Podria semblar una forma de justícia poètica per tancar el cercle. Els colonialistes i racistes britànics, que subjugaren l’Índia des del segle XVII fins a la meitat del XX, ara tenen un primer ministre d’origen indi. Rishi Sunak va néixer a Southampton de pares que arribaren des de Sud-àfrica, on havien emigrat els seus avis durant la dècada de 1960.
A pesar que l’establishment mediàtic, polític i social ha rebut Sunak amb una extrema correcció britànica que ha evitat qualsevol comentari —que transcendís als mitjans o a les xarxes— que pogués ser considerat ofensiu, per racista, quan arribava al 10 de Downing Street va ser rebut amb insults d’aquesta mena. N’hi ha que no li “perdonen” el color obscur de la seva pell i la seva religió, la hindú. Així que, vist d’aquesta manera, es podria entendre, en efecte, com una mena de justícia poètica el fet que per primer cop un britànic que no és blanc arribi al màxim càrrec polític de l’antic Imperi britànic racista, colonialista i explotador, cosa que podria fer pensar que amb ell la política immigratòria de Londres serà més “amable”. Les coses no són tan simples, emperò. Sunak és, sobretot, un conservador britànic que, entre altres coses, té un discurs prou dur contra la immigració i la necessitat de “controlar-la” una vegada assolit el —per a ell— desitjat objectiu d’haver sortit de la Unió Europea, tal com recordava la BBC en el perfil que publicà del nou primer ministre el 24 d’octubre.
A l’Índia es va viure amb passió el seu nomenament. “El fill de l’Índia s’aixeca sobre l’Imperi. La història tanca el cercle a la Gran Bretanya”, deia New Delhi TV. “De l’era de l’Imperi a Rishi, Sunak entra en el número 10”, titulava The Times of India. “L’Índia va estar sota el govern de la Gran Bretanya. Ara, un home d’origen indi s’ha convertit en primer ministre d’Anglaterra”, destacava la televisió Zee News. “Un Rishi d’origen indi per governar els blancs”, expressava el diari Dainik Bhaskar, el de més tirada —uns 5 milions d’exemplars— del país...
La premsa índia també evocava, com a contrast amb Sunak, la figura de Mahatma Gandhi, el pare de la independència, que havia estat ridiculitzat i humiliat pels mitjans anglesos quan visità Londres el 1931 per intentar trobar una solució al conflicte polític i assolir la independència.
Gandhi ridiculitzat
Gandhi partí cap a la capital britànica a bord del vaixell Rajputana el setembre de 1931. La llarga travessia no la feia tot sol: es va fer acompanyar d’una nodrida representació política, social i econòmica del país —més d’un centenar de persones— per intentar convèncer la metròpoli de la necessitat d’atorgar-los la independència. Com és conegut, no assolí el seu objectiu. No només això, sinó que va ser objecte de tota mena de burles.
Ja d’entrada va cridar molt l’atenció dels diaris londinencs la manera com es vestia, que s’allotgés en un establiment d’un barri molt pobre de la capital imperial i que es mogués per la ciutat viatjant en segona classe del transport públic. Òbviament, buscava impacte propagandístic. I l’assolí. Però no possiblement en el sentit que esperava. Els mitjans més populars el ridiculitzaren fins a l’extenuació i la classe dirigent conservadora no se’l va prendre seriosament. La selecció social anglesa que nodria el poder polític conservador era profundament racista i no entenia ni acceptava que un indi pogués atrevir-se a discutir la presència britànica a l’Índia, un immens territori colonial que comprenia l’actual estat indi, el Pakistan i Bangladesh, a més d’altres indrets —en diferents moments, no sempre— com Birmània i Singapur.
