “I jo, a aquest, per què li he de donar cap explicació? Que teníem cap compromís? No li he dit que em case amb l’Enric? Doncs amb això ja en té prou”. Va retirar les mans d’on les havia emplaçades, damunt les galtes més fredes que la neu d’en Ricard Espuny, i va girar cua.

—Però jo t’estime com un destarotat… —va gemegar i, tot seguit, va perdre la paraula. I quan mots i sons eren ja a punt, la Dolors s’allunyava i ja no calia pronunciar res.

Aquesta és la història darwinista dels éssers vius que s’adapten al medi hostil. Aquests dos, els rebutjats, en Sebastià i en Ricard, són la mostra fefaent d’adaptació a les circumstàncies, se sobreentén que adverses, que és quan l’adaptació provoca estrips i dolors per tal d’aconseguir les engrunes que fan sentir-se vius encara. Però no caurem en sentits tràgics de la vida que només són excrescències mentals de desvagats, egocèntrics i d’altres personatges d’igual estofa.

L’adaptació, en el cas present, no va implicar allunyaments. Posem per cas en Sebastià. Al seu davant s’obrien dues possibilitats: o bé mantenir una relació freda amb en Fibla i cercar l’amor d’altres homes, o bé romandre ben a prop del seu Enric, tan estimat. I va triar aquesta segona part de la proposició.

I si agafàvem en Ricard Espuny, podia fer tabula rasa i embolicar-se amb la Irene Fontanet, que li agradava, o bé no remoure ni un nanomil·límetre que el distanciara de la Dolors. I va extraure el seu manualet d’ús vital: li deparara el destí el que li deparara, res ni ningú l’apartaria de la Dolors Cucala.

De manera que tots dos, Sebastià Giner i Ricard Espuny, acabat el treball de cada dia, es deixaven caure per la sabateria per fer petar la xerrada, per veure’s, per parlar del ball de diumenge. Aquella era la seua vida, normal i corrent, sense daltabaixos, ordinària, com la del comú dels mortals.

En Sebastià Giner guaitava les anades i tornades d’en Fibla de la rebotiga a la sabateria i d’ací cap endins. I tot seguit observava la Dolors i exclamava tan cofoi: “Ah, el meu Enric, quin home que està fet; encara no havia acabat la festassa del casament i va i la deixa prenyada”.

I com portava en Ricard l’embaràs de la Dolors?

Diguem-ho sense embuts, molt malament. No es podia traure del cap que aquella criatura que esperava la Dolors podia haver estat ell qui li l’haguera feta. De manera que al seu cap tothora era a punt el dilema següent: “O continue a estar-me cada vesprada a la sabateria o no hi torne més”.

Però el patiment de no veure l’estimada no és menor al de veure-la cada dia. En conseqüència, no sap què fer. Decidim, doncs, nosaltres per ell. En endavant, en Ricard Espuny no tornarà a la sabateria, vejam si és capaç de resoldre aquesta vida que se li ha empastrat tot de sobte.

Les promeses s’emeten per complir-se. En Ricard va conjurar-se per no tornar a comparèixer per la sabateria, i així va ser. I l’abella reina la veies com es decandia i es pansia i una mena de tristor li distorsionava aquella alegria desbordant d’abans. Cal comprendre que la pèrdua de cort va en detriment de la reina, que no ha sabut conservar el bé que posseïa.

Aquell tremir tan lleu de veu quan deia, i al Ricard, quina una li ha entrat que s’ha fet fonedís sense dir ni res? Que us heu barallat amb ell?, li travessava el cor a en Sebastià, ai, que això acabarà fent-te patir, Enric. Fes alguna cosa, l’urgia. Perquè, si continueu així, aquestes trobades de cada dia s’assemblaran més al vetlatori que no a l’encontre entre amics que s’estimen i es diverteixen junts.

L’Enric Fibla va fer passar per casual la trobada amb en Ricard just quan aquest era al llindar de casa i venia brut i suat del camp i només pensava a omplir el safareig i rentar-se.

—Torna, t’ho pregue —va implorar l’Enric—. La Dolors està trista i tu i jo sabem que tenir-te a prop és l’únic remei perquè torne a riure.

—Fins i tot tu pots entendre que les meues necessitats d’home m’urgeixen a trobar una dona de qui enamorar-me i fer-la feliç. Aneu fent-vos a la idea que no posaré més els peus a la sabateria. Bé, si cal que em compre sabates, sí, he, he, he…

Tothom va haver d’aprendre a tirar endavant amb allò que tenia a mà. Ens fa l’efecte que el grup de la sabateria estava en millor posició que no en Ricard, que se les havia d’heure tot sol, i la solitud sovint és mala consellera de la vida.

