Explicava el pare Batllori, historiador, jesuïta i home de conversa inesgotable, que en el moment més fort del feixisme, Mussolini va visitar la fàbrica Fiat i va tenir l’acudit de preguntar al director quin percentatge de socialistes hi havia entre els obrers. El director li va respondre que un seixanta per cent. “I comunistes?” “Potser un vint o un trenta”, li digué per a sorpresa del dictador. “I anarquistes?”,. “Posi un deu o un quinze. “Però aleshores... feixistes...?” preguntà el Duce, esparverat. I aquí el director va ser clar “Fascisti? Fascisti, tutti! Tutti tutti, tutti fascisti”, faltaria més. Amb Donald Trump està passant una cosa similar. Només ha estat quatre anys al govern, però tots els governs del món han acabat essent trumpistes. I els que més, precisament els qui l’abominen amb més força.
Trump va sorprendre el món polític l'any 2016 quan es va convertir en la primera persona sense experiència ni governamental ni militar a ser elegit president dels Estats Units. L’antiga estrella del reality show, l’empresari que sempre fracassava en tot, el nen de casa bona que es va escapolir d’anar a Vietnam, va guanyar les eleccions del 2016 després d'una campanya que va desafiar les normes I si alguna cosa ha estat, tant al govern com a l’oposició, és un personatge atípic. De fet, la seva significació política prové, exactament, del fet de ser un outsider i de la mateixa manera que no va deixar dubtes que és una figura diferent a cap altra en la història, també va quedar clar que ell (com Reagan, Thatcher o Joan Pau II) havia vingut a canviar les regles del joc polític de dalt a baix. Al seu costat, els seus imitadors a la dreta, Melloni, Le Pen, o la innombrable presidenta de Madrid, només són còpies de poc nivell.
Trump no és exactament un polític. És un estil de comunicació política, cosa molt diferent. Per això els seus èxits (que en va tenir i molt importants) o els seus fracassos són al cap i a la fi el que menys importa. El que ha resultat de debò significatiu ha estat la capacitat del trumpisme per aconseguir que no hi hagi ni a Europa ni a Amèrica Llatina, cap governant del que es podria considerar la tradició social-demòcrata que no “trumpegi” (o trompetegi), que no controli els mitjans públics o que no manipuli jutges i periodistes amb la mateixa retòrica excessiva i bronca del president nord-americà. Fins i tot els seus enemics reconeixen que el seu model polític ha perdurat i perdurarà molt més enllà del seu mandat.
Trump va consolidar arreu del món una agenda conservadora que ha portat polítics i governs d’arreu del món a imitar els seus gestos i a copiar el seu programa, inclòs el patriotisme de bandereta més retòric, les retallades més grans d'impostos a les empreses en tota la història, l'eliminació de nombroses regulacions ambientals i la remodelació del poder judicial a la seva imatge i semblança. Trump els va practicar amb un desacomplexament absolut el control de la immigració, la pugna amb la Xina, l’impuls a la política militar, el menyspreu per la premsa lliure, la burla directa a l’ONU i als acords diplomàtics multilaterals... i tot això ha vingut per quedar-se. Avui no queda cap govern al món, Catalunya inclosa (quan pot), que no miri de fer les mateixes coses.
Potser el que quedarà més del trumpisme és la seva capacitat per a jugar amb les fake news. Però, avui no hi ha ningú que no jugui amb les fake news arreu del món. Només cal observar el que està passant arreu amb les teories de la conspiració van ser una forma especialment destacada de desinformació i amb la persecució a periodistes durant el mandat de Trump, en molts casos amplificada pel mateix president Quan la Generalitat de Catalunya manipula les tertúlies a TV3 d’una forma inaudita, quan entrega l’escola catalana a empreses privades o quan nega subvencions a qui no s’alinea amb el govern, Trump està triomfant. Quan Esquerra té més de 36.000 comptes falsos a Twitter, la CUP en té 22.000, el PSC 12.000 i Junts 9.000 és que Trump ha guanyat.
Com ha escrit un comentarista nord-americà, Trump va convertir el gest de posar-se la bandereta a la solapa, una cosa que abans nomes feien les hostesses i la cantant de country Dolly Parton, en una prova definitiva de patriotisme. En altres paraules va guanyar la batalla cultural. El seu mandat de quatre anys a la Casa Blanca va revelar fissures extraordinàries a la societat nord-americana i les ha sabut aprofitar com ningú. Quedarà per a la història que al seu mandat, Donald Trump va qüestionar la legitimitat de les institucions democràtiques, des de la premsa lliure fins a la justícia federal i el propi procés electoral. Però també quedarà el dubte sobre si ell va degradar el sistema o, simplement, se’l va trobar tan degradat que simplement no hi havia res a fer.
Trump ha estat i és summament popular, a més, perquè ha fet dues coses inaudites en la política americana des de la dècada de 1960. Ha estat l’únic president americà des de la II guerra mundial que no va declarar cap guerra enlloc del món (més aviat en va acabar algunes) i va augmentar significativament els salaris dels treballadors i la creació de llocs de treball, al menys fins al daltabaix de la covid. Amb Trump és gairebé segur que no hi hauria guerra a Ucraïna, ni la Xina desestabilitzaria el món. Comparat amb Biden, que ha seguit la seva mateixa política immigratòria, la seva mateixa política sobre la Xina i la seva mateixa política sobre combustibles fòssils, Trump com a mínim anava de cara.