“Tengo estos huesos hechos a las penas / y a las cavilaciones estas sienes / pena que vas, cavilación que vienes / como el mar de la playa a las arenas”. Aquests versos d’El rayo que no cesa, el llibre escrit per Miguel Hernández l’any 1936, tenien quelcom de premonitori. Prefiguraven el dolor que havia de venir amb la Guerra Civil i la postguerra. La seua pena i la de molta més gent.
El poeta, nascut a Oriola (Baix Segura, 1910), era membre del Partit Comunista i havia estat comissari polític. En acabar la contesa, amb la victòria dels nacionals, Hernández tracta de fugir per Portugal, però és detingut pel règim feixista de Salazar i lliurat a la policia espanyola. Gràcies a les gestions amb les autoritats eclesiàstiques del poeta xilè Pablo Neruda, l’autor de “Nanas de la cebolla” és posat en llibertat i abandona el penal de Torrijos, a Madrid. Però, en contra dels consells de l’entorn, torna a Oriola, per veure la família. Al Baix Segura està molt exposat. Les advertències es materialitzen, dolorosament: un oficial del jutjat municipal, Manuel Morell Roger, Patagorda de malnom, identifica el poeta. És detingut i traslladat als soterranis del seminari Sant Miquel d’Oriola.
“Me siento aquí peor que en Madrid. Allí nadie, ni los que no recibían nada, pasaban esta hambre que se pasa aquí, y no se veían por tanto las caras y las cosas y las enfermedades que en este edificio. A nuestros paisanos les interesa mucho hacerme notar el mal corazón que tienen, y lo estoy experimentando desde que caí en manos de ellos”, escriu a la seua esposa, Josefina Manresa.
L’inici d’un calvari de trasllats, malalties i, finalment, mort per tuberculosi en una infecta presó d’Alacant, el 28 de març del 1942. Tenia 31 anys. La seua és una història justament coneguda perquè, malgrat la brevetat de la seua existència i una formació autodidacta, deixà per a la posteritat un grapat de llibres imprescindibles, com els abans esmentats, Viento del pueblo o Cancionero y romancero de ausencias. Hernández, en tot cas, corregué la mateixa sort que milers de persones anònimes la vida de les quals no està recollida pels llibres d’història o les enciclopèdies. Històries com la de Ramón, un valencià empresonat també al seminari oriolà i que, per les dates, degué coincidir amb el poeta. Històries igualment colpidores.
La de Ramón està continguda en la correspondència amb María, la seua dona, cartes inèdites, les que la dona envia al seu marit, que el jove antiquari valencià Rafael Solaz trobà a Xaló (Marina Alta), en una carpeta amb materials diversos, i que ha decidit lliurar a EL TEMPS per a la seua publicació. Pel contingut humà i pel que comporta de recuperació de la memòria dels temps sinistres de la repressió franquista. Alguns dels escrits contenen una “c”, que indica que han passat la censura. Les cartes, sobretot al principi, van encapçalades amb la llegenda “Saludo a Franco ¡¡Arriba España”, en uns casos manuscrita. En altres, emprant un paper que ja el porta imprès juntament amb l’efígie del dictador. Amb el temps, María deixarà de pagar aquest tribut. Les cartes estan escrites en un castellà desmanegat i amb moltes faltes d’ortografia, cosa que condueix a pensar en una extracció social humil. No hi ha cap referència a Miguel Hernández, si bé és cert que falten els textos de Ramón. No podem saber, per tant, si es van conèixer. En tot cas, la que ve a continuació és una història desconeguda però dolorosament prototípica de l’Espanya més negra.
Paciència. I mil besos i abraçades
La sèrie comença el mes de juliol de 1939. Les primeres cartes estan en un estat de conservació molt precari, són gairebé il·legibles, però el que s’intueix de les missives enviades per María des de València —el que conta Ramón ho sabem indirectament, per les contestacions de l’esposa— és que el presoner diu que està bé de salut. Segurament, endolceix les condicions de la presó que Miguel Hernández dibuixava a la seua esposa d’aquella manera tan colpidora. Ella, per la seua banda, demana al reclús paciència, que tinga molts ànims i li envia “mil besos y abrazos de tu esposa”. També hi ha referències als quatre fills del matrimoni: Ramón, Ludgardín (diminutiu segurament de Ludgardo), Pepín i Miguelín. Podem intuir que el reclús és una persona entre els trenta i els quaranta anys.
