Ençà i enllà

Extremistes ‘hipsters’

El van ajudar a guanyar les eleccions, i ara, amb la presidència de Trump, el moviment de l’‘alt right’ va a l’alça. La seva recepta: racisme, islamofòbia, sexisme i xovinisme embolicat amb una capa d’hipocresia i un toc ‘hipster’.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Evidentment, s’està en un hotel de Trump, encara que sigui només pel missatge que això envia. A la seva habitació de la planta 35 de l’hotel Soho de Nova York, Milo Yiannopoulos està assegut davant del portàtil, fent els últims retocs al seu discurs.

És un divendres al matí, de final de maig, uns quants dies després que un terrorista islamista matés 22 persones en un concert d’Ariana Grande a Manchester. D’aquí a dues hores, Yiannopoulos pronunciarà un dels seus discursos, ja tristament cèlebres i plens de burles, a l’exterior de la City University de Nova York, al carrer 42.

Aquesta vegada, un dona musulmana que es diu Linda Sarsour serà l’objectiu del seu atac. Yiannopoulos no sabia qui era fins fa poc, quan va assabentar-se que Sarsour faria el discurs de la cerimònia de graduació de la universitat la setmana següent. Una vulgar aliança de sionistes ortodoxos, activistes antiislam i seguidors de Trump van anunciar un acte de protesta contra el parlament de Sarsour; i Yiannopoulos, que va ser obligat a plegar del web de dreta radical Breitbart al febrer, perquè, suposadament, va fer unes declaracions en què defensava la pedofília, està impacient per tornar a ser el centre d’atenció.

I ho farà amb una arenga plena d’odi contra una dona que fins fa poc no significava res per a ell. Però a fora plou a bots i barrals. Fins i tot costa veure el perfil dels edificis de Manhattan a través de la pluja des de la finestra de la planta 35. Les botes marrons de pell girada marca Gucci se li faran malbé. Yiannopoulos ha vingut acompanyat de Sebastian, el seu estilista, que ha arrossegat dues maletes plenes de roba i unes quantes bosses de Gucci fins a l’habitació de l’hotel. Per la cambra i per sobre el llit hi ha roba escampada, i hem de vigilar de no trepitjar algunes de les seves ulleres Louis Vuitton. “No passa res”, diu Yiannopoulos, “igualment són de la temporada passada”.

Aquest matí, a la seva habitació amb ell, hi ha els seus redactors de discursos i assessors, Chadwick Moore i Matthew Perdie, que van amunt i avall al darrere de Yiannopoulos proposant idees per al discurs. Els fa molta gràcia haver descobert que Sarsour, el cognom de l’oradora musulmana, pel que sembla vol dir ‘escarabat’ en àrab. Grans riallades. Podem jugar amb això, i tant, diu Yiannopoulos.

Estirat al llit hi ha un jove, tapat amb un llençol, llegint un llibre que té per títol The Plant Paradox (‘la paradoxa de les plantes’), en què s’afirma que l’alimentació saludable es basa en informacions falses i que en realitat és perjudicial. Un home que es diu Xavier, que va servir amb els marines dels Estats Units a l’Iraq i l’Afganistan durant catorze anys, està recolzat a la paret, prop de la porta, amb els braços, tatuats, plegats davant el pit. Porta la placa d’un company soldat mort a l’Iraq en un braçalet. Yiannopoulos porta braçalets de perles. Xavier forma part de l’equip de seguretat, diu Yiannopoulos. O si més no fins que l’administració Trump el deporti: una al·lusió al nom del guardaespatlles mexicà. Tothom riu, excepte Xavier.

Un moviment de dreta guai?

Yiannopoulos fa moltes bromes com aquesta. És el mateix to que farà servir en el seu discurs per a l’acte de protesta. Continua escrivint al portàtil, clarament de bon humor. “Tots estem d’acord que Linda és una bomba de rellotgeria de l’horror progressista que està fent tic-tac, amant de la xaria, pro-terrorista i antisemita. L’anomenaré Linda”, diu Yiannopoulos, aturant-se un moment per llançar una mirada de complicitat als seus redactors, “perquè el seu cognom en àrab vol dir escarabat i ja sabeu com detesto ser irrespectuós”.