Tot i així, en el cas que ens ocupa, la solitud va servir-li d’esperó, a en Ricard, i només va necessitar el temps exacte d’una alenada per unir-se a la Irene Fontanet en sant matrimoni. El casament, senzill, i al convit els amics es van reconciliar.

En efecte, la Dolors Cucala, amb la reconciliació, va semblar recuperada d’aquell decandiment obscè que arrossegava. I cadascú a la seua manera va retornar a l’estat d’ànim anterior a la marxa d’en Ricard de la sabateria. Ara anirien al ball plegats, les dues parelles i en Sebastià, que seia contra la paret esperant el príncep blau que mai no arriba.

La notícia es va esbombar amb celeritat, i la notícia no era altra que l’accident. De moto. D’aquella moto que feia poc havia adquirit en Ricard, l’SB, que era el súmmum en matèria de joventut que trenca amb un què opressor i que fa lliures com l’ocell que s’envola i tot això. Però no hi ha dubte que ells dos, en Ricard i la Irene, era com si s’envolaren per aquelles carreteres enganxades a tant de sot i tant de clot, i la Irene, que premia els malucs d’en Ricard i s’hi abraçava, i es traspassaven l’escalfor i el desig contra aquell vent que els bufetejava com bufeteja la vida.

La moto es va estimbar sota les rodes del camió. La Irene va fer cap al cementeri i en Ricard, a l’hospital, fet una trencadissa, cap inclòs, i completament inconscient.

La Dolors anava cada dia a l’hospital. Seia al costat del llit. Li deia: “T’he portat flors”. Li refeia el llit. “Uf, ja et cal una repassada a la barba”. I l’afaitava. Tot seguit li posava el Floïd, aquell after-shave que pudia com un Déu, i li acaronava la cara.

Feinejava amb les agulles de calça confegint aquella bufanda que s’allargava com s’allargava aquell coma recondemnat que mantenia en Ricard postrat al llit d’hospital

També el baixava al jardí. Empenyia aquell llit tan pesat, l’encabia dins l’ascensor i el portava fins a la gespa. Allà apartava el llençol i li deixava al descobert cames i braços, que lluïen escarits, flonjos i amagrits, sota el sol.

—Es pot saber per què vas a l’hospital cada dia, si no pots fer-li res, al Ricard? —va recriminar-la l’Enric—. Tens la sabateria abandonada i jo no puc acudir a tot… Encara sort que el Sebastià em dóna un colp de mà amb les capses i vigila el negoci quan em veig obligat a abandonar-lo perquè em cal comprar menjar o anar al banc, o recollir el xiquet, o…

—No patisques, home —va passar-li la mà per les galtes—, que tot passarà. Tu i el Sebastià vos apanyeu bé; en canvi, en Ricard, allà estès, com si no hi fóra, fa una pena —va fer un soroll que va aparentar un sanglot.

—Però si tu no li pots solucionar res —va insistir l’Enric.

Ella va alçar el muscle. L’Enric, què en sabia, dels estats de coma? I si en Ricard la sentia? En aquest cas, calia parlar-li i fer-li la vida agradable perquè es decidira d’una vegada a reintegrar-se a casa dels conscients.

Aquesta hipòtesi era tan tirànicament punyent que ella mai de la vida deixaria tirat en Ricard en els moments en què més la necessitava. Les visites van continuar en conseqüència.

La Dolors estava tan acostumada al silenci del malalt que ni es va adonar que obria els ulls i que pretenia articular una paraula. Feinejava amb les agulles de calça confegint aquella bufanda que s’allargava com s’allargava aquell coma recondemnat que mantenia en Ricard postrat al llit d’hospital.

Fins que va observar-lo sobresaltada com movia els llavis i, sobretot, la van colpir aquells ulls desorientats i perduts, immersos en el pànic. Per fi, va exclamar: “Gràcies, Ricard, gràcies per tornar”. Va cridar la infermera i de seguida va omplir-se l’habitació d’una gernació amb bata blanca que volia observar de prop el fenomen.

El retorn d’en Ricard a l’indret del conscient va proporcionar un altre turment a la Dolors. Com li diria que la Irene era morta? Va haver de fer el cor fort i tot va eixir d’una tirada: l’accident de moto, la mort de la Irene, el seu estat de coma..., i el va acompanyar a casa i allà va plorar intensament i la Dolors l’anava aconhortant dient-li: “Em tens a mi”. I ell s’ho va agafar al peu de la lletra i la va abraçar, i ja estava per besar-la, però la Dolors se’n va separar i va constatar a mitja veu el que era evident: “Sóc una dona casada; no te n’oblides mai, Ricard”.