A partir d’una carta datada el 26 de juliol del 1939, gairebé totes les cartes es poden llegir perfectament. S’han establert unes certes rutines. María pregunta si rep els seus paquets i per què no li escriu en el paper que li va enviar, que li’n pot enviar més si en necessita. Li prega que li transmeta les seues necessitats. “Ya que no puedo ir por ahora lo menos es mandarte lo que haga falta”, sembla excusar-se, tot i que per una carta posterior pareix que és Ramón qui ha decidit no rebre la seua visita. Tal vegada per no enfrontar-la a les condicions reals del seu empresonament. En el revers de la carta hi ha el que apunta a una relació de llibres absolutament diversa, des del Quixot a la Muntanya màgica, passant per manuals per a paletes o fusters. Calia aprofitar tot el paper disponible. María ho fa concentrant al màxim la lletra, ometent els marges i ocupant gairebé sempre tot l’espai.
En la mesura que les dates avancen, el to es va fent més ombrívol i urgent. Els fills, alguns segurament molt petits, pregunten constantment per son pare. María, no sabem si ajudada per algun familiar, comença a veure’s superada pels inconvenients quotidians. I per més coses: “Me dices que no me acobarde y que tenga ánimos, pero estoy muy acobardada sin ti”. En uns altres moments, tracta d’ocultar l’ansietat i li diu que estan tots bé, que ella almenys té el consol d’estar envoltada dels fills. Però el dolor acaba surant. I María reconeix que cada dia que passa pensa més en el marit. Una esposa que el desitja amb tota la seua ànima. Al setembre de 1939 li demana que vol veure’l, que la reclame per a una visita. En cartes posteriors, hi ha algun retret de María (“parece que no tienes ganas de verme”) o anuncis d’un viatge per visitar-lo que, finalment, no pot fer per falta de diners, la qual cosa deixa intuir l’estretor econòmica en què viu la família.
Altrament, quan no hi ha un intercanvi d’estats d’ànim, la correspondència se centra en la intendència, en els paquets amb tabac que li envia, o en els ous que Ramón li prega que no continue enviant-li perquè arriben en mal estat. També es refereix el conflicte amb Pepe (potser un familiar de Ramón) per la venda d’una casa. La vida segueix el seu decurs. I els fills van creixent sense el seu pare: cap al mes d’abril del 1940, Ramoncín —segurament el primogènit— li envia una carta en la qual inclou operacions matemàtiques, per mostrar al pare els progressos.
Una mica abans d’aquelles dates, María ja ha pogut visitar el seu espòs. Ho sabem perquè, en el mateix paper on hi ha la carta de Ramoncín, la dona espera que estiga millor que quan el va veure. Ell assegura que sí, però María, que ja coneix les condicions del seminari, li prega que li diga la veritat i que li demane tot el que calga —aliments, medicines— per no caure malalt. María tracta de mantenir l’esperit del seu home, la moral alta, però al mateix temps, en la mesura que avança el temps de reclusió, reconeix que està perdent la paciència, li expressa quant el necessita al seu costat, suggereix que ja hi ha algun mascle voltant. Amb tot, li deixa clar que “no necesito nada ni nadie, nada más que a ti, para ser feliz”.
María expressa sempre les seues necessitats afectives, com de llarga i feixuga se li fa la condemna. Per moltes raons. El 9 de juny del 1940, la dona redacta una carta en la qual els problemes econòmics ocupen més espai de l’habitual. El contingut és bastant críptic, però de la lectura es desprèn un desacord en el matrimoni pel que fa a la venda d’un pis, segurament el mateix a què es feia referència anteriorment. El to emprat per María, una dona sensible però que també sap traure el geni, s’endureix. Li conta que els diners se’n van com l’aigua, que tot estaria solucionat si Ramón eixira aviat de la presó. “(...) pero si esto se retrasa me quedo yo sin nada porque está todo muy caro”. María es lamenta, li conta al marit que tothom li demana paciència, que el seu marit abandonarà algun dia la presó, però ella sent que la paciència s’ha consumit. Reconeix de nou estar acovardida, l’informa que paga “14 duros” per l’aigua i la llum i li recorda que són sis a casa. María convenç el marit per enviar-li diners i aliments, malgrat tot. A la pràctica, pel que fa al consum de recursos, Ramón és un més.
