Un país, dues mirades

Xàtiva, Gandia, l'Albufera

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Resulta ser un eix fonamental, una connexió entre dues poblacions ineludibles, vertebrada per una nissaga valenciana universal. La família en qüestió ha contribuït a la formació de la identitat de Xàtiva i Gandia, les quals, per bé que distants geogràficament mantenen els Borja com a nexe d’unió. La Xàtiva natal i la Gandia ducal, les dues capitals comarcals —de la Costera una, de la Safor l’altra—, Joan Fuster les incorpora a aquest recorregut. Hi viatja, sí, visitant al seu pas indrets de remarcable significació geogràfica: el Xúquer, amb la Sèquia Reial construïda per Jaume I i l’assut d’Antella; o l'Albufera.

I passa per Sueca, el seu poble natal i de residència; i aconsella no aturar-s’hi: “el turista pot passar-ne de llarg amb tota tranquil·litat: no es perdrà res”. Per contra, del municipi destaca la Muntanyeta dels Sants, un promontori que no assoleix per poc la trentena de metres d’altitud, però suficient per a conformar un excel·lent mirador sobre la plana d’arrossars, “la més gran i més profitosa del País Valencià”. En aquest àmbit, Cavanilles havia dit la seua dos segles abans: es mostra crític amb la gramínia pels efectes nefastos que comporta per a la salut humana, i constata “que el arroz es la principal y la más rica cosecha de Sueca: no obstante, para algunos es aún un problema, si convendría más la supresión o el cultivo de dicha planta”. Detecta, a més, que la propietat dels camps pertany a “los que viven en Valencia y varios pueblos”, i “nunca los vecinos tienen bastante para vivir con decencia”.

Fuster continua el seu periple, posant rumb a l’Albufera. Li dedica unes ratlles, amb una expressió excepcionalment poètica on fa palès l’afecte personal pel lloc i la màgia que posseeix el llac per a locals i forasters en matèria de postes de sol.  L'expressió màxima de la vida lacustre es concentra en els ports, com el de Catarroja, i en algun nucli singular, com ara el Palmar, dedicat en l’actualitat a l’atracció turística del passeig en barca i a l’oferta d’arrossos i allipebre locals.

Tornar a València, en fi, des d’aquest punt depara avui la imatge precisa de la destrucció. Fuster detecta que des de Pinedo “comença un caseriu gairebé constant”, però no podia imaginar que el port de València i la indústria convertirien aquest espai frontissa entre l’arrossar i l’horta en una composició visual cataclismàtica, el caràcter depredador de la qual ha estat capaç d’arrasar un patrimoni i una vida seculars. ¡

Joan Fuster

“Potser el trajecte que ara emprendrem és el que respon amb major justesa a les expectatives del que podríem anomenar un turista cent per cent. [...] Penso en l’europeu enlluernat per una taronja temptadora en la seva fruitera nòrdica, o en l’americà de certa edat que es va atrevir a llegir de don Vicent Blasco alguna cosa més que Los cuatro jinetes del Apocalipsis. Els uns i els altres esperen una terra valenciana rèplica del mitològic Jardí de les Hespèrides, amb una vora lacustre i arrossera, i una mar assolellada i pura. Tot això ho trobarem en el nostre camí d’avui.

Un llarg tros seguit ens acompanyarà la presència pulcra i esmaragda dels tarongers, els quadres d’hortalisses i de dacsars amb un verd més tímid, el pas cantussejador de l’aigua en les séquies.”

 

ALBERIC

Antoni Josep Cavanilles

“En Alberic se ve aquell repentina mudanza de trigos en arroces. Un particular de la población en el corto espacio de 24 horas plantó arroces de un pie de altura en quarenta hanegadas, donde el día anterior flotaban las espigas de trigo. Eso hizo decir a un viajante: ‘Tierra de Dios, ayer trigo y hoy arroz’ .”

J. F. “A més de ser-ho per les seves coques d’aire —saborós menjar de Pasqua Florida—, Alberic és famós per la feracitat del seu terreny. En el seu terme es justificà més d’una vegada, i al peu de la lletra, segons conta Cavanilles, allò d’“ayer trigo y hoy arroz”. Però, en general, pot dir-se el mateix de la major part de la Ribera. I no tant potser per la virtut de la terra mateixa com per disposar d’aigua amb venturosa prodigalitat: excepció única.”

 

EL XÚQUER

J. F. “El Xúquer és un riu de bon cabal, que es recupera amb deus secretes al llarg del seu curs, i un hàbil sistema de distribució el fa eficaç fins  al màxim. El llaurador de la Ribera té més sort que el de l’Horta de València i que el de la Plana de Castelló, per citar només retirances aparents: posseeix aigua en abundància.”