Aplaudiment a la cambra. Yiannopoulos diu amb fatxenderia: “Aquestes coses sempre se m’acuden tan sols dues hores abans del discurs!”. En aquest moment, a la planta 35 de l’hotel de Trump, costa d’imaginar que aquest home jovial, sorprenentment atractiu, vestit amb roba cara, de 33 anys, de mare alemanya i pare grec, que va créixer al comtat de Kent, a Anglaterra, sigui considerat un dels agitadors de dreta radical més perillosos del país.

D’altra banda, aquest és sovint el cas dels agitadors. Es pot aplicar especialment al moviment de la nova alt right o dreta alternativa als Estats Units, que des de l’elecció de Donald Trump no ha parat de créixer. El terme alt és l’abreviatura d’alternativa. Hi ha qui també l’anomena “nova dreta” o cool right (dreta guai). Un moviment de dreta guai? Els moviments de dreta han sigut moltes coses des del final de la Segona Guerra Mundial, però mai guais. Ha tingut antics nazis i neonazis, membres grollers del Partit Nacional Demòcrata d’Alemanya, d’extrema dreta, i skinheads contumaços, però no ha existit mai una contracultura radical de dreta més àmplia. Els moviments de protesta guais sempre han sigut a l’esquerra.

La dreta alternativa és més aviat un terme pràctic que una designació política precisa. És una expressió genèrica per referir-se a opositors a la cultura d’esquerra de la correcció política, a fanàtics de Trump, xovinistes, trols de xarxes socials, antiislamistes, gent contrària a la immigració, racistes i neonazis. El que tenen en comú és que se senten més còmodes en fòrums virtuals que en partits polítics. Per estrany que sembli, l’actual president dels Estats Units es pot incloure en aquest moviment.

L’extrema dreta més cool. Milo Yiannopoulos, de pare grec i de mare alemanya, és el cap visible del nou moviment alt right nord-americà. El seu discurs arcaic, islamòfob i xenòfob, contrasta amb la seva indumentària moderna.

La dreta alternativa intenta distingir-se dels moviments de dreta conservadors, reaccionaris o feixistes tradicionals. Sovint són gent jove, moderna, fins i tot de moda, ancorada en la cultura pop i consumista i que té una forta presència a Twitter i Instagram. Seria incorrecte definir l’alt right simplement com els membres frustrats i socialment desafavorits de la classe obrera blanca, com són sovint els votants de Trump.

Yiannopoulos, per exemple, és un britànic gai que viu a Miami amb el seu xicot negre, a qui diu que acaba de donar un cotxe esportiu Tesla, el símbol d’estatus de l’elit liberal. Fa poc va crear l’empresa Milo Inc. a Miami, que té l’esperança de convertir en un imperi mediàtic de dreta amb la seva pròpia editorial, els seus canals de YouTube, portals de notícies i actes. Yiannopoulos diu que ha recaptat 12 milions de dòlars (uns 10,5 milions d’euros) de capital risc d’inversors conservadors en un mes.

Fer possible la presidència de Trump

És una quantitat increïble i algunes persones de la comunitat alt right han posat en qüestió la suma. D’altra banda, Yiannopoulos fa temps que és, suposadament, un dels favorits de Robert Mercer, expert en informàtica, gestor de fons d’inversió lliure i multimilionari que es creu que és el cervell secret que hi ha al darrere de la presidència de Trump. Mercer, amb un perfil públic baix, no tan sols ha invertit deu milions de dòlars a Breitbart, sinó que també ha finançat Cambridge Analytica, una empresa d’anàlisi de dades que va examinar perfils de votants per a Trump. Pel que sembla, va saber ben aviat que Hillary Clinton no guanyaria les eleccions. I diuen que va ser Mercer qui va finançar l’escandalosa gira de Yiannopoulos per diverses universitats l’estiu passat. El mateix Yiannopoulos no fa comentaris sobre els seus inversors, però sembla probable que Mercer li proporcionés una gran part del capital per a Milo Inc.

Al capdavall, hi ha un gran desig de construir una plataforma nova i forta per a l’alt right, sobretot ara que darrerament les veus més efectives de la dreta, Breitbart i Fox News, han presentat signes de vulnerabilitat. El mateix Yiannopoulos va treballar a Breitbart fins al febrer. El portal de dreta, que havia estat dirigit per Stephen Bannon, ara assessor de Trump, va tenir un paper important a l’hora de fer possible la presidència del magnat i, fins fa poc, era el centre del moviment de la dreta alternativa. Però Breitbart va perdre part de la seva influència quan Bannon es va unir a l’equip de Trump i Fox News va patir una crisi d’identitat quan el fundador Roger Ailes i el comentarista polític més conegut, Bill O’Reilly, van ser forçats a dimitir, tots dos per acusacions d’assetjament sexual. Ara hi ha molt d’espai per a una nova xarxa multimèdia de la dreta alternativa.

