Som al vestíbul de l’hotel Dorint de Berlín. Margaret Atwood, de 82 anys, avança per entremig d’aquest espai immens i ningú no la reconeix. És una dona esvelta i l’únic que revela l’edat que té és la prudència amb què camina. Tan bon punt s’asseu a la butaca, els seus ulls, de color blau-verd i lleugerament esbiaixats, em miren atents, desperts. Atwood és una de les escriptores més populars del món. És canadenca i escriu sense parar: novel·les, assajos, poesia. La seva última publicació es titula Dearly i és una col·lecció de poemes, però el que la va catapultar a la fama foren les novel·les distòpiques com El conte de la serventa, en el qual parla d’una dictadura on les dones queden reduïdes al seu úter, a simples màquines de procreació. L’adaptació audiovisual que se n’ha fet recentment ha enganxat milions de persones davant de la pantalla.
Senyora Atwood, els temps difícils són apropiats per a novel·les distòpiques. I, tanmateix, ara publiqueu poesia. Això vol dir que les coses van més o menys malament del que ens pensem?
El present no és el pitjor dels temps. Vaig començar a escriure El conte de la serventa a principis dels vuitanta justament aquí, a Berlín. També vaig viatjar a països a l’altra banda del Teló d’Acer: l’antiga RDA, Polònia, l’actual República Txeca. Cregui’m que el món les ha vist de més negres.
Però també ha estat millor.
Depèn de quin sigui el nostre referent. El 1989, per exemple, era aquí quan va caure el mur. Vaig comprar-ne diversos fragments i me’ls vaig endur a casa. Avui, quan me’ls miro, prenc consciència de la rapidesa amb què les coses canvien. Els anys noranta, en comparació amb els temps de la Guerra Freda, van ser com un pícnic. Tothom es pensava que l’època de les grans guerres havia quedat enrere, que el capitalisme havia guanyat. La gent preferia anar de compres.
I això no era millor?
Era més frívol.
Parlant dels anys cinquanta, una vegada vau dir que havien sigut molt divertits, “d’una banda teníem l’Elvis [Presley] i de l’altra, l’apocalipsi”. Quan hi ha risc que tot s’enfonsi és quan sorgeix un art millor?
Quina pregunta! El bon art no és res que es pugui preveure. És clar que, en aquells moments, l’amenaça d’una guerra nuclear ens va influir, però això no significa que la nostra manera de fer art fos millor. Al capdavall, ningú no sap pas quan arribarà el final.
Sovint, les vostres novel·les i els vostres relats semblen tenir esperit lluitador. Als últims poemes que heu publicat, però, us acomiadeu. Us acomiadeu d’un món que es descompon a poc a poc en la crisi climàtica i us acomiadeu del vostre home, que va morir, amb demència, fa tres anys.
Vaig escriure els poemes abans que es morís el meu marit. Des del 2012 que ja sabíem què l’esperava. No va ser cap sorpresa. Quan una persona es fa gran, es mor. Sap greu, però les coses són així.
Vos mateixa ara teniu 82 anys.
Gairebé 83, de fet.
Amb els anys, escriure es fa més fàcil o més difícil?
No canvia. Jo hi continuo batallant.
Us fa basarda una pàgina en blanc?
A totes les escriptores i a tots els escriptors ens fa basarda una pàgina en blanc.
I, malgrat que ja us hi heu enfrontat amb èxit moltes vegades, la por no minva?
Sempre hi haurà una nova pàgina en blanc.
I la vida? Amb els anys, la vida es fa més fàcil o més difícil?
Depèn. En certs sentits es torna més fàcil. Quants anys té, vostè?
31.
És una edat difícil.
Per què?
A Jesús el van crucificar poc després dels 31! Si supera els 32, ja gairebé ho haurà aconseguit. Bromes a part: per a les dones, cada fase de la vida planteja reptes diferents. Quan una és adolescent, es preocupa per la roba, per maquillar-se, pel seu primer amor, pels exàmens, pel sexe. I, naturalment, també es preocupa per com serà la seva vida en el futur. Avui encara la gent es pensa que no se’n sortirà fins als 31.
Vos ho pensàveu de veritat?
En el fons tothom té por d’això. I quan s’ha superat aquesta fase, aleshores tot gira al voltant de casar-se, de tenir fills i de criar-los. Quan s’arriba als quaranta, torna a canviar i la menopausa es converteix en un tema de preocupació. I als seixanta de sobte veus que la gent del teu voltant comença a morir, de càncers o d’infarts. Aleshores arriba la jubilació, un altre gran tema. Bé, és clar que no pas per als escriptors. Com a molt es tornaran més dolents, però rarament deixen d’escriure. Sigui com sigui, els pitjors anys a la vida d’un escriptor són els anys d’entremig.
Per què?
Perquè ja fa temps que vas debutar i la se’t considera avorrida. De fet, fins i tot se sol fer broma amb això. Què li diu un agent literari a un escriptor? “Ah, si aquest fos el teu primer llibre!”
