Bea Fernández és una de les artistes a les quals la ciutat deu infinitats de coses. Una d’elles és la seva resistència al capdavant de projectes artístics al marge de les modes. Ha presentat a l’Antic Teatre “Tengo un problema contemporáneo”. Es tracta d’una peça intrincada amb la seva pròpia evolució professional i, òbviament, relacionada amb la ciutat, realitat que l’ha envoltat tots aquests anys. No balla: fa un temps que no ho fa. A l’escenari, si més no. S’estima més comunicar-se amb la paraula, a recer del moviment que Carmelo Salazar executa, també director de la peça, cocreador de la coreografia i tàndem habitual en les seves creacions.
La dansa abstracta és una relíquia del passat. Una recerca impossible de la forma pura, antinarrativa; marcada a foc en l’ADN d’aquesta artista gràcies al temps en què la ballarina va viure a Nova York. Un model en contrast amb la teatralitat més emocional que es practicava a Europa en aquells temps. D’aquella tensió d’estils se’n beneficiava un públic obert a la comprensió, indagador. I al seu torn: investigador. Ja no és allò que interessa, ni a una, ni a l’altra banda de la quarta paret. Així ho reconeix en el monòleg. “Ara opto per una coreografia més lleugera -explica- que m’agrada observar en altres cossos.”
El problema contemporani de Bea Fernández s’assembla bastant al que travessa la dansa dels nostres dies: la manca de projecte. Comença precisament d’aquesta manera l’obra: amb una llarga nòmina de personatges, no només de l’àmbit del moviment, amb els quals (co)existeix en el mateix temps. