Abraçar les arts i les lletres

Aquests set noms se senten còmodes en territoris imprecisos, en les frontisses que articulen i connecten els diferents sabers, en els espais de revisió, en les formes de pensament subversiu, en el no encasellament. Alsina va iniciar aquest projecte fa un parell d’anys arran del treball que havia realitzat amb algunes de les artistes representades i després d’adonar-se de certes vinculacions existents entre elles: “Es tracta d’una especulació sobre les analogies entre la literatura i les arts visuals, que més que fer una genealogia d’aquestes connexions, intenta situar-les en el context actual. El que posa en relació aquestes artistes són les preguntes que es fan des de l’actualitat respecte a aquests vincles entre art i escriptura. El conjunt aporta noves perspectives per estudiar les correspondències entre l’art i l’escriptura a partir del plantejament de noves eines metodològiques.” La comissària també puntualitza que no es tracta d’un projecte de reivindicació feminista sinó que és fruit d’un procés de recerca que vol naturalitzar un discurs que, fins al moment, ha donat veu a una meitat, tot invisibilitzant-ne l’altra. En aquest sentit, en destaca l’ús de recursos alternatius al pensament dominant, com és el cas de les llegendes, l’oralitat, l’escriptura de diaris personals, etc.

Anna Maluquer, directora de la Fundació Palau, afirma que el projecte s’adequa perfectament a la raó de ser de l’equipament atès que es tracta d’un espai en què conflueixen també la literatura i les arts visuals per mitjà d’un personatge radical i compromès com fou Josep Palau i Fabre. La recerca incansable de nous models, la fragmentació del subjecte o la consideració de les arts com a eines impulsores del canvi connecten l’ideari del poeta amb aquestes set artistes que presenten una mateixa actitud envers el procés creatiu i el potencial de transformació social que està latent en les seves obres. En totes elles, en major o menor mesura, es percep la necessitat d’implicar el visitant d’una manera performativa, la cultura dels afectes, els processos de remembrança, el component autobiogràfic i el joc amb els temps verbals quan parlen d’un passat-present i d’un futur-pretèrit. Rita Puig-Serra ens detalla: “A partir de bodegons d’objectes que van pertànyer a la meva mare, material d’arxiu també seu -carnets, diaris, fotos, etc.-, retrats d’amics i familiars i imatges que expressen allò que sentia en aquell moment en relació a la seva mort, Where Mimosa Bloom funciona com un relat, una conversa que mantinc amb ella anys després que ja no hi sigui. Una construcció narrativa que conclou, al final del llibre, amb l’escriptura d’una carta mai enviada en la qual poso paraules a tot això.”

L’exposició està formada per pàgines i llenços, per textos vistos i imatges llegides, per espais en blanc, per escrits a mà, amb tinta o a llapis, i a l’ordinador. Hi ha dibuixos i textos, instal·lacions, vídeos, fotografies. Hi són presents històries i absències, coses que es diuen i coses que no es veuen. Un discurs global que revisa els processos artesanals en un escenari dominat cada vegada més per la tecnologia i en el qual els nivells de lectura es dilueixen: els textos cauen del sostre, les frases es fragmenten, els missatges s’amaguen. La interpel·lació al visitant és directa en el moment en què ha de jugar amb les llums i les ombres per llegir un poema, afegir paraules als espais en blanc o deixar-se seduir per una veu que l’acull i que li parla. El cert és que no hi ha un relat tancat ni un recorregut predeterminat però sí un seguit d’aspectes que es connecten amb l’espai-temps que conforma l’exposició. Això permet que no hi hagi ni inicis ni finals i que els diferents recorreguts possibles travin noves relacions entre les obres exposades i les artistes representades.

El conjunt s’organitza en dues plantes: a la planta baixa conflueixen Marla Jacarilla, Almudena Lobera, Laura Torres Bauzà i Anna Dot, representades amb tres o més peces cadascuna, mentre que a la planta superior es troben les intervencions d’Alicia Kopf, Rita Puig-Serra i Irene Solà, caracteritzades per ser projectes més concrets però amb unes necessitats d’espai més expansives. El conjunt esdevé orgànic i conjuga a la perfecció les necessitats espacials de cada artista amb les possibles connexions que s’esdevenen entre les seves mans i les seves veus. Si bé molts treballs ja s’han presentat prèviament (el treball més antic que es mostra és del 2011) també hi ha algunes peces creades especialment per a l’ocasió com és el cas el PoeBot desenvolupat per Torres Bauzà amb Pere Garau o la performance Conclusión al margen amb què Lobera inaugurà l’exposició. Altres com Dot o Kopf ha revisitat alguns treballs anteriors per tal d’adequar-los a la realitat contextual que ara els acull.     

De les arts creatives de la deconstrucció de Jacarilla, a la confluència entre els mons analògics i digitals de Lobera, passant pel canvi de rols que proposa Torres Bauzà, seguint les pedres angulars de Dot mitjançant un joc de mirades amb l’espectador, arribant als pictogrames intuïtius de Kopf que des del jo s’adrecen a tota una generació, connectant amb l’exercici de remembrança i d’autoconeixement de Puig-Serra i saltant a la reapropiació de l’oralitat en clau irònica de Solà, Mercè Alsina ens brinda la possibilitat de descobrir les textures plàstiques de l’escriptura en les materialitats textuals de les imatges: tot un procés creatiu que, des del refer, integra l’atzar i fa parlar el jo per portar-nos fins al sentir d’una època fragmentada i hostil on l’únic límit possible és el de no tenir-ne cap. No dubteu a fer una capbussada en aquest món líquid per mitjà de les diferents activitats previstes al llarg de l’exposició que ofereixen tant la comissària com les artistes protagonistes d’aquest relat obert i orgànic envers altres formes de comunicar i de reconnectar amb la creació, amb un mateix i amb tots nosaltres alhora.