El que Yiannopoulos té en comú tant amb Trump com amb altres figures del moviment de l’alt right és la convicció que els mitjans líders del país —The New York Times, The Washington Post, la CNN i l’NBC, entre altres— tenen un biaix liberal i que han unit les forces amb les institucions acadèmiques per transformar la societat nord-americana en una dictadura del bon gust, de la política identitària i els drets de les minories.

La implicació en aquesta lluita aparentment asimètrica, en què els de dreta estan en desavantatge des del començament, es fa servir com a justificació de les seves aparicions descarades. Aquest és un motiu fonamentalment de la dreta, però també fonamentalment nord-americà: la lluita dels indefensos contra el sistema per recuperar el país.

Donald Trump és un vehicle imperfecte per a aquest propòsit, però l’únic que estava disponible, diu Yiannopoulos. Com a tal, Trump és bàsicament el primer president del moviment alt right o si més no així és com Bannon li ho va explicar. Yiannopoulos diu que Bannon potser és la persona més intel·ligent que ha conegut mai.

Intentar escampar rumors en solitari

La dreta alternativa té tot el que necessita un moviment: la seva pròpia caixa de ressonància, sobretot a internet, els seus símbols, mites, màrtirs i històries i fins i tot el seu propi vocabulari. És el primer moviment de protesta que aprofita plenament la tecnologia digital i seria impensable sense internet. Una de les seves tàctiques principals, el troleig per internet, és la pràctica d’insultar i provocar enemics polítics a la xarxa fins que aquests perden les bones maneres.

Aquest és un dels motius pels quals alguns protagonistes de l’alt right s’han convertit en grans estrelles al món a l’ombra que és internet alhora que són relativament desconeguts per al gran públic. O algú ha sentit parlar mai de Mike Cernovich? No? Les piulades de Cernovich són llegides més de cent milions de vegades cada mes. Durant la campanya electoral, va orquestrar el que va ser bàsicament un intent en solitari per escampar rumors sobre l’estat neurològic de Clinton, suposadament ocultat, des de la seva casa d’un barri residencial del sud de Los Angeles.

O Dave Rubin, que té un programa a internet que ofereix una plataforma a les veus de l’alt right en un escenari pseudocreïble. Un altre és Gavin McInnes, que va fundar fa vint anys l’esquerrà Vice Magazine i que va ser qualificat com el padrí del moviment hipster. Actualment, ell i els seus Proud Boys (‘nois orgullosos’) defensen la “civilització occidental xovinista”, contra musulmans, feministes i transsexuals. I també tenim l’escriptor Bret Easton Ellis, autor de clàssics com Menys que zero i American psycho, que fa servir els seus podcasts per defensar ferventment la llibertat de les arts i la llibertat d’expressió contra una cultura victimista dels deixebles liberals de la correcció política, els anomenats “guerrers de la justícia social”.

Tres d’aquests cinc homes són gais. Porten una vida moderna que evoca l’esperit de llibertat de final dels seixanta, vides que només són possibles en una societat liberal i permissiva. Així doncs, per què la volen destruir? Mike Cernovich diu que som al començament de la nova fase d’una guerra d’informació. Els conflictes polítics convencionals —als parlaments i als mitjans majoritaris— han perdut el seu significat. L’únic que compta avui és la guerra informativa. Obtenir la victòria, segons la seva definició, significa aprofitar internet per introduir les qüestions de l’alt right al centre de la caixa de ressonància del discurs polític.

Per a Cernovich, “fer la guerra” vol dir fer piulades. Vol dir difondre vídeos per Periscope i YouTube, i fer-los aparèixer en tants contextos diferents com sigui possible. Molt poques persones se n’havien adonat fins ara, diu Cernovich. Milo és una d’elles, diu, i ell n’és una altra. I, tanmateix, se’ls titlla de trols.

Estratègia adaptada als nous temps. La nova extrema dreta nord-americana s’articula a través d’una estratègia de propaganda molt ben dissenyada. A la imatge, Donald Trump amb Stephen Bannon, assessor seu a la Casa Blanca. Bannon va dirigir el portal d’internet d’extrema dreta Breitbart, on també va treballar Yiannopoulos.

