La imatge d’un llamp en una lluerna podria caure en el pleonasme, és a dir, en la redundància innecessària, si es fes servir sense èmfasi o sense una voluntat lúcida. Tanmateix, en mans d’un poeta, prosista i assagista de constatada capacitat creadora i trajectòria com Ramon Guillem (Catarroja, 1959) esdevé una forma de poètica, així com una orientació capaç d’explicar un possible sentit interpretatiu que ofereixi claror entre tenebres: “l’explosió inesperada de la llum: / l’estupor de l’ull / quan el cos es despulla / entre les migranyes de la intempèrie.” La il·luminadora lectura del seu darrer volum, que porta per títol precisament El llamp en la lluerna i que ha vist la llum a Perifèric Edicions, fa pensar en una mena de luminescent esclat joiós: els 42 poemes inclosos en el recull semblen haver estat escrits des de l’efusió inesperada d’una sobtada inspiració, fràgils instants delitosos que queden immortalitzats a partir de l’eco imperiós de la necessitat i de la vibració epifànica de la claredat amatòria.
Per aquest motiu, les composicions funcionen, sobretot, a partir de recursos literaris de poderós rerefons oralitzant, com anàfores, paral·lelismes o repeticions. A més a més, el camp semàntic predominant és el de la llum i les seves múltiples expressions i metàfores sinonímiques. En aquesta dansa refulgent els versos funcionen amb l’alè cristal·lí d’un cor en expansió que fulgura: “D’energia infinita / que el cor del sol travessa.” El poeta clarament necessita cantar aquí la seva joia. Ara bé, no es tracta només d’un llibre celebratori, és també una indagació filosòfica, i molt personal, en els terrenys estrictes de la felicitat i de la lluor i com de difícils d’ullar arriben a ser, ja que quan arriben ho solen fer talment com una devastació de tot el que havia existit fins aleshores: “Enlluernat, / davant el fèrtil espill de la pell, / veig passar, en remolins convulsos, / allò que fou / el terratrèmol de la meua vida.” En les seves novel·les, l’escriptora Iris Murdoch constata com l’amor i l’alegria arriben com desgràcies que ho capgiren tot de forma traumàtica però necessària. El poeta, per tant, és el supervivent de la catàstrofe, l’ésser afortunat que canta l’eufòria quan l’hecatombe ha quedat enrere: “Escrius, / i comptes les síl·labes de l’incendi, / com foc que estima el ressò de l’aigua”. La poesia, per tant, es perpetua com el brillant furor que immortalitza l’amor com a fonament de salvació: “Aquest foc ingent / que en terres de misèria / ens agombola.”
Com havia fet en anteriors composicions, o fins i tot en obres narratives de forta càrrega eròtica, Ramon Guillem executa uns versos sensuals que esdevenen una defensa aferrissada del desig (“l’únic refugi en la penúria”) i del sexe com a motor creador (“és el sexe / un timbal febrós”). Segons el teòleg, filòsof neoplatònic i poeta irlandès Escot Eriúgena, la il·luminació que s’assoleix mitjançant el coit ens fa partícips de la naturalesa divina. Per tant, a través de la fornicació s’arriba a una sintonia amb el cosmos, idea que l’universal i panteista Walt Whitman compartia, i per això els seus versos dedicats a la claredat de l’instant són una de les cites que Guillem comparteix al principi del seu darrer poemari fins ara.
El llamp en la lluerna de Ramon Guillem és un llibre de poderosos poemes dedicats a l’amor, al desig i a l’acte de creació poètica a partir de metàfores relacionades amb la llum com a forma de revelació postplatònica. Es tracta d’una obra ufanosa, lluminosa i feliç, característiques que en volums de versos no solen ser habituals, per desgràcia. Els ecos de T. S.Eliot, Gabriel Ferrater, Virgili, Estellés o Ausiàs March ajuden a bastir un discurs unitari que dialoga, o discuteix, amb il·lustres autors de la carn que vol carn i d’abrils que, en realitat, no són tan cruels.