Judicialització

El gran ventall de desenllaços possibles per als exiliats

La immunitat dels eurodiputats catalans a l’exili es resoldrà abans que acabe l’any o tot just quan comence el següent. I la vista per resoldre la situació del conseller a l’exili, Lluís Puig, després de les prejudicials plantejades pel magistrat Pablo Llarena, encara no té data, tot i que l’anunci hauria de ser imminent. Tot i l’optimisme moderat que es respira a l’entorn dels afectats, el desenllaç és una incògnita, i n’hi ha múltiples possibilitats i més incògnites des que el Govern espanyol anunciara la reforma del delicte de sedició.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Els dies 24 i 25 de novembre es viuran dues jornades al Tribunal General de la Unió Europea que seran decisives per als eurodiputats catalans a l’exili. L’expresident Carles Puigdemont i els exconsellers Toni Comín i Clara Ponsatí veuran com s’aborda la retirada de la immunitat per part de l’eurocambra, en primer lloc; i com respon la justícia europea al recurs presentat per tots tres per l’acceptació del Parlament Europeu de tramitar el suplicatori interposat pel jutge Pablo Llarena des del Tribunal Suprem.

En el primer cas, els tres eurodiputats consideren que la retirada de la immunitat no va estar suficientment justificada, i prova va ser la detenció del president Puigdemont a l’illa de Sardenya al setembre de l’any passat, quan va ser alliberat després de passar una nit a la presó. La retirada o el manteniment de la immunitat interessa i molt la justícia espanyola, que podria tornar a emetre euroordres de detenció en cas que el TGUE resolga que els tres eurodiputats no han d’estar protegits.

Però aquesta possibilitat, al contrari del que es defensa en bona part de l’opinió pública espanyola, si es fera real no es traduiria en una extradició immediata. Cal recordar que els mateixos eurodiputats a l’exili van ser elegits membres de l’eurocambra al maig del 2019, tot i que estan a l’estranger des de finals d’octubre del 2017. En aquells quasi dos anys van poder guanyar tots els intents d’extradició formulats pel Tribunal Suprem, i un nou intent en aquest sentit, tot i que cap dels tres no estiga protegit amb la immunitat, no fa pensar que haja de tindre un desenllaç diferent als que es van viure a Bèlgica, a Alemanya o a Escòcia, que també va denegar l’extradició de Clara Ponsatí.

Fonts de l’entorn dels eurodiputats entenen que, tot i la “incertesa” de la situació, i sense voler pronosticar cap resolució judicial, la immunitat dels tres eurodiputats a l’exili hauria de continuar protegida. I esperen fins i tot que la resolució del TGUE continga retrets contra Llarena, que des del primer moment ha interposat les euroordres quan ha pensat que es podien traduir en l’extradició dels exiliats i les ha retirat quan ha tingut la certesa que el seu intent seria fallit. Un clar exemple, consideren els afectats, de la parcialitat del jutge. Un altre exemple seria el fet que Llarena no va demanar el suplicatori al Parlament Europeu des del moment en què els eurodiputats van ser triats, sinó que va intentar obtenir-ne l’extradició obviant la seua condició d’electes i, per tant, la immunitat corresponent.

La Junta Electoral Central espanyola tampoc no ha volgut reconèixer aquesta condició, i ha demanat que els eurodiputats no siguen considerats com a tal pel fet de no haver arreplegat la credencial i no haver jurat la Constitució a Madrid. Segons l’entorn dels exiliats, aquest posicionament és “absurd” i els pot beneficiar a l’hora d’evidenciar la “persecució política” exercida des d’Espanya. “S’ha tramitat el suplicatori, han actuat com a eurodiputats, és evident que ho són”, argumenten.