Part 2: L’element unificador de la hipocresia conspiratòria

“El trol ideal”, escriu Yiannopoulos en el seu nou llibre Dangerous (‘perillós’), “fa caure la presa en una trampa de la qual no hi ha escapatòria sense humiliació pública. És un art que va més enllà de la comprensió dels mers mortals. És en part engany i en part perversió”.

Cernovich porta a terme la seva guerra informativa des d’un estudi ple de coses en la seva caseta en un barri on les cases tenen la mateixa planta i els teulats estan coberts de rajoles blaves vidrades. Les vistes des del seu jardí s’estenen enllà de turons verds fins al sol del Pacífic, al seu darrere. No és la mena de lloc que un s’imagina com una font destacable de desinformació a internet. “Ningú situa un relat tan bé com jo”, diu Cernovich en obrir el portàtil.

Ens ensenya les dades de Twitter, en què es veu que el seu compte ha tingut 118 milions de visites els últims 28 dies. “Potser no tinc tanta influència com The New York Times”, diu, “però sóc més influent que qualsevol firma de la publiació”. Cernovich, d’uns trenta anys llargs, tot i que és advocat de formació, de fet mai no ha exercit. Va conèixer la seva primera esposa a la Facultat de Dret i, mentre ella anava a treballar per a les empreses de Silicon Valley, ell passava l’estona en bars i al gimnàs. El matrimoni no va durar gaire. Cernovich en dóna la culpa a les ambicions feministes de la seva dona de seguir la seva carrera professional. Després que ella aconseguís una quantitat important de diners gràcies a una oferta pública inicial d’una start-up, ell podria haver rebut una suma de set xifres en l’acord de divorci.

Seguidament, Cernovich va començar a escriure llibres d’autoajuda una mica misògins per a homes, sobre temes com ara com despertar el goril·la que portes a dins, com superar les pors i tornar-se fort emocionalment i físicament, i com aconseguir emportar-te dones al llit. Cernovich ha col·locat una càmera connectada al seu mòbil sobre una plataforma al seu despatx, en preparació per enviar el seu videoblog diari. Però és un dia complicat per a ell, un dia complicat per a la relació entre el món de l’alt right i el seu president. Ahir al vespre, Trump va ordenar un atac militar sobre un camp d’aviació operat pel dictador sirià Baixar al-Assad. La dreta alternativa està encesa. L’atac és un exemple de la “política exterior globalista i intervencionista”, per la qual Cernovich havia trolejat Hillary Clinton durant mesos. Reflexiona sobre com donar la volta als fets en el seu videoblog de manera que tot torni a tenir sentit altre cop.

Potser és culpa del gendre jueu de Trump, Jared Kushner, especula Cernovich. Pinta Kushner com el principal adversari de l’ídol de l’alt right a la Casa Blanca, Stephen Bannon. Kushner, diu Cernovich, és una “basic bitch” (‘puta bàsica’), terme que fa servir per a la majoria de dones i per a homes especialment detestables.

Un orador electritzant

Després es posa a parlar en directe, simultàniament a YouTube i Persicope, una mena de Twitter per a missatges de vídeo. Cadascun dels seus prop de 74.000 seguidors a Periscope reben el missatge següent al mòbil: “Mike Cernovich està en directe: La història real de Jared Kushner”. Veuen un home davant d’una paret empaperada de color verd vòmit; Cernovich s’ha descordat els tres botons superiors de la camisa i deixa al descobert el pèl del pit.

Uns 984 seguidors comencen a mirar el videoblog els primers vint segons. Els espectadors pugen fins a 2.593 en un minut i arriben a 35.979 cap al final de la retransmissió. Els espectadors comenten el discurs de Cernovich en temps real en forma d’incomptables missatges de text curts, que van baixant per la pantalla: @CrackAman escriu: “Contra qui lluitem avui, Mike?”.

Cernovich ha après a crear allaus artificials en línia dia rere dia i a atreure l’atenció dels mitjans majoritaris. Al final, un portal de notícies agafarà la seva història, simplement perquè de cop i volta és a tot arreu a internet, i després potser un canal de televisió en parlarà. A vegades, coses que Cernovich posa en marxa acaben arribant a The New York Times o a The Washington Post.

