Ençà i enllà

La nit és seua

Han canviat molt les nits de festa a València. El discjòquei ha perdut llibertat, el públic renega de les sabates i la majoria de sales bateguen al ritme de la zona VIP, mentre una escena alternativa incipient tracta d’ampliar el paisatge. Romanen velles regles, com les que contemplen un preu diferent per a dones. Però aquests dogmes també estan sota revisió. Els protagonistes de l’oci nocturn parlen de com ha canviat tot perquè tot continue funcionant.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La calor provoca un silenci tel·lúric a mitjanit. Si t’atures un instant, però, pots sentir els bufits desesperats d’un milió d’ànimes emanant dels edificis. És dijous a l’avinguda de Blasco Ibáñez de València, coordenades que habitualment marquen un punt de rebombori juvenil, entre discoteques com Rumbo 144 o Miniclub. Avui amb prou feines s’hi distingeix algun grupuscle. Una de les sales ni tan sols obrirà. Els espais d’oci que dominen el circuit nocturn a l’hivern es retiren amb la canícula. I la majoria ja ha anunciat a les xarxes socials les últimes sessions de la temporada.

L’eix de la festa es desplaça a les discoteques obertes al cel, algunes a la platja. No és el cas d’Umbracle, situada a la Ciutat de les Arts i les Ciències. Però la seua terrassa també constitueix un dels grans pols d’atracció estival. Enfront de la sala hi ha un parc ple de gent que beu, que riu, que crida i balla, resistint-se al silenci que ordena la ciutat. A colp d’ull, ningú no sembla tenir més de vint anys. En aquesta petita illa hi ha els hereus de la nit.

LA TRIBU

“Els nostres germans grans ens diuen que hi anaven amb sabates”

“Acostumàvem a eixir molt; hem decaigut perquè estàvem a segon de batxillerat”, es resigna Elena, des de la cruïlla de la fi de l’institut. Té 18 anys i ja conjuga en passat les nits d’esplendor, cosa que suggereix que el protagonisme de la festa és cada vegada més precoç.

Pablo (19) i Gema (21), estudiants universitaris que esperen per entrar a Umbracle / Marc Castell

“En l’oci nocturn la mitjana d’edat no deixa de créixer”, intercepta una veu d’altra generació. Es tracta de Vicente Pizcueta, figura indispensable de la nit valenciana des dels anys de la Ruta del Bakalao, quan estava al capdavant de Barraca; ara treballa com a assessor expert de comunicació per a diverses empreses. Seguint el seu raonament, “avui ix [a les nits] gent de més edat” i la demanda d’oci no està capitalitzada per la generació de menys de 25 anys, sinó pels qui ocupen el graó immediatament superior, entre els 25 i els 35. “És veritat que als vuitanta hi havia mestissatge generacional a la mateixa sala, l’edat no era rellevant per anar a un local o un altre”, introdueix Pizcueta, amb una percepció diferent del paisatge actual: “El públic és cada vegada més gran però es barreja menys amb altres edats”.

Pablo, un altre jove de 18 anys que espera per entrar a Umbracle, ho explica d’altra manera: “Jo he anat a una discoteca de 21 [anys] i es nota que la gent és més tranquil·la”.

Pablo, Dani i Miguel (asseguts, des del segon per l’esquerra) tenen 18 anys i van amb la resta dels amics a Umbracle, tot i que no és la seua discoteca
favorita / Marc Castell

La segmentació del públic per edats es constata en el botellón previ a qualsevol sessió. A la perifèria de la Ciutat de les Arts i les Ciències, en un dels grups que forma un rogle al voltant d’un banc, Vicent (21) aprofundeix en les fronteres generacionals: “S’ha anat separant també pels dies de la setmana. Els dimecres són per als Erasmus. Els dijous per als universitaris. Els divendres fan ofertes per a gent de 16 anys. I els dissabtes per a gent una mica més gran”.