 

LA SÈQUIA REIAL DEL XÚQUER

A. J. C. “A una larga legua de Alberic hacia poniente está Antella. [...] Muy cerca del pueblo se ve la presa y el principio de la acequia del Rey, que como dixe le bebe al Xucar sus caudales. [...] Para dar riego a muchos pueblos el Rey D. Jayme el Conquistador determinó hacer la presa que atraviesa obliquamente el cauce del río. [...] Hay en dicha presa cinco portillos contablones levadizos, por donde soigue el río cuando sus aguas son inútiles para la Ribera. Para este fin se construyó sobre el principio de la acequia un sólido edificio, dentro del qual hay tres compuertas.”

J. F. “D’Alberic anem a Antella, on hi ha la presa que dóna origen a la sèquia. [...] Des de Gavarda a Antella el tarongerar es fa impossiblement dens, i s’empolaina de tant en tant amb algunes palmeres. Antella és un poble endreçat i senzill. Als afores es troba l’assut de la Sèquia Reial. Es tracta d’una obra monumental, intel·ligent, la transcendència de la qual no té parió en el país.

Assut d'Antella / Eliseu T. Climent

En la façana de la casa de comportes, una làpida divuitesca pretén explicar la història del canal: “Le debo mi principio al rey don Jaime...”

“La Sèquia Reial té 54 quilòmetres de longitud, porta habitualment un cabal de trenta a quaranta metres cúbics per segon, i rega unes 20.000 hectàrees.”

 

XÀTIVA

J. F. “La ciutat s’assenta a la falda de la seva muntanya, grisa i airosa, amb  la mola de la Col·legiata aixecant sobre les cases. A dalt, muralles i torres del castell, retallades contra un cel blau lletós. A l’esquerra, el calvari vell: xiprers i ermita blanca.”

“De tots [els episodis], el més sonat és el 1707. Els xativencs, partidaris de l’arxiduc Carles, resistiren al Borbó, i aquest manà abrusar la ciutat i canviar-li el nom. Si la crema no va ser de grans conseqüències, el fet d’anomenar-se San Felipe —el vencedor la va batejar així— resultà una injúria duradora. Solament el 1811 pogué recobrar Xàtiva el seu Játiva oficial. Els xativencs d’esperit romàntics, quan parlen de Felip V, encara el mal nomenen “l’Incendiari”, i en el museu municipal han penjat cap per avall el retrat d’aquell monarca.”

“Un detall impressionant de Xàtiva és la respectable quantitat de personatges de categoria que hi van nàixer. Més quatre-cents xativencs il·lustres catalogà la paciència d’un erudit local. [...] Entre els destacats, abunda l’element eclesiàstic: no menys que dos papes, set cardenals i vuit mitrats més de diferent graduació, sense comptar-hi els abats de la Seu local. Calixt III i Alexandre VI, de la família Borja, en són el plat fort.”

Alexandre VI, a Xàtiva / Eliseu T. Climent

“Passem a visitar la ciutat. [...] El carrer de Montcada va reunir, en els seus bons temps, gran part del patriciat local, que no era curt en nombre ni en poder, i allí continuen, nostàlgiques dels seus residents senyorials, les velles cases pairals, àmplies, obagoses, amb arcades i escales en els patis, ràfecs i finestres ornamentals, i silencis embalsamats en tots els racons.”

“La reminiscència aristocràtica d’aquestes edificacions, gotitizant o renaixentista, desemboca en una tèbia placeta immediata, on una font del segle XV continua rajant, impertèrrita, per les seves pedres rosegades i venerables.”

“Un parell de carrerons —sempre cap amunt— ens menen a l’església major, que els indígenes anomenen la Seu, tot i que la veritat és que mai no fou Seu —seu episcopal— sinó Col·legiata, i això des del 1413.”

“Per una d’aquestes calçades emprenem l’ascensió al castell. Deixada enrere la ciutat, el camí s’enfila entre penyals i ens acosta a la muralla. És fàcil adonar-se de l’eficàcia militar de la fortificació, l’enginyeria de la qual compta amb l’escollida complicitat de la roca. [...] Dreçat en el cim del turó, el bastió medieval domina una vasta extensió de paisatge canviant. Cap al Nord, després de la ciutat i el seu camp, se succeeixen la Ribera, completa, i els arrossars del Xúquer, i el mirall titubejant de l’Albufera amb la mar al costat, i València més aviat sospitada.”

Xàtiva / Eliseu T. Climent

GANDIA

A. J. C. “Hállase Gandia casi en el centro de la huerta, a la izquierda del río; tiene calles espaciosas, bien que algunas se estrechan y se oscurecen por las salidas o avances que el mal gusto y peor policía permitió se hiciesen desde el segundo tramo hasta lo alto de las casas; también tiene edificios buenos, y varias plazas.”

J. F. “Gandia és una altra ciutat borjana. El viatger la veurà en la seva primera impressió, com un poble més, a l’estil de la Ribera o de la Plana: populós, cordial, insípid, en constant modernització i amb l’abundància de pessetes reflectida en les façanes, però una mica buit -insisteixo, a simple vista- de reminiscències egrègies.”

