Annals de la Màfia

Caviar, sol, platja i blanqueig de capitals: un breu repàs a les connexions catalano-postsoviètiques

Pedro Agramunt, valencià i senador del PP, fins ara president de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, ha estat fent un bon paperot en la institució que ell mateix presideix. El seu nom ja havia aparegut als informes de l’European Stability Initiative (ESI) des de 2012 com un dels electes que es prestava a l’anomenada “diplomàcia del caviar” de l’Azerbaidjan.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Tot començava amb viatges pagats amb tot tipus de luxes a disposició dels hostes. I acabava amb iniciatives de condemna contra la vulneració dels drets fonamentals per part del Govern d’aquest país bloquejades al Consell, l’objecte del qual és velar pel compliment dels drets humans al vell continent. Els informes negatius sobre la seva persona continuaren el 2013. Hi demanaven la dimissió explícitament, i es repetiren tres anys després. Quelcom que no transcendí massa a l’organisme fins que Agramunt es trobà amb Baixar Al-Assad fa pocs mesos. Aquí la broma es va acabar, i diversos companys seus d’escó al Consell d’Europa van apuntar a la seva bona disposició davant la Rússia de Vladimir Putin, aliada del president de Síria.

N’exigiren la dimissió sense que Pedro Agramunt es donés per al·ludit. La seva bona relació amb la Federació no ho és tant com per conjugar-la amb el verb dimitir. La negativa a deixar el càrrec dóna peu a jugar amb la correspondència fonètica de la veu catalana i el nom propi eslau, i citar la dita de “Dimitir no és un nom rus”. En aquest cas, quedaria rodona.

A finals de març, l’electe popular tingué una reunió amb el mandatari sirià poques setmanes després que s’apuntés a la possibilitat que els grups armats que li donen suport haguessin utilitzat gas sarín contra combatents desafectes al règim i població civil. Una arma prohibida. Amb Agramunt hi havia Jordi Xuclà, ex-militant de CDC, ex-senador i ex-diputat de CiU. Ara, membre del PDeCAT i fins fa poc president d’Aliança Liberal Demòcrata Europea (ALDE) al Consell d’Europa. Fins fa poc. A diferència d’Agramunt ell sí ha renunciat al seu càrrec. Els seus són, només, els dos últims exemples de la promiscuitat entre certs prohoms dels Països Catalans i els interessos més inconfessables de diverses repúbliques ex-soviètiques, on la línia que separa el govern del crim organitzat és tan fina que hom no sap on acaba un i on comença cadascun d'aquests termes.

Negocis perillosos

Destaca com a cas recent, també, el paper del barceloní Mauricio Casals, president de La Razón, en l’anomenada trama descoberta per l’operació Hanta. El seu nom apareix en les acusacions creuades entre ell i l’empresari del món del vídeojoc i d’Internet, Javier Pérez Dolset. El creador del joc d’estratègia Commandos es vantava de la seva amistat amb la desapareguda Gulnara Karimova, filla del traspassat president d’Uzbequistan —relació que no l’eximia de pagar suculentes comissions—; i de tenir negocis amb Mikhail Fridman, el segon home més ric de Rússia després que vengués la petrolieria que dirigia. Fou ell, precisament, qui li obriria a Pérez Dolset el 2009 les portes del mercat soviètic amb VimpelCom, l’operadora de telecomunicacions més gran de Rússia. I és la unió amb l’entramat de Fridman al grup Tema, també, el que li donaria problemes a l’empresari espanyol.

En un primer moment tot marxava bé: les xifres de negoci de Dolset es multiplicaven. La relació amb els russos era de benefici mutu: l’espanyol entrava al mercat soviètic a canvi de proveïr-los la tecnologia que necessitaven. Del fructífer intercanvi en sorgirien noves empreses, i d’allà les primeres disputes accionarials el 2012 amb el català Grupo Planeta, propietari de La Razón. El madrileny Dolset tenia fama de ser molt temperamental, i justament aquell any guanyà la batalla judicial al Banco Santander. I no es pot dir que la relació amb els russos fos molt millor un cop que va passar l’etapa dolça. La disputa va acabar en una trama de pel·lícula, on fins i tot el fill del Ministre de l’Interior de Putin, Aleksander Vladimirovich Kolokoltsev, hi jugaria un paper.