No gaire lluny d’Umbracle, Sergio (29) i Hugo (28) caminen cap a la porta del Marina Beach Club, espai que es va obrir el 2016 i per on un dia va passar el circuit de Fórmula 1, al costat del mar. “Preferesc que la gent siga de la meua edat o una mica més gran, abans que siga més jove”, afirma Hugo. “És millor que anar a un ambient de 16 o 18 anys, on la gent es posa molt cega i cada deu minuts hi ha una baralla”, remata el seu company. 

Des de l’altra banda del negoci, Arturo Berenguer, soci del grup Las Ánimas, un dels grans dominadors de la nit valenciana, justifica el fenomen amb el creixement de l’oferta, ja que “cada edat i cada tipus de persona busca una discoteca en concret”. L’empresari aporta l’exemple de la sala que ell dirigeix: “Indiana”, diu, “és per a gent d’uns 25 anys, tirant a pijos”. 

Tornant al parc que limita amb la discoteca es pot deduir que, precisament, s’han diluït els límits d’adjectius com pijo. Almenys en certs elements distintius.

­—Era típic que els nostres germans grans ens digueren que havien d’anar a la discoteca amb sabates. Et parlen molt d’això —comenta Gema (21) a fora d’Umbracle.

Els xics que componen el seu grup han acudit a la festa amb vambes i pantalons curts. Per exemple, Pablo (19) mostra la seua entrada anticipada, on s’especifica que es requereix roba casual. I sempre, assegura ell, ha eixit amb les seues vambes. Vicent, que reflexionava adés sobre la fragmentació de públic per edat, recorda que un dia va veure com els encarregats de seguretat “van treure de la discoteca un xaval que anava amb bermudes i samarreta curta”. A ell, tanmateix, mai no li han dit res per anar vestit de la mateixa manera.

Sergio (29) i Hugo (28) van a Marina Beach “per l’ambient” i perquè no hi ha gent massa jove / Marc Castell

Però, efectivament, va haver-hi un temps en què importava anar amb sabates. El temps dels germans grans que recorda Gema. Explica Vicente Pizcueta, una enciclopèdia de la nit, que al principi —el principi són els vuitanta— “la manera de vestir a la nit de València era un ‘fes-t’ho tu mateix’”. A Barraca podies trobar un xic amb camisa perfectament planxada, mitjons d’executiu i sabates de boda, però que s’havia plantat allà sense pantalons. “Per l’esperit transgressor, en aquell moment el codi era que no hi haguera codis”, apunta el memoriós empresari. Als noranta, prossegueix Pizcueta, es va tendir a la uniformitat de “la samarreta de la discoteca”. 

Prompte, però, s’estendria el protocol de sabates i pantalons llargs per entrar a la sala. Diu Pizcueta que es tracta d’un fenomen “residual i tardà”, però els actuals empresaris de l’oci nocturn reconeixen el fenomen quan admeten que ara s’han rebaixat els controls. “La majoria de locals han relaxat bastant aquest aspecte”, diu Pablo Pérez. És codirector i cogerent de La3, discoteca que va obrir el 2009 com a contrapunt a l’ambient predominant a la ciutat. “A València hi ha massa locals i els empresaris fan qualsevol cosa per atreure clients; imagina’t si hagueren d’aplicar codis de vestimenta”, afegeix Pérez.

El mercat, de nou, ha imposat les seues regles. O ha llevat les que hi havia. “Els codis de vestimenta de pantalons llargs, sabates… mai no els vaig entendre”, aporta Berenguer, per qui “negar l’entrada per dur vambes és molt arcaic”. “Entenc que has de posar unes normes bàsiques, però l’ambient de la discoteca ja selecciona, i després has de tenir un dret d’admissió que filtre el més correcte”, delimita l’home al capdavant d’Indiana.

Quan la pregunta és “qui pot entrar al teu local?”, els empresaris passegen pels suburbis d’una qüestió que fa uns anys era senzilla. “Ara, per exemple, és tendència anar amb xandall i americana. Però has de saber combinar i jo als meus clubs, ho mire”, comenta Kike Sacristán, director i gerent de dos espais a València: Nylon i Deseo 54. “En el nostre cas, el dress code és secundari. Seleccionem la gent d’acord amb la filosofia de la sala, prohibint el pas a gent que amb la seua estètica o actitud demostre que no encaixa amb el que es trobarà dins”, argumenta Pérez, de La3.