L’episodi de l’hospital de la Dolors Cucala va alçar enraonies i maledicències als conveïns, tot i que no van durar gaire perquè la sabateria va retornar a l’statu quo segons el qual tots quatre s’estaven a l’establiment i això significava la tornada a la normalitat i, de la normalitat, no en parla ni Déu.

Aviat, però, en tornaren a malparlar, d’ells, com aquella amiga de la Dolors que li va deixar anar: “Nena, ja el vigiles prou, el teu home? Si no traus de ta casa el Sebastià, et trobaràs en un bon embolic”.

Es va quedar obsedida perquè que et diguen a la cara una cosa tan monstruosa com aquella fa el seu efecte. I ací tenim el seu dilema: acceptar com a inevitable el fet i imposar discreció a tots dos perquè ningú no li tornara a posar la cara roja com li l’havia posada l’amiga, o barallar-se, agafar la criatura i buscar recer a casa la mare. Però com quedava l’assumpte econòmic? Es tancava la sabateria? De què menjarien llavors, ella i la criatura?

Reflexiona, Dolors Cucala. Reflexiona. Primer de tot cal comprovar què hi ha de veritat i, en acabat, ja veurem què fem.

I ho va comprovar, i tant! Un vespre, quan hom la feia a casa amb el nen, va traure el cap per la sabateria i hi va contemplar horroritzada i fastiguejada el que fan els homes que s’estimen, allà a la rebotiga, darrere d’uns prestatges, sota la llum esquifida dels vint-i-cinc watts.

Va fugir d’allà i va marxar cap a casa i va fer com si allò que havia contemplat aquell vespre fóra un miratge. Va perdre el dilema i va decidir tirar al recte.

Ací tirar al recte vol dir exactament el següent:

1. Fer-se la desmenjada i fingir que no en sabia res.

2. Assumir que l’Enric necessitava un home i, posats a triar, millor en Sebastià que qualsevol altre.

3. Sentir-se unida a en Sebastià. Estimaven el mateix home i això fa el seu efecte.

4. Impedir que buscara algú més jove. La intromissió d’un intrús trencava l’ordre natural del seu univers particular que eren ells quatre.

Hi havia, però, el problema d’en Sebastià, a qui els anys havien tornat lleig, gros i poc atractiu. Amb aquell material degradat, quan trigaria l’Enric a substituir-lo? S’imposava parlar amb el Sebastià.

—M’ho has de jurar, Sebastià! Jura-m’ho!

—Però, però..., què t’he de jurar? —va fer atemorit.

—M’has de jurar que no ens deixaràs tirats a la sabateria. Continua venint, t’ho demane, que no es trenque aquesta meravellosa relació que tenim; és tan nostra, és tot el nostre món.

I en Sebastià s’hi va quedar, i la Dolors Cucala li va fer de coach particular en imatge i el canvi va ser total. La Dolors mateixa va haver de reconèixer que li feia goig a ella i tot.

Final.

Han transcorregut molts anys de tot això i, a banda els entrebancs i les dificultats, el fet inqüestionable és que el grup d’aquests quatre sòmines ha perviscut incòlume fins al decés de l’Enric Fibla, que tot just ha acabat de succeir.

I com queda el quadre?

El centre és ocupat per la Dolors Cucala.

A la vora, en Ricard Espuny, el desig destarotat que el socarra, perquè ara ja no hi ha l’excusa de la dona casada i tot això, i perquè encara se l’estima, la Dolors, però a aquestes alçades de la narració, a qui importa?

Un punt endarrere, en Sebastià Giner, una desferra emocional, i la desgana de seguir en aquesta vall de llàgrimes, ves.

Tots tres, encara presos per l’estupor de ser ells els que segueixen dempeus i no l’Enric Fibla. Aboquen a dolls la pena per la pèrdua de l’ésser que compartien en comandita.

Tenen consciència de vells i els aclapara la incògnita del que vindrà. I això és entrar en la dimensió del futur. Però què en sabem, del futur, si l’avenir, per definició, no aplega mai i, doncs, no existeix?

Deixem, en conseqüència, que els arribe el futur per on els arribe, ells se les sabran compondre. Al capdavall tenen la mà trencada d’acarar futurs, vuitanta anys de futurs, i de ben segur que els que vindran també els sabran endurar.

No en dubteu pas.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.