Per amor a l'art

Esclat artístic al barri de Marxalenes

Una iniciativa privada, canalitzada a través de la fundació Per Amor a l’Art, ha enriquit l’oferta cultural de la ciutat de València amb la posada en marxa d’un centre d’art sobre una antiga fàbrica de bombes hidràuliques del barri popular de Marxalenes, Bombas Gens. Una iniciativa dinamitzadora per a un indret aïllat dels focus i que conté alhora perfils socials i investigadors.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Bombas Gens havia estat fins ara una d’aquelles restes d’arqueologia industrial mal resolta al bell mig d’un barri popular de la ciutat de València. Una antiga factoria de bombes hidràuliques i vàlvules industrials dissenyada per Cayetano Boro de Carminati —un col•laborador habitual de Javier Goerlich— i construïda el 1930 sota la influència de l’art déco. Perduda la funció econòmica, a finals del segle passat, la factoria va anar deteriorant-se fins a esdevenir els darrers temps una insana i perillosa col•lecció d’enderrocs (mal) integrada en la vida d’aquest barri de gent treballadora. Una d’aquelles incongruències urbanístiques d’una ciutat molt mandrosa a l’hora d’integrar i aprofitar els pocs espais heretats d’activitats industrials en desús. 

En aquesta ocasió, ha estat la iniciativa privada l’encarregada de recuperar l’espai. Darrere de l’ambiciós projecte hi ha la fundació Per Amor a l’Art, amb dos personatges fonamentals, el matrimoni format per Susana Lloret i José Luis Soler. Lloret, professora de psicometria, és la directora general de la fundació, mentre que el seu president és Soler, un dels fundadors d’Ubesol, empresa que proveeix Mercadona de marques com Deliplus i Bosque Verde. L’any 2017, aquesta empresa va facturar 217 milions d’euros.

L'estat de l'edifici de Bombas Gens abans de la intervenció / Foto: Manolo Laguillo

El descobriment de Bombas Gens

Una part important dels beneficis del matrimoni s’havien dedicat els darrers anys a reunir una important col•lecció d’art que ha tingut l’assessorament des dels inicis de Vicent Todolí, un gestor amb un currículum espectacular que inclou la direcció de contenidors com l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) o la Tate Modern de Londres. Aquesta col•lecció, que consta actualment d’unes 1.800 obres de 140 artistes —la ràtio s’explica perquè s’ha buscat tenir col•leccions de diferents autors, sobretot de fotografia—, podia anar exhibint-se a través de diferents cessions en espais públics o privats o trobar una llar adient per “compartir” la col•lecció amb el públic, “retornar-li a la societat part del que ens ha donat”, explica Susana Lloret. 

L’antiga fàbrica de Marxalenes fou l’espai escollit, després de veure les possibilitats d’altres edificis. “Quan el meu marit va descobrir Bombas Gens es va adonar de seguida que encaixava perfectament, entre d’altres, amb les necessitats de la fundació. Estava totalment abandonat, però ni així havia perdut la seua elegància. L’edifici mereixia un futur millor, i la fundació mereixia un edifici com aquest”, raona Lloret. “Sempre he estat partidari de fomentar i recuperar els espais singulars per a l’art contemporani”, resumeix Vicent Todolí.


Després de dos anys de treballs, el projecte, obra de l’equip d’arquitectes format per Annabelle Selldorf, Eduardo de Miguel i Ramón Esteve, ha adoptat una forma quasi definitiva, que tracta de preservar els valors arquitectònics de l’edifici original i la memòria industrial. A principis del mes de juliol, el nou espai de Per Amor a l’Art es va presentar al públic. El Centre d’Art, que ocupa les cinc naus restaurades, ja es pot visitar. En aquest conjunt restaurat hi ha també el Centre de Coordinació de l’Equip Wilson, un equip d’investigació dedicat a les malalties rares. 
Cap a la tardor, a més, s’hi vol habilitar també un jardí —el qual allotjarà una peça important que no s’ha volgut revelar— i un centre de dia per a infants i adolescents, un intent de dotar Bombas Gens de valor social i de connexió amb el barri.  I també s’hi podran visitar un refugi antiaeri construït durant la Guerra Civil —la factoria fou objectiu de l’aviació nacional— i un celler del segle XV aparegut durant les obres de restauració. El complex, per dir-ho així, es completa amb l’alqueria, que servia de residència als antics propietaris.

L’ornament no és delicte

El volum de la col•lecció de Per Amor a l’Art permet fer rotació de continguts cada vuit mesos: la idea és dedicar dues de les naus de l’edifici als fons propis i dues més a fer-hi exposicions temporals, unes tres a l’any, vinculades d’alguna manera a la col•lecció. Aquest programa expositiu, dirigit per Nuria Enguita, comissària d’exposicions i gestora cultural, s’ha inaugurat amb tres mostres diferenciades.

 

 Le cas de M, obra de Jorge Queiroz, de la mostra “Ornament = Delicte?”.