—“Uf… sabates”, esbufega Óscar, amic d’Elena, l’estudiant que trobava a faltar les nits d’abans de segon de batxillerat.

—“Això és de quan cantava aquella cançó El Canto del Loco”, riu, justament, Elena.

—“Avui, si portes sabates, ets l’excepció; no en porta ningú”, intervé Marc, que tanca l’assumpte.

LES REGLES

“Cobren als xics i no a les xiques”

Hi ha vells dogmes que s’esvaeixen i altres que sobreviuen, com suggereix una resposta veloç de Gema a la següent pregunta: nois i noies pagueu el mateix a l’entrada a la discoteca? “En la majoria de discoteques a les noies no ens cobren i als nois sí”, afirma la jove. Immediatament s’hi suma una altra veu: “És masclista però és negoci. Si ho mires des del punt de vista de l’empresari… La major part de la gent va (a discoteques) perquè hi van noies”, diu Borja, de 23 anys.

Al costat d’aquest grup n’hi ha un altre d’una desena de nois. Tots tenen 18 anys. “Som de per ací, del barri”, informa un d’ells. Sense escoltar-lo, no semblen gaire d’acord amb Borja. “Em sembla malament perquè les utilitzen com a objecte”, afirma Dani. Miguel va més enllà: “I a nosaltres ens és igual (que hi haja xiques a la discoteca): de festa vas a passar-t’ho bé. De noies n’hi ha a tot arreu. Hi vas amb els teus col·legues, no a buscar xiques”. Gema, qui ha encès el debat, també n’opina: “Si ens conviden, doncs bé. És masclista, però bé…”, es desprèn. I finalment Elena, en un altre cantó del parc, raona: “A mi em sembla molt masclista, però hi ha noies a qui els va bé no pagar 10 euros per entrar. Però crec que ara està prohibit, ara jo pago el mateix que ells…”.

Aquesta última afirmació, que no s’ajusta a la realitat valenciana ni a la de la majoria de territoris de l’Estat, sí que troba acomodament en la voluntat d’un Govern: el del País Basc.

El 9 de juny l’executiu basc va presentar l’esborrany del nou reglament d’espectacles públics. En un punt, el text diu que “la determinació del preu de l’entrada o abonament és lliure per a la persona organitzadora, si bé no podrà establir preus diferents per raó d’origen, raça, sexe o religió”. La norma acabaria així amb una dinàmica que defineix diferents rols dins de la sala de ball, com reflecteixen els comentaris dels joves.

“Entenem que la discoteca és un espai de socialització i que si vivim en una societat hipersexualitzada, les discoteques ho estan més”, reflexiona Alberto Ibáñez, secretari autonòmic d’Inclusió de l’Agència Valenciana de la Igualtat. “I sobre la hipersexualitat d’un espai, mentre es faça des de la llibertat i des del respecte, no serem moralistes. El problema és quan es tracta de manera diferent l’home i la dona i es cosifica les xiques per aconseguir alguna cosa”, aprofundeix.

Marc Castell

El secretari autonòmic diu que, tot i que no es descarta emular lleis com la del Govern basc, la Generalitat Valenciana està obrint el seu propi camí amb el pacte valencià contra la violència de gènere i masclista. Segons Ibáñez, contemplarà actuacions respecte als estereotips vinculats al turisme i a l’oci: “Obrirem vies de treball amb la realització de campanyes. Aquest tipus de qüestions les hem d’emmarcar en la violència sexual a les dones, que pot ser des de la manera amb què et dirigeixes a la cambrera fins a fer de la dona l’atractiu sexual perquè els homes anem a la discoteca”.

