Els crítics

L’amor està sobrevalorat

O almenys això venia a dir Edna St. Vincent Millay durant la segona meitat del segle XX. Aquesta poetessa i dramaturga nord-americana es va atrevir a desmitificar un tòpic arrelat als Estats Units que veien despertar distintes versions del feminisme. Aquesta és la versió de la independència. Quaderns Crema ens ho ha traduït al català per traslladar-nos a un passat desconegut.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El concepte temporal, passatger, efímer de l’amor sempre ha estat reivindicat pels més escèptics —i escèptiques— d’aquest estat mental. Tot i ser considerat per alguns una condició vital indispensable i fins i tot inevitable, hi ha també qui reclama una interpretació distinta d’aquest element, sovint forçosament relacionat amb els termes més romàntics. Els moments d’intimitat, de dolçor incomparable, molts els volen allargar sine die. D’altres, però, els consideren momentanis. I per tant, els resten importància per aprendre a gaudir d’una independència que requereix uns fonaments d’autoseguretat que no tothom és capaç de desenvolupar.

Sobta observar aquesta actitud als Estats Units de la primera meitat del segle XX. Edna St. Vincent Millay (1892-1950) va fugir dels paràmetres de lleialtat conjugal disfressats de tendresa celestial; de les pautes d’obligació familiar justificades per responsabilitats atorgades per un model social que a poc a poc permet alternatives que encara són criminalitzades, si bé, amb cautela, van consolidant-se en la societat. Tot en un moment d’entreguerres, d’exaltació bèl·lica que desperta la virilitat per imposar-se sobre les dones en cadascun dels racons socials. Perquè la valentia dels homes era —afirmaven— el millor complement a la flonjor de les dones. I viceversa. Un model consolidat que, malgrat la sorpresa facilitada per la llunyania del temps, començava a ser qüestionat.

Gràcies, entre més, als arguments d’aquesta poetessa de personalitat distingida per diverses raons. En l’àmbit privat, per una promiscuïtat que meravellava pel seu caràcter inèdit. En el públic, per explicar-la i justificar-la amb un art a l’abast de poques persones. Mereixedora del Pulitzer de poesia l’any 1923, els intel·lectuals del moment ja valoraven l’atreviment de qui gosava fugir de les normes establertes pels més forts i consolidades per una rutina que converteix en inqüestionable els costums més absurds.

“Jo dimecres t’estimava / i no n’has de fer re. / El dijous ja no t’estimava... / i també és cert. ¿I què? / I que ara vinguis a queixar-te’n, / doncs no ho puc suportar. / T’estimava dimecres, sí, però / això a mi tant em fa!”. Independència amorosa impròpia d’aquell passat que, en canvi, contrasta amb uns altres passatges que reconeixen haver caigut en la seducció més profunda, la que pot acabar generant necessitats de compartir vides: “És una curiosa quimera, / però tot allò que conec d’excel·lent / van ensenyar-m’ho dos ulls grisos / fa molt de temps”. Tot sempre amb ingredients d’existencialisme d’aquells que busquen gaudir de la seua vida al límit. Sovint, però, no satisfan els objectius o es troben amb l’entrebanc de l’adversitat més inesperada i desagradable. “El meu és un cos que al mar hauria de morir! / I tenir per tomba, en lloc d’una tomba pregona / de sis peus de fondària per poder-m’hi encabir, / tota l’aigua que hi ha a sota de l’ona! / I peixos terribles que em vinguin a prendre, / dels quals com a ésser viu pugui témer el dany, / i que em devorin mentre sigui ferma i tendra.... / no que s’esperin fins que dugui morta un any!”.

L’amor no ho és tot
Edna St. Vincent Millay

Traducció i selecció de Marcel Riera Quaderns crema, Barcelona, 2017
Poesia, 281 pàgines

Destaca, però, l’orgull. El de ser dona i valenta en un context advers, quan cedir a les regles socials esdevé més fàcil que rebel·lar-s’hi. Quan l’amor és diversió d’un moment aïllat i no la prolongació obligada provocada per satisfer la norma. “Jo, havent nascut dona havent-me d’angoixar / pel meu gènere i les seves necessitats i nocions, / em sento empesa per la teva propinqüitat a trobar / que ets una persona agradable (...) Escolta’m bé: / trobo que aquest frenesí no és prou raó / per tenir una conversa quan ens trobem novament”.

El que és clar és que tota actitud es pot defensar amb exaltacions de moments puntuals i amb la catàstrofe generada per moments de dificultat. Els principis sempre poden ser defensats des de la constància i la conseqüència caient en aparents contradiccions pròpies de la més estricta humanitat. La de la dona que defensa el seu terreny, el seu dret a viure la vida com li plau. Sense el privilegi d’escapar dels moments de contrarietat que patim tots els éssers humans. Sense caure, però, en canvis d’actituds. Ni acomodar-se a les condicions que condicionen la majoria. I sempre amb la vitalitat que defineix aquell que sap viure el moment i és conscient que algun dia ja res no serà igual.

Quaderns Crema ha tingut el bon gust de traduir una gran selecció de poemaris amb l’avantatge de regalar la versió original de cadascú. En les pàgines parelles trobareu l’expressió en anglès. Al costat, la traducció a un català pulcre que s’adapta a un estil metafòric difícil de traduir perquè el lector l’encerte a l’hora d’interpretar. Tot un regal per als amants del bon gust, per als descobridors de nous mons i per als curiosos del passat més recòndit, invisibilitzat pel protagonisme masculí en tots els àmbits culturals i en la resta d’esferes de popularitat. Una troballa que esdevindrà imprescindible per a aquells que s’atrevesquen a consultar-la amb els ulls de la curiositat, conquerits per la dolçor d’un relat personal incentivat per l’habilitat de l’autoria i de la traducció.

Al remat, aquesta és la història de qui va voler ser lliure fóra del seu temps. I aquest és el present de la professionalitat a l’hora de traslladar testimonis que es van avançar a la seua època.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.