Mentre, durant la campanya, introduïa la teoria que Hillary Clinton patia una malaltia neurològica greu i que la premsa tradicional ho intentava ocultar, creava contínuament nous mems. Els mems són imatges gracioses o macabres que s’utilitzen per il·lustrar una declaració o un punt de vista concret i que s’escampen com un virus per les xarxes socials. Tenen el poder de comunicar una història sencera resumida en un conjunt d’associacions tot de cop. Un mem clàssic, per exemple, va ser #HillaryZombie, un petit fotomuntatge en què Clinton, retocada com a morta vivent, semblava algú que rebutjava desaparèixer de l’escena política. El mem va ser usat milions de vegades a Twitter durant la campanya.

Quan Clinton realment va desmaiar-se un petit instant en un acte en record de l’11 de setembre abans de les eleccions, Cernovich ja havia insistit tant en el missatge de la seva suposada malaltia que aquell petit ensurt no va semblar un incident aïllat, sinó la prova que tenia un problema de salut més greu.

Una estratègia per fer carrera i prou?

Evidentment, el mem més famós de la dreta alternativa és la imatge d’una granota verda amb una mirada perversa. El nom de la granota és Pepe. A vegades apareix amb pentinat de Donald Trump, a vegades amb una gorra que diu “Make America Great Again” i de vegades amb uniforme nazi.

Avui, Cernovich ha d’acabar la retransmissió aviat. La seva filla Cyra, de cinc mesos, està plorant al pis de baix. La segona esposa de Cernovich és d’ascendència persa i els seus sogres, que viuen a tocar, en una casa amb piscina, són musulmans. Cernovich sembla un pare bo i afectuós i diu que segur que s’entendran amb la seva filla sempre que “Cyra no es torni una puta bàsica”. Sembla que la seva dona té l’esperança que les coses que el seu marit diu en públic no siguin més que una estratègia per fer carrera.

Però en té prou, amb això, per guanyar-se la vida? Cernovich afirma que es guanya la vida amb els llibres que ven. Gorilla Mindset (‘la mentalitat goril·la’), el seu llibre d’autoajuda per a homes amb problemes d’autoconfiança, ocupa més o menys el lloc 5.000 a Amazon. Potser també viu de l’acord de divorci amb la seva ex-dona, si bé això no formaria part precisament del seu programa goril·lesc.

Evidentment, Cernovich també apareix a Patreon. Patreon és un lloc web que fan servir cada cop més estrelles de la dreta alternativa per fer diners, una mena de Spotify per al contingut alt right. Com a patrons (‘mecenes’), els subscriptors de Patreon poden pagar per contingut específic fet per un artista, periodista o humorista.

Els clients que paguen quinze dòlars pel “periodisme d’alt impacte” de Cernovich a Patreon reben tant els seus videoblogs com “xats online exclusius” amb ell o amb “membres del seu equip mediàtic”, que aparentment consisteix en la seva dona i la seva filla. Actualment, Cernovich té 316 mecenes a Patreon, que li reporten 5.700 dòlars al mes.

El fill del president Trump, Donald Trump Junior, ha descrit Cernovich en una piulada com un veritable periodista d’investigació. Quan no fa gaire Cernovich va acusar un dels assessors de seguretat nacional de l’ex-president Barack Obama de revelar secrets oficials, Trump Jr. va piular sobre Cernovich: “En un temps, molt remot, en què es feia periodisme imparcial, guanyaria el Pulitzer, però no pas avui!”.

Pel que fa a simular periodisme seriós, fingir exhaustivitat i exercir influència, els activistes de la dreta alternativa són uns experts. És com si el bufó de la cort arrenqués el llibre de la saviesa de les mans del filòsof i fugís. Algú com Cernovich, que va fer servir l’etiqueta #Pizzagate per afirmar que els Clinton gestionaven una xarxa de prostitució infantil des d’una pizzeria de Washington, senzillament ha donat la volta a les acusacions de notícies falses; amb l’ajut de la Casa Blanca i, de fet, del mateix president.

Trump, per la seva banda, pren parts de la seva visió del món dels webs de l’alt right. Fa poc The New York Times va informar que hi havia una versió impresa d’un article de GotNews —el web del trol de dreta radical Charles Johnson— sobre la taula de Trump. I Cernovich ha fet cap a Washington més sovint últimament per assistir a rodes de premsa a la Casa Blanca. Ara és el seu lloc.