Tots els empresaris de l’oci nocturn enquestats diuen que als seus locals no s’utilitzen fórmules com la de “les noies no paguen”. “Mai no he discriminat homes o dones. He donat a tothom el mateix tracte. Entrar en aquest joc és lamentable”, condemna Sacristán, de Nylon i Deseo 54. Berenguer, d’Indiana, diu que al seu local tampoc s’estableixen diferències, i Pablo Pérez, de La3, capgira la qüestió: “No les hem utilitzat mai. El pitjor de tot és que moltes vegades ens arriben xiques a la porta demanant tracte de favor”. Ell assegura que la resposta de la seua discoteca és sempre la mateixa: “No estem a favor de la discriminació sexual”, i al mateix temps lamenta que hi hagi “discoteques comercials” que facin publicitat amb la diferència de preu segons el sexe, un missatge que “ha triomfat en les noves generacions”.

Per denunciar aquest tipus de publicitat, el Govern valencià té l’Observatori de Publicitat No Sexista.

“No té competències sancionadores punitives, però quan detectem coses les traslladem a Fiscalia”, explica Ibáñez, que aporta que les competències de l’observatori estan sent revisades amb el nou acord contra la violència masclista. En qualsevol cas, incideix, des d’aquest òrgan aposten per “la via de la seducció” abans que la judicial per intentar que l’empresa responsable repense la seua publicitat. Quan es tracta d’entrar en el territori legislatiu, pensa el secretari autonòmic, s’ha d’anar amb compte. “És important que no es veja malament el fet d’anar a una discoteca. És un espai positiu, de trobada. Hi ha una visió molt masclista en això també, que és dessexualitzar les dones”, raona Ibáñez, matisant que “el problema és quan hi ha una part lucrativa on guanyes diners si hi ha més dones i, a més, amb un cànon de bellesa tradicional”.

Óscar, Elena i Marc tenen 18 anys i han acabat enguany l’institut. “Hem eixit menys per segon de batxillerat”, diu ella / Marc Castell

La recepta de convidar les dones a la discoteca, aporta Pizcueta, no és nova. Ell ja la coneixia als inicis de la Ruta: “Abans les dones no anaven a la discoteca: pensem en els locals de l’Espanya dels setanta. I en aquell moment, als vuitanta, se les estava donant la benvinguda; assumien un nou protagonisme”. Això, subratlla l’expert, “va funcionar durant més d’una dècada”, quan algunes dones van portar a l’avantguarda els espais d’oci nocturn. Tanmateix, admet, sense arribar a llocs directius. 

La voluntat de la Generalitat respecte al rol de la dona a la discoteca, segons expressa el seu càrrec a la Conselleria d’Igualtat, és jugar almenys en dos escenaris. Per un costat, “la llei és molt clara: no es pot instrumentalitzar el cos de la dona i no s’hi pot sexualitzar quan no hi ha relació directa”. Per l’altre, “treballar a l’escola en un espai coeducatiu, on no se sacralitzi el cos però tampoc s’hipersexualitze. Trobar l’equilibri entre que el sexe no està mal, però tampoc és el més important: educar en la llibertat”.

Tornant al club, se sent la veu de Ley DJ, una dona protagonista en un sector dominat pels homes. En cinc anys de carrera acumula moltes nits d’experiència a La3 a València o Razzmatazz i Apolo a Barcelona. Comenta que mai no s’ha trobat amb masclisme entre companys, però sí entre el públic: “Alguna volta se t’acosta algú i té el valor de fer-te una crítica pel fet que siguis dona. Però això passa en la vida quotidiana”.

Respecte als locals que deixen passar gratis les noies és definitiva: “Si ho feren en un lloc on jo vaig a treballar, directament em negaria a punxar. Em sembla utilitzar la dona com un objecte. És escandalós pensar a omplir un lloc de carn per esperar que hi arribin els mascles”. 

Als empresaris que mantenen la fórmula, els deixa un petit consell: “Si vols que el teu local siga bo, has de fer una bona programació”.