En el cas del suplicatori, cal recordar que aquest va ser aplicat sense el vot favorable del 42% del Parlament Europeu. Les defenses dels eurodiputats a l’exili entenen que la “voluntat persecutòria” implícita en aquest procediment es demostra, també, amb el fet que el ponent del suplicatori va ser l’eurodiputat ultradretà búlgar Angel Dzhambazki, relacionat amb el grup ECR a l’eurocambra, del qual forma part Vox. Alhora, el president de la comissió d’Afers Jurídics del Parlament Europeu, Adrián Vázquez, de Ciutadans, no va plantejar els fets amb voluntat d’imparcialitat jurídica, tot just tal com requeriria un cas tan polititzat. De fet, el mateix Vázquez va contradir el TJUE quan va dir que no era “descartable” la detenció de Puigdemont, Comín i Ponsatí en territori espanyol tot just després que el tribunal europeu retornara la immunitat de manera cautelar als eurodiputats, fet que havia de garantir la seua no detenció.

El suplicatori, interposat per Llarena, serveix per plantejar qüestions prejudicials i saber en quins casos un país pot o no pot rebutjar l’euroordre d’un altre per a obtenir una extradició. És en aquest punt on es troba la situació més delicada per als exiliats catalans. Lluís Puig, exconseller de Cultura i diputat electe al Parlament de Catalunya, va guanyar totes les euroordres interposades per Llarena, que volia obtenir la seua extradició. Les negatives de la justícia belga van ser contestades amb recursos fins que la sentència de no extradir-lo va ser ferma gràcies al rebuig de tots els tribunals del país. Va ser en aquell moment quan Llarena va presentar el suplicatori per a preguntar al Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre les possibilitats que un tribunal d’un país de la Unió Europea rebutge una petició d’extradició. L’objectiu era ben clar: encertar en el seu pròxim procediment perquè Clara Ponsatí, Toni Comín i sobretot l’expresident Carles Puigdemont no obtingueren la mateixa victòria jurídica aconseguida per Lluís Puig, qui va evitar ser extradit sense comptar amb cap immunitat i sense estar acusat de sedició –ho estava per malversació i desobediència.

Va ser aleshores quan, de manera inesperada, l’advocat general de la UE, Richard de la Tour, va emetre un informe amb el qual donava la raó al magistrat Pablo Llarena en les seues argumentacions per obtenir l’entrega de Lluís Puig. Sobre les prejudicials plantejades, l’advocat europeu interpretava que la justícia belga s’havia extralimitat en les seues funcions, argumentant que una autoritat judicial no pot denegar una euroordre “basant-se en la vulneració del dret a un procés equitatiu de la persona reclamada si no es demostren deficiències sistèmiques o generalitzades que afecten el sistema judicial de l’estat emissor”. Aquesta argumentació va caure com un poal d’aigua freda sobre els exiliats.

Tot i així, hi ha la sensació que les conclusions del TJUE poden no coincidir amb les de l’advocat general de la UE, cosa que ocorre en molt poques ocasions. En primer lloc, perquè el cas té un relleu jurídic i polític suficientment elevat que el converteix en excepcional. Perquè de fet, una decisió judicial que coincidira amb els criteris de l’advocat general podria establir un precedent jurisprudent que impediria el debat jurídic entre països a l’hora d’examinar les euroordres, cosa que podria anar en contra dels principis fonamentals del dret de defensa. D’altra banda, la infracció sistèmica de la justícia d’un país és demostrable, però aquesta realitat és tan summament interpretable que el resultat judicial d’aquesta acusació és ben incert. En aquest sentit, el secretari adjunt de la Gran Cambra del Tribunal Europeu de Drets Humans, Johan Callewaert, va publicar un article –tal com va difondre Vilaweb– desmuntant les conclusions de Richard de la Tour. Callewaert prioritza les circumstàncies individuals de cada cas a l’hora de ser examinat i no la realitat “sistèmica” de tot un sistema judicial. La concessió automàtica d’una euroordre aniria en contra del propòsit del TEDH, que ha de vigilar pel compliment dels convenis europeus de drets humans.