Dave Rubin, amb la perfecta cara d’un presentador de telenotícies, és el més gran il·lusionista associat amb la dreta alternativa. Es descriu a si mateix com un liberal que simplement sembla que ara té alguns problemes amb els seus companys liberals.

Superficialment, la seva vida sembla la d’un progressista modèlic. Viu en una casa modernista feta de formigó vist, vidre i fusta d’Escandinàvia. A l’interior, un artista amic seu està pintant una gran tela. Hi ha portades emmarcades de The New Yorker a la paret del vestíbul. Aquí és on Rubin viu amb el seu marit, David, que està fent cafè amb una cafetera italiana. Des d’un estudi situat al seu garatge per a dos cotxes reconvertit, Rubin retransmet el seu Rubin Report (‘informe Rubin’), en què, amb una curiositat fingidament autèntica, sovint proporciona a altres figures de l’alt right temes de debat en forma de preguntes suggestives.

Avui té dos convidats musulmans al seu programa. Rubin diu que està molt interessat en el seu punt de vista sobre Trump, sobretot ara, en vista de la prohibició de viatjar per als ciutadans de diversos països amb majoria musulmana. Però aviat es veu clarament que els dos convidats, una dona egípcia anomenada Yasmine Mohammed i Faisal Said al-Mutar, de l’Iraq, són ex-musulmans. I que odien l’islam.

I mentre el conjunt de l’escenografia dóna a entendre que és un programa d’entrevistes corrent, Rubin fa que Mohammed expliqui fins a quin punt és dolent l’islam. Explica que va estar “casada amb Al-Qaeda” contra la seva voluntat. Mutar, l’iraquià, gaudeix clarament del fet que, per a ell, les fronteres normals de la correcció política han estat eliminades i que, com a persona que odia l’islam, té un punt de vista que als Estats Units blancs els encanta sentir. Igual que el videoblog de Cernovich, el programa de Rubin també està disponible a Patreon. Rubin guanya 28.070 dòlars al mes a través de la plataforma i té 4.374 subscriptors.

Innovació en la transmissió del missatge. Dave Rubin dóna veu als alt right a través d’un programa d’internet. També entrevista persones d’origen musulmà que diuen odiar l’islam.

Arrels al ‘Gamergate’

El vespre que hi parlem, Rubin fa de moderador d’un acte a la Universitat de Califòrnia Meridional, a Los Angeles, convidat per l’organització d’estudiants de dreta Young Americans for Liberty i el laboratori d’idees conservador Ayn Rand Institute. El campus és un oasi al mig de Los Angeles, un lloc que traspua riquesa, educació i cultura. La fúria de la classe baixa blanca indignada es percep molt llunyana. Però l’auditori està ple del tot i hi ha dos guàrdies de seguretat armats.

L’element unificador a l’auditori és la hipocresia conspiratòria. Rubin, el moderador, diu: “Se suposa que això és una trobada de l’alt right. Doncs mireu: per ser-ho, la gent sembla força variada”. A la tarima, Rubin conversa amb Colin Moriarty, antic moderador d’una comunitat de joc en línia. L’afirmació estrella de l’home és que el Dia Internacional de la Dona va piular: “Oh, sí. Pau i tranquil·litat. #UnDiaSenseDones”.

Just després va ser forçat a abandonar l’empresa que havia fundat amb tres amics, cosa que el va convertir en màrtir i heroi de l’ala antifeminista de la dreta alternativa. Ara dirigeix un videoblog amb les seves opinions sobre política i història en comptes de jocs d’ordinador. Els seus ingressos mensuals a Patreon són de 32.428 dòlars.

La comunitat de jocs d’ordinador en línia és un punt d’origen important de l’alt right. Va ser allà, molt abans de l’ascens de Trump, on fa tres anys va començar la guerra —el Gamergate— d’aquesta cultura minoritària: una lluita que l’alt right du a terme avui dia a gran escala. Dit de manera senzilla, va ser l’aixecament dels gamers pàl·lids i amb acne, interessats sobretot en pits i culs, contra el nombre creixent de dones al món dels videojocs i contra l’augment de la diversitat en general. Les programadores va ser trolejades i assetjades fins a tal punt que finalment l’FBI va obrir una investigació. Molts dels canals i mems que l’alt right fa servir avui dia es van crear en aquell moment, igual que molt del vocabulari, com ara el terme “guerrer de la justícia social”, una expressió derogatòria per referir-se als activistes liberals.