 

EL XAMAN

“Vivim amb la pressió de posar el hit

On sí que estigué Ley DJ és a la clausura de la temporada de La3, ja avançat el juliol. Va tornar per a mostrar el seu repertori, el qual ella es nega a catalogar. “En les meves sessions comence punxant funky, passo pel house, punxe tecno i acabo amb indie-rock”, comenta la discjòquei, que assegura que tot depèn de la gent que es mou allà baix: “El públic mana. Em fixe sempre en les reaccions”. Així, el seu bagatge recorre els oceans de temps entre Joy Division o REM fins a l’últim èxit de Kasabian. Tot depèn, per exemple, de quina generació sigui l’ama de la pista.

Tot?

“Cap llibertat per al DJ. Et deixen triar les teves versions dels temes però jo sé d’amics que estan treballant ara en discoteques més comercials de València i posen allò que han de posar: la llista de Spotify”, lamenta Mike Marin, un dels discjòqueis professionals valencians més joves: treballa des dels 18 anys i en té 25, i ha passat per sales com Superclub o Las Ánimas fins a ser resident al festival Marenostrum. “Si estem parlant d’un públic mainstream, el DJ posa allò que li manen. El vuitanta per cent és el que demana l’amo de la sala, que ara mateix és pachanga”, incideix Marin.

Però Ley DJ matisa que la manca d’originalitat no es dóna només a les sales més comercials i que també “hi ha una escena indie que sempre està bevent dels hits eterns”. I així hi ha “discoteques alternatives en què sembla que sempre estan escoltant el mateix: és molt difícil trobar coses diferents”. La discjòquei resumeix la rutina de treball amb una idea senzilla.

“Vivim amb la permanent pressió de posar el hit perquè necessites que la gent balli embogida, perquè es perceba que estàs triomfant”. I si vols innovar, “vés amb compte; no és el que el promotor està buscant de tu o el que la gent espera”. 

No sempre fou així, és clar: estem parlant de València.

La percepció sobre la Ruta del Bakalao o Ruta Destroy que va sobreviure als noranta en l’inconscient col·lectiu no superava, com sol ocórrer, els tòpics més cridaners, entre els quals se situa en primer lloc el de la festa psicotròpica sense fi. Però durant els últims anys, diversos autors han fet una profunda revisió del fenomen —En èxtasi, de Joan Oleaque, o ¡Bacalao!, de Luis Costa, en són un exemple— des de la vessant social i cultural. Potser així s’explica la renovada atenció des de fora del territori valencià a figures com la del discjòquei Fran Lenaers, que als vuitanta va posar València a l’avantguarda internacional de l’experimentació musical des d’una cabina.

Si parleu amb discjòqueis joves com Ley o Mike Marin, percebreu com se’ls il·lumina la veu quan esmenten Lenaers.

“Ara no posarien Joy Division en una discoteca ni per un milió d’euros”. Comença fort, el mestre. En el moment de l’entrevista arriba de punxar al Sónar, el festival de l’últim crit de l’electrònica, celebrat a Barcelona. La seua tècnica no és fàcil de veure ni en un festival de primera fila. Tampoc no és senzill sentir una selecció musical com la que ell proposa. “Jo he viscut la part més extrema d’aquells anys. Era a Spook, considerada la millor discoteca de música industrial i electrònica d’Europa. Venien des de França, Anglaterra, Itàlia… Això ho teníem aquí! Posàvem música que ens arribava abans a nosaltres que al centre d’Espanya”, clama el discjòquei.

Es refereix a les nits de més de dotze hores a la cabina, a barrejar grups com NEU!, Joy Division, Sister of Mercy, Kraftwerk... A dir-li a la gent —i a l’amo de la discoteca, en molts casos— què vol escoltar. “No he intentat buscar modes. Fora (de València) posaven coses de les multinacionals i aquí estàvem fent sonar uns altres temes”. En cada afirmació, una sentència.

Ley DJ en una actuació / Ley DJ

Per no incórrer en un delicte de nostàlgia, fugim cap a endavant, on Lenaers troba algunes causes de l’evolució cap a la rigidesa de repertori que comentaven els DJ més joves: “Tu abans tenies un lloc petit i de molta qualitat, on feies ballar tothom. Però de sobte et vols quedar també amb els locals del costat i tindre un espai enorme i omplir-lo. I també fer-los ballar a tots. Doncs has de vendre la moto: has de posar música comercial”. En resum, els amos van canviar de xip i “van començar a dir (als discjòqueis) que calia fer-ho més fàcil”.