El 9 de juliol del 1940 María es queixa que Ramón no li envia les dues cartes setmanals que li escrivia fins aquell moment, li fa saber l’ànsia que això li provoca. “Si escribes a otro me lo dices en la primera que escribas y no cal [sic] que esté yo impaciente esperando siempre tu carta”. És curiós aquell “no cal”, una petjada, tal vegada, de la llengua materna de María. L’essència de la carta, amb tot, està de nou en l’estretor econòmica. María torna a insistir en el tema del pis, en una possible venda mentre Ramón continue pres. Després, ja s’aclariran. Perquè els diners s’acaben “y no hay manera de encontrar trabajo”. Faena externa, és clar, que s’ha d’afegir a la que ja té a casa, amb els fills. María sembla suplicar que autoritze la venda, li fa veure l’estupidesa de conservar la casa i morir-se de fam. “Miles de besos y abrazos”, escriu al final. És una dona exhausta i desesperada.
La veritat resplendent
En una carta del 31 de maig del 1940, María recupera el to positiu. Li diu a Ramón que li diga tot el que fretura, que no vol que passe necessitats. Creu que tot s’arreglarà, que en algun moment “resplandecerá la verdad porque Dios es justo y el que nada debe nada paga”. La missiva conté un to religiós que no tenien les altres cartes: la dona relativitza el patiment que estan sofrint perquè Déu “también padeció por nosotros”. I prega al marit que menge per conservar la salut. La resta, els problemes econòmics.
Al cap de pocs mesos, al juliol de 1940, hi ha una carta rutinària, farcida de qüestions d’intendència com ara la periodicitat del correu, que continua preocupant María. O la necessitat que Ramón envie un certificat per poder posar-lo en la cartilla de racionament.
La carta més colpidora està sense datar. No podem saber quan va ser enviada, però conté el moment més gran de tensió, quan María informa que estan eixint presos tots els dies, però a ella no li arriba mai el dia de veure lliure el marit. “(...) parece que no va a llegar nunca lo que deseo con toda el alma”. Diu que veu l’ombra de Ramón pertot arreu, que pateix la pressió dels fills, preguntant a tota hora quan tornarà son pare. “Me lo dicen mil veces, cuando se levantan, cuando vamos a comer, cuando vamos a cenar y cuando se acuestan”, es lamenta María. I ella els diu que prompte arribarà el dia, els demana paciència. L’única cosa que pot fer és reunir la progènie quan arriben les esperades cartes del pare.
És la manera de transmetre-li ànims, de dir-li que la seua memòria continua viva entre els seus. María s’acomiada amb els habituals mil besos i abraçades, amb el record d’una esposa que no l’oblida “ni un solo momento”. La carta acaba amb les rutines habituals sobre paquets i una referència a Déu com a consol del desgraciat matrimoni.
La lectura de les cartes disponibles acaba amb una esfereïdora sensació de buit. La nostra història no té un final conegut. No sabem si Ramón sobrevisqué a la reclusió. Si l’animosa María pogué veure reunits el seu marit i els seus quatre fills. “Eludiendo por eso el mal presagio / de que ni en ti siquiera habré seguro, / voy entre pena y pena sonriendo”, és el final del sonet invocat al principi d’aquesta petita història. Malgrat els somriures, les penes del poeta acabaren en tragèdia. L’ombra eterna de què parlava Miguel Hernández va vèncer, en el seu cas. Per a María i Ramón, amb tot, sentim la legitimitat d’imaginar un altre final: “Soy una abierta ventana que escucha, / por donde ver tenebrosa la vida. / Però hay un rayo de sol en la lucha / que siempre deja la sombra vencida”.
Potser María i Ramón van vèncer les seues ombres. Tant de bo.