Tot aquest rerefons va quedar reflectit en la piulada de Moriarty. Però Moriarty actua com si no hi estigués relacionat i es declara innocent, presentant-se com un lluitador per la llibertat d’expressió, i descriu la seva piulada com una broma i prou. Rubin també vol ser considerat un defensor de la llibertat d’expressió. Per això no deixa de recalcar que al seu programa no hi han estat convidades únicament figures de l’alt right, sinó gent de tota mena.

Més tard, quan els convidats responen les preguntes del públic, uns estudiants d’aparença inofensiva que agafen el micròfon reciten de dalt a baix tots els codis del moviment de la dreta alternativa. Parlen sobre la granota Pepe o sobre Kekistan, un país fictici, protofeixista, i la seva queixa principal és que en l’actual societat liberal ja no es pot dir res. De cop i volta, tot comença a generar una sensació rara.

Xavier, l’antic marine, anuncia que hi ha dos vehicles tot terreny Chevrolet esperant Yiannopoulos al carrer, davant de l’hotel Soho de Donald Trump a Nova York. La ruta ha estat traçada militarment, diu, i els vehicles estan a punt per al trajecte fins al carrer 42, on l’esperen les multituds. Tot i la pluja, s’hi han congregat uns quants centenars de contramanifestants. Yiannopoulos ho considera un bon senyal.

“Si no em presentés amb una puta tropa de Navy Seals allà on vaig, em matarien”, diu. Xavier protesta dient que ell era marine, no Navy Seal [de les forces especials de la Marina]. “Milo”, la marca, es basa a provocar la fúria de l’esquerra liberal. Aquest és el model de negoci. Twitter va expulsar Yiannopoulos de la plataforma per sempre després que assetgés l’actriu afroamericana Leslie Jones amb tanta agressivitat que va estar a punt de patir una crisi nerviosa.

Quan més tard pregunto a Yiannopoulos, durant una breu pausa, si no fa el que fa per l’enrenou que provoca i si les seves aparicions no serien una mica inútils sense les protestes, s’enfada. Essent un periodista còmode, diu, probablement et costa d’imaginar què se sent quan la teva pròpia seguretat física és amenaçada constantment. “A la gent que assisteix als meus actes els han disparat!”, s’exclama. Es fica en un dels cotxes. El segueixen dos cotxes negres més. “Arribarem com Al Gore en una cimera pel clima”, diu Yiannopoulos, gaudint clarament de la seva pròpia broma.

Un repertori de provocacions

Fins ara, Yiannopoulos ha extret el seu pensament polític del que és essencialment un argument de la cultura pop: quan l’establishment d’esquerres al món occidental portava la batuta, de sobte es va tornar subversiu i guai ser de dretes, igual que estava de moda ser d’esquerres als seixanta. En el seu llibre Dangerous, publicat el 4 de juliol per la seva empresa editorial Milo Inc., acabada de fundar, escriu sobre les influències quan era jove. “Vaig passar la joventut en discoteques saturades de droga a Londres, vaig perdre la virginitat en orgies interracials amb drag queens, vaig experimentar amb tota forma deprava d’evasió que pogués trobar. I vaig escoltar molt Mariah Carey, Marilyn Manson i Rage Against the Machine. També vaig estudiar teoria musical, Schopenhauer i Wittgenstein, i vaig llegir les biografies de Margaret Thatcher, vaig disparar amb les armes del meu pare i vaig somiar trobar-me amb George W. Bush. (Ho vaig aconseguir més endavant, però aleshores ja no era prou de dretes per a mi.)”

El llibre, si bé només estava disponible en reserva anticipada abans de la publicació, a començament de juny ja havia arribat al número u a Amazon als Estats Units. Actualment ocupa el quart lloc en la llista dels més venuts de The New York Times. L’estiu passat va portar el seu repertori de provocacions en actes a un bon nombre d’universitats d’elit, centres neuràlgics de la cultura liberal nord-americana. En cada parada, va atreure manifestants furiosos que el van rebre a crits. Gairebé sempre hi va haver aldarulls i, en una ocasió, hi va haver efectivament trets. En un món que es defineix a través d’imatges a les xarxes socials, Yiannopoulos sempre ha sigut un guanyador. Un cop va ser víctima d’una multitud furiosa que intentava impedir el seu dret a la llibertat d’expressió i se n’ha pogut queixar a cada ocasió.