Ley DJ va viure el sorgiment de La3 i fa dos anys se’n va anar a viure a Barcelona. És clara: “València s’ha acomodat”. I relaciona aquesta actitud amb un altre fenomen, no exclusiu de la capital del Túria: “La pachanga (la denominació sol englobar el pop llatinoamericà, reggaeton i sons derivats) ho ha envaït tot. Abans anaves a les discoteques i ballaves Jamiroquai i, de sobte, va vindre una ona”. 

Però l’ona no arriba per atzar.

“Pensem que els dos o tres mitjans que més se senten o es veuen se centren en un tipus de música”, desenvolupa Víctor Pérez, un altre discjòquei històric i president de l’Associació de Productors i DJ valencians (ProDJCV). “Si poses la ràdio i a Los 40 Principales hi ha sempre Luis Fonsi, vols anar a ballar-lo. És una qüestió cultural”, simplifica Ley DJ. De la seua banda, Pérez assenyala un símptoma en el canvi de relació entre el públic i qui ocupa la cabina: “Abans ningú demanava a un DJ una cançó, ballaven el que li posaven. Tothom sabia el que s’anava a trobar. Ara sí que en demanen. És com anar a un cinema i demanar que canviïn el final de la pel·lícula”.

Lenaers sintonitza una altra causa d’aquesta evolució: “Avui molts van al gimnàs i volen sentir a la discoteca el mateix que al gimnàs, on graven cintes monòtones per fer exercici”. Indomable, sentencia: “Jo ara miro al públic i els dic: ‘passo de vosaltres’”. Arreplega el testimoni el DJ més jove del debat i introdueix un gir: la gent que vol centrar-se en la música va als festivals del gènere, assegura Marin. “Quan van a un festival, sí que els agrada pegar bots i tornar-se bojos amb el que posa el DJ, però quan van a una discoteca busquen altre tipus de diversió, com ara estar amb els amics. No busquen experimentar”, esgrimeix el discjòquei. 

Hi ha excepcions, però, reconeix: “Hi ha sales que et deixen innovar. Aquí a València clubs més petits, com Nylon i d’altres, et deixen més llibertat”.

La resposta arriba des del gerent de Nylon. “Obrir un club que posa reggaeton o música dels vuitanta és fàcil. Hem de reeducar la gent. Hem d’apostar per la cultura musical”, demana Sacristán. En concret, diu que al seu local aposten pel tecno, l’indie i l’electrònica. És una recepta semblant a la de La3, més antiga i que va obrir, segons un dels seus fundadors, per a donar cabuda a sons underground. La reivindicació d’un segell propi d’ambdós locals connecta la qüestió amb altre interrogant: la identitat d’una discoteca és avui la música?

“Abans, depenent de l’estil de música que volguessis, anaves a Barraca, Chocolate o Spook. Cadascuna tenia la seua identitat i el seu DJ resident tenia un determinat ADN musical”, reivindica el discjòquei i productor Víctor Pérez, que fa una crítica al panorama actual: “Ara això és inviable, partint que els empresaris o els caps de sala coaccionen els DJ residents, que no poden innovar ni apostar”. La seua denúncia, però, no és només als amos: és també a un públic que, critica, gaudeix fotografiant-se en discoteques d’Eivissa, on posen música d’avantguarda, “i a València demanen el Despacito”.

Arturo Berenguer, des de la seua posició a Indiana, nega la major. “No hi estic gens d’acord. Igual que ara predomina el reggaeton o la pachanga, llavors predominava el house i en totes les discoteques hi havia house. Són modes”, rebat. Per la seua experiència en espais com Puzzle o The Face, assegura que no creu que la gent anara allà per la “identitat musical”. “El que passa és que els qui som veterans enyorem aquesta època i solem escudar-nos que la música de llavors era millor”, admet.