“Un parell de construccions aparatoses, i més encara el sentiment popular, ens parlen de seguida dels Borja. No ens hem pas d’enganyar: a Gandia, Borja sona de manera molt distinta de com sona a Xàtiva.”

“La resta de la ciutat té ja poc a veure, quant a monuments. I molt, quant a vida. Vaguem pels seus carrers atrafegats.”

“Ens hauria agradat d’ensopegar  amb alguna mansió llòbrega, robusta, medieval, i que algú ens l’assenyalés com la casa dels March. Perquè l’altra gran figura gandienca és Ausiàs, el poeta.”

Gandia / Eliseu T. Climent

EL XÚQUER, CULLERA I SUECA

J. F. “El Xúquer surt al nostre encontre. En els seus meandres finals, i a pesar de la contínua sagnia que ve patint tot al llarg de la Ribera, el trobem més cabalós que mai. [...] Al costat de la seva desembocadura, Cullera s’estén escalant la falda de la muntanya en carrerons costeruts i abruptes. El poble -uns 15.000 habitants- és llaurador i mariner. [...] Per camí en zig-zag es pot pujar als terrats de la muntanya, que són un excel·lent mirador sobre la costa i sobre la campanya interior. Al recer dels seus aiguavessants creix el mandarí opulent i el xalet discutible.”

“Sueca, sis quilòmetres més endavant, és una ciutat plana, de carrers correctes i aspecte una mica anodí. Compta amb més de 20.000 habitants, un dels quals és qui escriu això. El turista pot passar-ne de llarg amb tota tranquil·litat: no es perdrà res.”

“Als mateixos afores de Sueca una creu commemorativa assenyala el començament d’una senda a l’Oest, marjal a través, que mena a la Muntanyeta dels Sants. La Muntanyeta no és sinó un cimadal insignificant, adornat amb mitja dotzena d’oliveres i un ermitori per als sants Abdon i Senén, advocats contra les pedregades. Però des de la seva terrassa es pot contemplar la més gran i més profitosa planícia d’arrossars del País Valencià.”

A. J. C. “Se ve que el arroz es la principal y la más rica cosecha de Sueca: no obstante, para algunos es aún un problema, si convendría más la supresión o el cultivo de dicha planta. [...] Creen (quizá con sobrada indulgencia) que Sueca es lugar sano, excepto el tiempo en que reynan los ponientes, funestos a la salud, como que traen el veneno de siete leguas de arroces.”

Cullera i el Xúquer / Eliseu T. Climent

L’ALBUFERA

J. F. “El Palmar és la quinta essència típica de l’Albufera, cabila de barquers i pescadors, retratat en l’escriptura violenta  de Cañas y barro, i cal visitar-lo. I fins i tot continuant carretera amunt, amb els pins de la Devesa a la nostra dreta, podem parar en el Saler i intentar des d’allí la travessia lacustre.”

“Per als ciutadans sensibles, és d’aconsellar que facin l’excursió a mitja tarda i es guanyin la complicitat del crepuscle: l’espectacle és molt més confortable i molt més bell que sota el sol en plenitud.”

“Enfront de nosaltres, tota la llacuna, estàtica, brillant en la seva part central —el lluent—, clara. La llum del ponent, en morosa agonia, brunyeix la superfície intacta, li dona un color blau vacil·lant, gairebé perlat. De tant en tant, la pell de l’aigua s’estremeix o s’esquinça amb el ràpid saltiró d’un peix.”

“Sis quilòmetres quadrats amida l’Albufera actual: poc, o gairebé res, en comparació amb les seves dimensions d’altres temps, fins i tot de temps bastant recents. Els pagesos dels pobles limítrofs han anat aterrant-la amb tenacitat i l’han traduïda en camps d’arròs.”

“Entre l’Albufera i el Mediterrani corre cap a València la llengua de dunes que impedeix la confusió de les dues aigües. És la Devesa. [...] Es tracta d’una costa arenosa  i falaguera, i per afegidura posseeix una massissa rereguarda de pins, a l’ombra dels quals —segons l’experiència demostra— són fèrtils els idil·lis i saludables les berenades familiars.”

A. J. C. “A dos leguas de la capital hacia el mediodía empieza la Dehesa: el camino es sumamente agradable por más de una legua, reduciéndose a preciosas huertas que cultivan en gran parte los vecinos de Rusafa. [...] Viene después la faxa conocida con el nombre de la Dehesa: tiene como tres leguas de norte a sur. [...] Los pinos forman masas considerables sin elevarse mucho: crecen algunos sauces, el lentisco, el torbisco y la zarzaparrilla común.”  

J. F. “A Pinedo, comença un caseriu gairebé constant, amb alguna escadussera barraca intercalada. [...] Un parell de quilòmetres més i arribem a un dubtós llit del Túria i, definitivament, a València.”

Passejos en barca a l'Albufera / Eliseu T. Climent

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.