En tot cas, si s’han de demostrar les “deficiències sistèmiques”, les defenses tenen clar que es farà amb una documentació molt més exhaustiva per posar-ho de relleu. Hi ha els casos comentats de la interposició i retirada d’euroordres en funció dels interessos del magistrat, però també declaracions d’autoritats polítiques i judicials que vulneren, diuen, la presumpció d’innocència, així com informes del Consell d’Europa demanant la retirada definitiva de les euroordres o del grup de detencions arbitràries de Nacions Unides, que rebutgen el comportament judicial que s’ha donat en aquest cas a l’Estat espanyol. “Hi ha molta literatura jurídica”, asseguren. Al seu torn, l’informe de De la Tour contenia un error de traducció en la interpretació de la normativa que regula les euroordres que ha estat rectificat. L’advocat general indicava que la decisió marc que fixa les regles de les euroordres no pot ser interpretada per a “impedir l’entrega” d’una persona contra la qual s’ha dictat una euroordre, quan havia de dir que el marc que fixa les regles de les euroordres no es pot interpretar com una “prohibició de rebutjar l’entrega” d’una persona contra qui s’ha dictat una ordre de detenció.

En cas que el TJUE done la raó a l’advocat general, encara planarien dubtes sobre en desenllaç. No està clar que Bèlgica, després d’haver pres una decisió en ferm sobre el cas de Lluís Puig, admetera una nova euroordre contra ell i que la nova jurisprudència tinguera un caràcter retroactiu. Hi ha també el dubte sobre si és legítim que un jutge presente euroordres de detenció en distints països segons la seua conveniència, malgrat el rebuig previ de les justícies d’altres estats, tal com s’ha produït en els casos comentats d’Alemanya, de Bèlgica i d’Escòcia. “El dret europeu ha de ser únic i un ciutadà no pot ser jutjat de manera indefinida per un mateix tema”, consideren des de l’entorn dels exiliats.

Són factors que donen esperances als exiliats en cas que el TJUE acabe donant la raó a l’advocat general de la UE. Un desenllaç que, tot i ser l’habitual, en aquest cas no està gens clar.


Afectarà als exiliats la reforma de la sedició?

L’anunci sobtat de Pedro Sánchez sobre la reforma de la sedició ha entrat en debat. De moment, aquesta reforma ha de rebre esmenes, ha de ser debatuda, aprovada i aplicada, cosa que requereix d’uns tempos parlamentaris que evitaran la seua imminència. En tot cas, les reaccions ja s’han produït.

El Govern espanyol, amb el suport entusiasta d’Esquerra Republicana, ha explicat que la sedició es reconvertirà en un delicte de “desordres públics agreujats”, i que la pena màxima passarà dels 15 anys de presó als cinc. Els exiliats de JxCat no celebren, ni de bon tros, aquesta proposta, atès que en cas de ser jutjats podrien ser condemnats a penes menors, però els fets de la tardor del 2017 continuarien sent delicte segons les acusacions judicials.

Hi ha molts altres factors que entren en joc. En primer lloc, tant Puigdemont, com Comín i Ponsatí també estan acusats per malversació, i no està previst que l’acusació desaparega. El mateix ocorre amb Lluís Puig, que no està acusat per sedició, però sí per malversació. En canvi, Marta Rovira, secretària general d’ERC exiliada a Suïssa, compta només amb una acusació de rebel·lió, que previsiblement s'hauria de reconvertir si fora jutjada, atès que no tindria sentit aparent, des de la perspectiva espanyola, una condemna per rebel·lió contra la dirigent d’ERC quan no formava part de l’Executiu al 2017 i quan, a més, els dirigents independentistes que van poder ser jutjats van ser condemnats per sedició. Alhora, una demanda d'extradició a Suïssa per rebel·lió no es preveu, ni de bon tros, que prospere.

El PSOE, a més a més, ja ha deixat clar a través del seu portaveu al Congrés, Patxi López, que amb la reforma del delicte, que s’homologaria al que existeix en la major part dels ordenaments jurídics dels països de la UE, l’extradició dels exiliats seria més senzilla d’obtenir. Així, almenys, ho entén el Govern espanyol. I tot i que no està gens clara aquesta possibilitat –s’hauria d’acreditar violència o intents d’afectar greument l’ordre públic per part dels independentistes–, no és estrany que aquestes declaracions enutgen els exiliats, que es neguen a interpretar aquesta reforma com una victòria.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.