Javier Pérez Dolset es va afartar de pagar comissions de dubtosa legalitat al fill del mandatari rus, una decisió que el duria a l’asfíxia econòmica mitjançant suborns i coaccions de tot tipus contra la part espanyola d’una de les empreses de capital compartit amb Rússia. I acabaria amb Dolset declarant a l’FBI contra Fridman, a qui es vinculava amb les intervencions en l’última campanya electoral dels EUA. El català Mauricio Casals l’hauria amenaçat de colpejar-lo amb una campanya mediàtica si no deixava estar el conflicte amb els russos.

Javier Pérez Dolset acabaria processat i ingressaria a presó per desviar diners a Panamà i per beneficiar-se d’ajudes fraudulentes concedides pel Ministeri d’Indústria. Una concessió en la qual Casals hi hauria tingut alguna cosa a veure. A finals de juliol, Dolset deixava la presó després d’ingressar una fiança de 60.000 euros.

Govern-màfia, màfia-Govern

Fou l’ex-analista d’intel·ligència rus Alexander Litvinenko qui diria que l'FSB (Servei Federal de Seguretat), l’SVR (el Servei d’Intel·ligència Exterior) i la GRU (intel·ligència militar) tenen el crim organitzat sota control. Les amistats perilloses de Xavier Crespo, ex-alcalde de Lloret de Mar (Selva) i ex-militant de CiU, ofereixen un bon exemple d’això. Va quedar constatat que Crespo va estar relacionat amb Andrei Petrov, a qui les autoritats espanyoles vinculaven al blanqueig de fons d’origen criminal, i considerat l’home a Espanya de Víktor Kanaikin, al capdavant de la companyia que supervisa els gasoductes de l’empresa russa Gazprom.

També es relacionava Petrov amb Semion Mogilevich, el nom del qual figura entre els dels 10 criminals més buscats de l’FBI. Amb Crespo cauria Josep Valls, ex-regidor d’urbanisme del municipi. Tot plegat clouria en una sentència de nou anys i mig d’inhabilitació contra Xavier Crespo.

A les comunicacions entre l’ambaixada dels EUA a l’Estat espanyol i l’aleshores fiscal anticorrupció Fernando Bermejo filtrades per Wikileaks, l’operador jurídic afirmava que els membres de la màfia russa —la forma com es denomina en l’argot jurídic al crim organitzat a l'extingida Unió Soviètica— arribaren a la Costa Brava com a turistes qualsevols. Però és la laxitud de la legislació espanyola i les possibilitats empresarials d’aquest territori, diu ell, el que fa que hi posin arrels i hi aixequin una certa infraestructura amb què blanquejar diners i dur a terme altres activitats il·legals.

A les mateixes comunicacions es referien al bufet d’advocats Cuatrecasas com a defensors de la màfia al Principat. I és que la costa catalana agrada: l’any passat, un jutjat de Reus ordenava registres en aquesta localitat, Cambrils i Salou contra els seus mecanismes de blanqueig. Aquesta última localitat i Lloret de Mar són dos dels llocs predilectes del turisme rus a Catalunya, on hi ha empadronades més persones d’aquesta nacionalitat.

Però a la riba Mediterrània de l’altra banda del Sénia també hi ha moviment. El cap de la policia espanyola de Benidorm, Juan Carlos Hernández, té una relació poc menys que excepcional amb Alexey Shirikov, un ciutadà rus que administra diverses empreses radicades al País Valencià, tot i que els accionistes de les quals es troben a Rússia. El cert és que diversos sindicats policials han denunciat que Shirikov compta amb un tracte preferent a la Brigada d’Estrangeria i Documentació.

Més al nord, a València, en el context de l’anomenada operació ‘Troica’ de l’any 2009, la policia espanyola afirmava que la màfia russa disposava d’una base d’operacions estable a la capital des de 2003. Un agent de la policia espanyola assegurava al documental de La Sexta sobre l’operació Clotilde, en què Xavier Crespo va caure en desgràcia, que el modus operandi habitual del crim organitzat rus passa per captar persones que ja fan vida al país. Era el cas de Petrov, que regentava una xurreria a Lloret de Mar. La compra d’una dotzena d’immobles d’alt standing acaba posant els agents sobre la pista de la trama.

Després de pràcticament una dècada sense grans operacions, el cert és que els mètodes del Govern rus i alguns dels seus suposats apèndixs mafiosos s'haurien tornat més refinats i haurien passat del blanqueig al caviar per assolir influència política.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.