Malauradament, en l’acte d’avui aquest torna a ser el problema. Yiannopoulos ha descobert que l’objectiu de l’acte és impedir que Sarsour faci el seu discurs de graduació, un problema atès que ell afirma constantment que se li nega la llibertat d’expressió. D’alguna manera, ha de resoldre aquesta contradicció en el seu discurs. Al cotxe, durant el trajecte, Yiannopoulos refà el text. Hi afegeix que, tot i que s’oposa a Sarsour, no té res en contra que parli a la universitat. Al contrari, escriu, fins i tot pagaria per veure-ho, perquè la seva estupidesa el diverteix. Escriu que li pagaria mil dòlars o —Yiannopoulos ja torna a riure— l’equivalent en cabres en la seva moneda.

Mira una retransmissió en directe de l’acte de protesta al mòbil. L’orador que parla abans que ell ja ha començat. Els contramanifestants xiulen i criden. “Si estan fent tant de merder per algú de qui no havien sentit parlar, aleshores anem bé”, diu.

Una tarda de compres

L’ex-marine suggereix que es posi una armilla antibales. Yiannopoulos s’ho pensa un moment, però decideix que no, que li farà malbé la roba. Algú li passa una ampolla de Chardonnay en fresc. Yiannopoulos es veu mitja ampolla a grans glops. Arribats a l’acte, Yiannopoulos obre el paraigua de l’hotel de Trump i avança fins a un petit escenari amb el seu seguici d’estilistes i assessors, flanquejat per tres antics Navy Seals, que en realitat són ex-marines.

Un allotjament lògic. Tenint en compte les relacions laborals i polítiques del nou moviment alt right nord-americà amb Donald Trump, és normal que els seus membres empren els nombrosos complexos hotelers i d’oficines que el president dels EUA té al país.

Fa cara de satisfacció en mirar avall cap als seus adversaris, vestits amb dessuadores negres amb caputxa, drets darrere una barrera de policies, cridant i xiulant. Igual que gossos en una gàbia, diu Yiannopoulos, com si m’haguessin d’atacar en qualsevol moment. Just a davant seu, separats dels contramanifestants per una altra barrera, hi ha els seus seguidors. Alguns porten cascos de moto i escuts protectors i pals.

L’“Home del bat” també hi és. Un guerrer gairebé mític del món de l’alt right, famós per presentar-se a les manifestacions vestit amb una mena d’armadura i amb un gran pal. Aquí tothom ha vist el vídeo de l’Home del bat donant cops a un manifestant antifeixista al cap a la Universitat de Califòrnia a Berkeley fa unes quantes setmanes.

Mentre que els últims anys la violència de la dreta alternativa s’ha limitat sobretot al troleig per internet, ara sembla que els trols hagin sortit de la xarxa i siguin al carrer 42, al centre de Manhattan, amb les seves ganyotes amenaçadores i amb banderes dels Estats Units, guarnits amb cascos i armadura.

I el discurs de Milo Yiannopoulos? Tenim el personatge sobre l’escenari, amb el paraigua de Trump. Ningú és capaç d’entendre ni una paraula del que diu. El soroll de la multitud ofega tots els acudits que havia preparat amb tanta cura a l’habitació de l’hotel. Al cap de vint minuts, els Seals o marines s’emporten Yiannopoulos de tornada a l’hotel. Per estrany que sembli, se’l veu satisfet. S’acaba de beure el que queda de l’ampolla de vi. I ara vol desempallegar-se de tothom excepte dels seus socis més propers i passar la resta de la tarda de compres.

L’endemà, novament a Miami, on té llogada una mansió que serveix de seu central de Milo Inc., Yiannopoulos envia un missatge de text amb un enllaç a l’article de The New York Times sobre l’acte de protesta. En l’article, el rotatiu escriu: “A la protesta, fins i tot Yiannopoulos va reconèixer breument el dret de Sarsour a parlar, abans de fer un acudit amb deixos racistes sobre el fet que a l’oradora li pagaria amb cabres”. En el missatge de text, Yiannopoulos escriu, fent referència a l’enllaç: “Puc fer que publiquin qualsevol cosa”. Un minut més tard, escriu un altre missatge. Diu, senzillament: “Hahahaha”.

Traducció d’Arnau Figueras

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.