I, amb l’edat, com canvia el tracte que es dispensa als escriptors?
Si ets un home, o bé et releguen a l’oblit o bé et converteixes en un savi venerable. Si ets una dona, o bé et converteixes en una àvia entranyable o bé en una bruixa malvada.
I vos en què us heu convertit?
En totes dues coses, és clar. És més divertit.
Amb l’edat se sent més la pressió de les expectatives?
No, abans era pitjor. Això també està relacionat amb el sistema de la crítica literària. Quan ets un autor o una autora jove, tots els crítics són més grans que tu. Quan tenia 27 anys, un periodista va voler parlar amb mi d’un dels primers llibres que vaig publicar, però el redactor responsable va dir: “No, ningú que no arribi als 30 anys té res d’interessant a dir”. Per als crítics, un autor jove és, o bé un nouvingut amb molt de talent, o bé un oportunista que s’ha d’aniquilar.
Tampoc no són tan terribles, els crítics.
No s’ho prengui malament, ho sé per pròpia experiència. La manera com et veuen les persones va canviant al llarg de la vida. Quan ets un autor de mitjana edat i els crítics tenen els mateixos anys que tu, o bé ets el seu col·lega o bé el seu rival. I quan et fas més gran, de sobte tots els crítics són més joves que tu. Aleshores et converteixes, o bé en una figura admirable o bé en una persona que ja va arribant el moment d’apartar del mig per fer espai per a la gent jove.
Vos sou una figura admirable.
En això també soc totes dues coses.
Bé, ja fa temps que el vostre nom sona com a candidata per al Premi Nobel de literatura. Quan Kazuo Ishiguro el va guanyar el 2017, fins i tot us va demanar perdó.
Va ser molt simpàtic per part seva. Tot i així, els premis només són premis, tampoc no ens els hem de prendre gaire seriosament. Per a qui treballem? Per a les lectores i els lectors. Un llibre només és viu en la mesura que la gent el llegeix.
Sovint se us considera una mena de profeta perquè als vostres llibres heu descrit unes visions del futur distòpiques, però, malauradament, sovint encertades.
No soc cap profeta. I tampoc no hi ha un sol futur.
Però fins i tot s’ha arribat a crear un adjectiu: una visió del món irònica i orientada cap al futur s’anomena, en anglès, “atwoodian”.
No podem oblidar-nos que el futur és obert. Hi ha moltes possibilitats i, per aquest motiu, també moltes sorpreses. Un company meu i jo, per exemple, volíem anar a Txernòbil per observar ocells. Com que no hi viu cap persona, aquell indret és una meca per als ocells. Feia molt de temps que planificàvem fer aquest viatge i algun cop ens vam plantejar: Rússia atacarà Ucraïna? No, segur que no, dèiem. Fins al 24 de febrer estàvem convençuts que podríem anar-hi. I després vam haver de cancel·lar-ho tot. Les persones sempre ens pensem que ho hem planificat tot molt bé i, al final, surt tot diferent.
Tanmateix, teniu una intuïció força inquietant sobre com pot ser el futur. Vau predir la crisi financera a l’obra titulada Payback. Hi ha qui també pensa que vau descriure les tendències reaccionàries actuals i la victòria de Donald Trump.
Sí, però El conte de la serventa no només s’ha tornat a convertir en un èxit de vendes per culpa de Trump, sinó arran de la sèrie, que, en la meva opinió, és excel·lent.
Quan els seguidors de Trump van assaltar el Capitoli, gairebé semblava una escena extreta del seu llibre: una revolta de la dreta que desemboca en un sistema feixista.
Té raó, però a la novel·la els líders estan molt més ben organitzats. (riu)
Tanmateix, he trobat una hipòtesi que no vau encertar. El 2008, un periodista us va preguntar en quina mesura la societat canviaria arran del crash borsari. Recordeu què vau respondre-li?
No.
Li vau dir: “A partir d’ara, en comptes de ‘jo’, sentirem més sovint parlar de ‘nosaltres’. Mirarem la vida d’una manera menys materialista. La gent tornarà a pensar cada cop més en la societat que no pas en el seu ego.”
Creu que vaig equivocar-me? Això és justament el que està passant. El jovent d’avui dia pensa menys en si mateix i es planteja com podem viure tots plegats en aquest planeta el dia de demà.
Però la generació que ara mateix posa les normes no pensa d’aquesta manera. Als Estats Units, per exemple, diversos estats han revocat el dret a l’avortament i limiten els drets de les dones i de les persones trans.
És una fase espantosa, però no durarà gaire.
Soneu optimista.
