Els crítics

La distopia de The Good Fight

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan Donald Trump va esdevenir president, els guionistes de The Good Fight van decidir prendre’s la pastilla. Van donar la pastilla a la seva protagonista, Diane Lockhart, i ens la van donar a nosaltres. Una pastilla que els permetés desconnectar de la realitat i anar a parar a una versió distorsionada del món actual que tenia un doble efecte: ens permetia prendre’ns amb sentit de l’humor el que estava passant i alhora presentava un retrat exagerat on també hi havia una dosi mesurada de crítica, del món que estava en marxa i de nosaltres mateixos. La sèrie ens va posar en la pell de Diane i va buscar que connectéssim amb la seva manera de veure l’actualitat política al mateix temps que se’n reia de la gravetat exagerada amb la que vivia cada nou gir de la realitat, que la sobrepassava tant com per haver-se de drogar. La sèrie està feta per demòcrates i dirigida a demòcrates, però té sentit de l’autocrítica, i així Diane Lockhart es va definir com un personatge carregat de raó però també ridículament sobrepassada; una dona instal·lada en el privilegi de ser de rica i blanca que gesticula amb horror davant del govern de Donald Trump. La sèrie s’ha mogut hàbilment entre utilitzar Diane com a heroïna i utilitzar-la com a paròdia, erigint-la com a pal de paller d’un retrat afilat del món actual que ha estat, a la pràctica, una droga escapista per als espectadors.  

Aplicant aquesta idea de món boig, The Good Fight s’ha ajustat a la realitat que es presentava temporada a temporada. Els elements que la unien a The Good Wife (que tenien sentit si Hillary Clinton hagués guanyat les eleccions) es van descartar i va anar augmentant la distorsió de la realitat, apropant-se al malson. Durant cinc temporades ha agafat com a referència fets que ja havien passat (incloent la pandèmia), excepte a l’última temporada, on els creadors han decidit mirar cap a endavant: han plantejat una distòpia blackmirroriana on els dos Estats Units mantenien una guerra oberta al carrer. Aquest plantejament ha portat la sèrie a perdre qualsevol rastre de versemblança que ja li quedava, amb trames com la del col·lectiu d’activistes que es dediquen a capturar supremacistes blancs, en favor d’un escenari extrem que ha portat al col·lapse la protagonista i ha precipitat la sèrie cap al final. La Diane ha arribat a un punt que ja no podia més, fent un cercle cap a l’inici de la sèrie, quan, ella ja ho volia deixar tot.

Anar a viure a una vil·la de la Provença seria la droga definitiva per allunyar-se de la realitat, encara que implicaria abandonar la seva principal preocupació, que és la lluita pels drets de la dona. La seva actitud s’oposa a la d’en Jay, l’investigador del bufet, negre i d’orígens humils, que opta per l’activisme. A través d’aquest personatge es posa en dubte el grau de compromís d’una protagonista que representa la desesperació del partit demòcrata davant un escenari que no comprèn i d’on té por de tornar a sortir derrotat. Tanta por, que els personatges es plantegen perdre els seus principis per evitar una nova victòria de Trump. L’últim episodi té de tot, i hi ha escenes que li surten molt bé (el tiroteig amb referència a l’opening) i d’altres no tant (decisions com la d’en Kurt, forçada, o el recurs sentimental de recordar casos del passat, quan la sèrie té amnèsia amb els protagonistes que ja no hi són) però aconsegueix tancar amb enginy una sèrie que fins a l’últim moment sap riure’s del seu propi punt de vista. Si el futur acaba sent tan negre, esperem que The Good Fight torni per posar-hi sentit de l’humor.


The Good Fight

Creadors: Michelle i Robert King

Repartiment: Diane Lockhart, Sarah Jane Steele

Temporades: 6

Plataforma: Movistar+

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.