La primera, “Ornament = delicte?”, títol que recrea el cèlebre article d’Adolf Loos del 1908 que carregava contra les arts decoratives —les considerava primitives i femenines—, és la primera presentació de la col•lecció i suposa una relectura de la relació entre ornamentació o abstracció. Aquesta revisió de la por d’inicis de segle que l’art abstracte esdevinguera quelcom ornamental, sense espai per a la puresa o l’espiritualitat, s’articula a través de propostes que extrauen patrons abstractes de la natura —obres amb motius florits que semblen ironitzar amb els prejudicis de Loos— o d’artistes que juguen amb elements que ja no tenen a veure amb l’exploració de la forma figurativa i que reivindiquen l’ornamentació com un valor intrínsec de l’art, sense la pesada llosa de l’espiritualitat.

 

Ordeal by Roses, d’Eikoh Hosoe, retrat de l’escriptor Mishima del 1961.

Al marge del discurs que articula la mostra, més o menys diàfan segons quines obres observem, es tracta d’una exposició atractiva que, per la coincidència amb la gran mostra que l’IVAM dedicava al moviment abstracte i pel fet de ser un antic director d’aquell contenidor el promotor de la nova col•lecció, va generar un cert tràfic de morbositats —bastant insubstancials— en alguns mitjans valencians. Focs d’artifici, en tot cas: a més de ser col•leccions que no es poden comparar, la de Bombas Gens té l’interès de prestar una atenció especial a l’art generat a l’Estat espanyol les darreres dècades, amb autors com Ángela de la Cruz o Inma Femenía. I de tenir com un altre punt fort la fotografia: la mostra es completa amb una mirada als moviments de renovació fotogràfica, del Japó de la dècada del 1960 fins ara. L’espectador hi trobarà des d’Eikoh Hosoe i la seua sèrie d’alt voltatge eròtic dedicada a l’escriptor Yukio Mishima fins a dues visions tan diferents com la de la fotògrafa nord-americana Imogen Cunningham i el seu encara més cèlebre compatriota Robert Mapplethorpe, l’explorador de la nuesa.

Bleda i Rosa

Bombas Gens no oculta en cap moment la seua volença per l’art fotogràfic: l’altra gran exposició inaugural, “Geografia del temps”, està dedicada als fotògrafs Maria Bleda i José Maria Rosa, amb cinc dels seus projectes fotogràfics més importants, “Camps de futbol”, “Camps de batalla”, “Memorials”, “Origen” i “Promptuari”. 

Els primers, dedicats als camps de futbol gairebé abandonats, a llocs com Paterna o Godella, i als espais d’algunes batalles ben importants, de Waterloo a Villalar de los Comuneros passant per Almansa, mostren una poètica amb reminiscències curioses, tot i que l’origen dels paisatges mostrats siga diametralment oposada des del punt de vista de la transcendència històrica. “Origen”, mentrestant, fa una immersió en els espais arqueològics, allà on els investigadors han tractat de reconstruir l’origen de tot plegat. Espais marcats per la vida o per la guerra, amb les petjades d’allò que van ser difuminades, que provoquen a l’espectador estranyament i fascinació.

Història d’un espai

Molt oportunament, la tercera de les mostres es dedica a explorar la història de l’espai que acull aquest nou centre cultural, una fàbrica impulsada per l’empresari Carlos Gens que canvià la fisonomia de la zona, una horta periurbana molt propera al nucli antic. Bombas Gens, de fet, no està a gaire distància de l’antic llit del riu Túria. I es va instal•lar en un antic nucli de població d’origen medieval.


Aquesta activitat va canviar el paisatge i l’activitat de la zona, fins aleshores dedicada a l’agricultura. I esdevingué una mena de senyal d’identitat del barri, una simbiosi que es repassa en un audiovisual confeccionat per a l’ocasió i que recull els testimonis de diferents veïns. La mostra, lògicament, també inclou objectes trobats a la fàbrica i imatges que mostren les dinàmiques de treball o la interactuació amb el barri, on apareix fins i tot la comissió fallera de Marxalenes.


La mostra es completa amb trenta fotografies de Manolo Laguillo, un dels fotògrafs que ha resumit amb el seu objectiu la transformació de diferents espais urbans a Madrid o Barcelona i a qui la fundació Per Amor a l’Art va encarregar que resseguira el procés de rehabilitació de Bombas Gens.


El nou Centre d’Art, el centre de dia que estarà acabat a la tardor i l’espai investigador sobre malalties rares —a més d’un futur restaurant de Ricard Camarena, un dels cuiners amb estrelles Michelin de la ciutat— suposen un gir en la dinàmica d’un barri popular sense protagonisme fins ara. Bombas Gens és un revulsiu ambiciós que té, a més, la voluntat d’esdevenir “un centre de referència a escala internacional”, va assegurar Lloret.

L’art ha esclatat a Bombas Gens. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.