És així; quan una és pessimista, no fa res de res. És clar que la situació de les dones als Estats Units és una merda, però quan el Tribunal Suprem va revocar la sentència del cas Roe vs. Wade, vam veure que moltes dones no hi estaven d’acord. A més a més, els senadors que defensen una prohibició estricta de l’avortament aviat s’adonaran que no es pot viure amb aquestes normes. Imagini’s: fins i tot es va arribar a debatre prohibir la interrupció de l’embaràs en casos d’embaràs ectòpic. Deien que, en aquests casos, el que caldria fer és reimplantar l’òvul fecundat. No saben res d’anatomia femenina! I, justament per aquest motiu, aquestes lleis no sobreviuran.
Vos què creieu que passarà?
Les dones i les famílies joves marxaran dels estats on l’avortament estigui regulat amb lleis més restrictives. Serà aleshores que els polítics s’adonaran que no poden continuar així. Sense les dones no hi ha futur possible. El moviment cristià dels “Shakers” ja van intentar-ho, van prohibir el sexe. I es van extingir. L’únic que en queda són peces d’ebenisteria molt boniques.
Vau escriure un assaig titulat “Soc una mala feminista?”. Creieu que ho sou?
No, mai no m’hi considerat.
En aquest text sobre el moviment #MeToo, us plantejàveu com canviaria la societat si internet passava a assumir les funcions de la judicatura i moltes feministes se us van llançar al coll.
És veritat, unes quantes. Però ara ja no.
Fa dos anys, juntament amb Salman Rushdie i Daniel Kehlmann, vau firmar una carta oberta contra la cultura de la cancel·lació i se us va criticar amb duresa.
Soc membre del PEN [PEN Club International]. Lluitem perquè s’alliberin les escriptores i els escriptors que són a la presó per haver expressat la seva opinió. Sembla que algunes de les persones que van criticar aquella carta oberta no ho acaben d’entendre, i són persones que justament poden expressar la seva opinió gràcies al dret a la llibertat d’expressió. Això és quelcom que cal defensar. No està bé fer callar les persones. És una arma que es pot usar en contra nostra. Als Estats Units ho podem veure clarament avui dia.
Què voleu dir?
Em refereixo als llibres que s’han prohibit a les biblioteques escolars perquè tracten el moviment LGBTIQ, perquè parlen de les persones negres o de les comunitats indígenes. L’esquerra que intenta prohibir segons quines coses ha d’adonar-se que la dreta justament ho utilitza en contra seva.
Us preocupa que El conte de la serventa pugui desaparèixer de les biblioteques?
Oh, no seria pas la primera vegada. De fet, El conte de la serventa va estar prohibit a Espanya i a Portugal. Per això les primeres traduccions que se’n van fer al castellà i al portuguès són de l’Argentina i del Brasil.
Us dol que justament les dones que un dia us van idealitzar siguin qui ara us critica?
No m’interessa gens que m’idealitzin. Tot i així, ja que pregunta, li diré que, en aquell moment, vaig escriure el text perquè hi va haver un cas concret que em va inquietar. Era un cas d’un professor de la universitat de la Columbia Britànica a qui van acomiadar. Hi havia qui afirmava que era un violador. L’opinió pública no sabia res de res, però un munt de gent va decidir que calia condemnar-lo.
Però aquí rau precisament el problema: com podem fer-ho perquè els acusats puguin mantenir la presumpció d’innocència fins que es dicti sentència i, al mateix temps, prendre’ns seriosament les suposades víctimes?
Com a mínim cal saber de què s’està parlant. En aquell cas ni tan sols no se sabia això. Més tard va resultar que molta gent havia mentit. Quan s’acusa una persona d’haver violat algú, el que caldria fer és investigar i aclarir aquesta qüestió. Tant hi fa si la víctima portava faldilla. I, al mateix temps, tant hi fa si al professor no li havia agradat un poema. M’entén?
Us heu plantejat que potser la vida us seria més fàcil si no firméssiu cartes obertes com ara aquella?
Sí, és clar, però això seria covardia. I a mi ningú no em pot fer fora de la feina. A mi qui em dona feina són les meves lectores i els meus lectors. La majoria de persones no poden permetre’s el luxe de dir aquetes coses perquè els acomiadarien i això els converteix en vulnerables.
Tanmateix, la gent podria deixar de comprar els vostres llibres.
Ho podrien fer, però encara no ha passat.
Heu escrit una història per a un projecte noruec titulat Future Library. Els relats del projecte es guardaran en secret i no es publicaran fins l’any 2114. Vos escriviu distopies, però no sembla que tingueu gaire por que s’apropi l’apocalipsi, oi?
Té raó. Confio que Noruega encara existirà d’aquí cent anys. Que a la Terra encara hi haurà persones. Que aquestes persones encara llegiran. Que hi haurà arbres dels quals es podrà fabricar paper. I que les persones encara tindran interès per llegir les nostres històries. No és pas poca cosa, tot plegat!
Us considereu una persona feliç?
Sí, prou. En cap cas no estic deprimida.
Moltes gràcies per concedir-nos l’entrevista, senyora Atwood.
Traducció de Laura Obradors