Mike Marin / twicopy.org/mikemarindj

Berenguer subratlla que a Indiana, un dels grans referents de música denominada comercial a València, disposen de tres ambients: precisament el comercial (les cançons que encapçalen les llistes d’èxits), el conegut com a pachanga i R&B; si bé postil·la que tota la música de la sala està subjecta a les tendències del primer dels estils.

“Ara ha de sonar el hit”, repeteix Lenaers, com un eco de què pensen els seus col·legues més joves. I des de Nylon, Sacristán exposa una queixa precisament respecte a la nova generació de discotequers: “El públic jove demana música que siga fàcil. És una tendència que no m’agrada”. “El públic ha canviat bastant, sobretot quant a coneixement musical”, aprofundeix Pérez, de La3, que no és optimista: “Des del meu punt de vista, es mou més sota els mateixos criteris, tant estètics com musicals”. 

El director de sala esprem l’anàlisi sobre la nova generació. Ix més suc: “El nou públic passa gairebé tota la nit amb el mòbil a la mà, connectat constantment a les xarxes socials”. Ja no està en discussió la música, sinó la discoteca en conjunt. “Cada cop es perd més la pista de ball i el client està ‘aïllat’ a la seua zona VIP, amb les seues pròpies ampolles”, remata Pérez.

El temple també es negocia.

 

EL TEMPLE

“Les discoteques ara es projecten des de la zona VIP”

El director de La3 remarca un òrgan que ha esdevingut vital per a la discoteca. “Les discoteques parteixen de la zona VIP cap a fora. La gent que et pot posar de moda la sala està a la zona privada”, assenteix Berenguer. Tant és així, apunta l’empresari, que els espais que no l’havien contemplat abans ara es reinventen per tal de fer lloc a un nucli selecte de convidats.

“La majoria de locals de València viuen de la venda d’ampolles al VIP”, confirma Pablo Pérez. Els qui ocupen la zona precintada, comenta el seu col·lega Berenguer, no són necessàriament clients amb més edat, com recorda la imatge clàssica: “Pot ser gent amb més poder adquisitiu o gent molt ben relacionada”. En definitiva, rubrica el director d’Indiana, “la gent més coneguda de cada franja d’edat està en el privat”.

En una paraula: influencers.

“Ara tenim més relacions públiques i els cercles socials s’han obert molt, i hauríem de desenvolupar més encara el seguiment a influencers; més que el boca-orella”, assenyala Berenguer.

Treballadors i clients de La3, a València / Marc Castell

Totes aquestes mutacions, afegeix l’empresari, han estat importants en ciutats que ara marquen el pas de l’oci nocturn, com Madrid o Barcelona. Igual que amb la música, València ha perdut la seua posició al capdavant pel que fa a la forma d’entendre el negoci. “No som pioners”, es resigna Berenguer.

“No hi ha hagut un relleu generacional que haja pogut mantenir el nivell de creativitat i de transgressió que es va plantejar fa tres dècades”, suggereix Vicente Pizcueta, tot i reconèixer “que llavors era més fàcil perquè estava tot per fer”. L’històric gerent troba l’origen de l’estancament en la crisi del sistema de la Ruta. “Va provocar un problema d’autoestima enorme”, pensa, encara que en el canvi també s’hi va guanyar, sobretot “en termes gestió empresarial, de rendibilitat fins i tot”. Però si tornem a l’oferta d’oci, observa Pizcueta, s’ha produït una fractura estacional: “Les terrasses són l’enveja de tot Espanya però l’hivern resulta bastant insuls, més enllà d’una escena underground que té un nivell molt digne”.

En aquesta línia alternativa, diu Pizcueta, s’enquadren espais hereus de Le Club, aquell penúltim refugi —ja tancat— de l’esperit de la Ruta. Llocs com La3, remarca l’expert, mantenen la “flama transgressora” i de “diferenciació de València”.