Winston Churchill exemplifica molt bé com veia la classe alta anglesa aquell líder independentista. Aleshores el futur primer ministre ocupava un escó del Parlament, però ja havia estat ministre en dues ocasions, a més de —entre altres càrrecs— secretari d’Estat de Colònies. Com la gran majoria de la seva classe social, Churchill estava convençut que “la raça superior” tenia dret a ocupar territoris d’altres cultures i que això no generava cap mena de greuge: “No admet que s’hagi infligit una gran injustícia contra els indis rojos d’Amèrica o el poble negre d’Austràlia. No admet que s’hagi comès una injustícia pel fet que una raça de grau superior, una raça amb més saviesa sobre el món, per dir-ho d’alguna manera, haig arribat i hagi ocupat el seu lloc”, va dir pocs anys després, el 1937, en ocasió d’una sessió de la Comissió Reial per a Palestina. Exactament això havia fet Gran Bretanya a l’Índia.
El polític conservador creia fermament en les jerarquies entre les cultures. Segons l’historiador John Charmley —autor de Churchill: The End of Glory, o ‘Churchill: el final de la glòria’— pensava que els cristians blancs estaven en el cim de les “races” del món, per sobre dels blancs catòlics, mentre que els indis, per exemple, estaven per sota d’uns i altres, però per sobre dels “africans”. Tal com escrivia Richard Toye, autor de Churchill’s Empire —citat per la BBC— “un atenuant possible seria que les seves idees no eren molt singulars”, és a dir, eren del tot compartides entre les classes angleses més conservadores. Aquesta convicció el portà, entre altres coses força cridaneres, a mostrar-se com un entusiasta defensor de l’ús de gasos verinosos per lluitar contra pobles “inferiors”. Així, just després de la Primera Guerra Mundial, conflicte durant el qual els gasos com el mostassa havien provocat gran mortaldat, va declarar que “no puc entendre aquesta aprensió sobre l’ús del gas”. I insistí: “Estic totalment a favor d’utilitzar gas verinós contra les tribus incivilitzades”. Sembla que patia certes reticències a usar-lo de bell de nou contra blancs cristians europeus, però no tenia cap problema si es tractava de “races inferiors”. Això sí, acceptava que no calia exterminar-les del tot, bastava llançar-los gasos que no “siguin els més mortals, es poden usar els que causen molta molèstia i creen un agitat terror”, segons expressà el 1919.
Amb aquest pensament, no pot estranyar que sobre Gandhi digués perles com aquesta, en ocasió de la citada visita: “És alarmant i nauseabund veure el senyor Gandhi, un advocat sediciós, posant ara com un faquir, caminant mig nu”. No tenia cap problema a manifestar l’odi que sentia cap a l’indi: “No hauria de ser alliberat (quan fou empresonat) per la simple amenaça” d’una de les vagues de fam que va protagonitzar, i es mostrà a favor de deixar-lo morir si en feia una altra, perquè “si morís ens desfaríem d’un mal home i d’un enemic de l’Imperi”. Per descomptat, era radicalment contrari a la independència índia, com és fàcil de suposar.
La major part de la classe alta anglesa opinava igual que Churchill, cosa que no sorprèn. Però allò que sí que és colpidor és que el mateix Gandhi s’imbuís del racisme anglès. En efecte, ell també defensà la gradació de “races”: creia que els negres de Sud-àfrica —on va viure entre 1893 i 1915, després de graduar-se en lleis a Londres— eren inferiors als indis i així havien de ser tractats jurídicament. Reivindicava que els indis fossin equiparats per llei als blancs britànics, però de cap manera volia posar fi a la discriminació dels negres. Segons conta la llegenda, un dia que viatjava en un bus fou obligat de males maneres a deixar el seu seient de la zona de blancs per situar-se en la de negres, cosa que l’impactà força i, segons els seus hagiògrafs, això el va fer convertir en defensor de la igualtat de les persones. No tothom es creu la conversió, emperò. Per exemple: el 2018 la Universitat de Ghana retirà una estàtua de Gandhi per ser un “racista” favorable a la discriminació legal dels negres. El mateix moviment social s’ha expressat en igual sentit a Malawi i diverses ciutats de Sud-àfrica.
Ben segur que ni Gandhi ni Chur-chill s’haguessin pensat mai que un dia el Regne Unit tindria un primer ministre hindú i d’ascendència índia.