A Le Club hi va passar moltes nits Ley DJ abans de creuar la pista per fer-se professional. Ella reflexiona sobre un fet que sembla aleatori, o fruit de les modes: la diferència entre club i discoteca. “Bàsicament és el mateix”, pensa la discjòquei, “potser canvia la grandària i el club és més petit”. Però a l’instant hi troba algunes diferències més: “En general un club té una identitat molt concreta i es caracteritza per programar DJ molt específics; potser una discoteca és més genèrica”. Probablement és per aquesta percepció que s’ha estès l’autodenominació club a molts dels espais que abans es consideraven discoteca. Qüestió de distinció, encara que sigui en l’embolcall.

Marc Castell

Perquè, pensant en l’essència, són molts els que pensen que el paisatge “s’ha empobrit”. Així ho transmet Pablo Pérez, crític amb l’ecosistema que l’envolta, especialment amb les discoteques més grans: “Pots entrar en les pàgines de Facebook, mirar les seues publicitats, canviar el logotip entre els cartells de l’una i de l’altra i funcionarien exactament igual”.

Pensant en una hipotètica revolució de la nit valenciana, alguns hi aporten idees. Senzilles, tal volta, com en la que coincideixen el veterà discjòquei Víctor Pérez i l’empresari Kike Sacristán. “Llevaria les llistes”, talla Pérez. Es refereix a la tendència de posar una hora fins a la qual l’entrada a la discoteca és gratuïta si t’apuntes a una llista. “Totes les discoteques haurien de cobrar un mínim. La gent valoraria més les coses perquè això és art”, manifesta Pérez. I Sacristán l’acompanya: “Cal fer creure a la gent en el nostre producte. En altres ciutats ja no hi ha entrada gratuïta. Si no guanyem diners, no podem portar grans DJ”.

Un altre canvi pendent és la projecció de l’empresariat de la nit cap a la societat.

“El sector no ha superat els complexos del que va suposar ser promotor o empresari en aquest territori durant els noranta”, comenta Pizcueta. La Ruta, ara reivindicada des de la vessant cultural, es va convertir en un estigma. “I és curiós, perquè en l’àmbit institucional s’han fet coses molt interessants: la millor llei d’espectacles a Espanya està justament ací: va anticipar la declaració responsable, la formació dels controladors d’accessos…”, reflexiona Pizcueta.

Les noves generacions han canviat els codis de vestir a les discoteques / Marc Castell

Paral·lelament, relata l’històric gerent de Barraca, els antics amos de les discoteques van cedir el control dels espais a nous promotors, més joves, “i això ha permès el relleu generacional a l’empresariat”. Però entre els actuals dirigents encara hi ha la sensació que són uns “empestats”, adjectiva Sacristán. Berenguer relativitza: “No és a València, és a tot arreu. En l’àmbit polític està ben vist carregar contra l’oci nocturn”.

Aquesta visió es materialitza, de vegades, en el fet que alguns protagonistes de la nit rebutgen aparèixer a la premsa. Així ha ocorregut en aquest reportatge amb els responsables d’alguns espais, com Marina Beach, on van declinar participar perquè el seu complex, argumentaren, és més que una discoteca —conté, a més del club, restaurant o sky bar—. D’altra banda, des de Salamandra, un dels grans grups d’oci nocturn de la ciutat (propietari, entre d’altres, d’Umbracle i promotor del festival Marenostrum), explicaven que sempre que han aparegut als mitjans han tingut una repercussió negativa.

Altres sí que han aportat la seua visió del negoci. Arturo Berenguer, des d’una altra de les societats dominants al circuit de discoteques i clubs de València, deixa una doble reflexió final: que l’únic en què s’assemblen els espais actuals amb els de fa dues dècades és que “són llocs on van nois i noies i hi ha música”; i que el mercat està saturat. Desenvolupa la idea: “Aconseguir una llicència de discoteca és molt difícil. I per entrar amb noves idees cal entrar amb diners”. Perquè, adverteix l’empresari, “malgrat totes les mancances que pot tenir l’oci nocturn a València, segueix funcionant”.

Aliens a totes les consideracions, un batalló de joves, agrupat en un parc davant d’una discoteca, fa efectiva aquesta afirmació. La nit és seua. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.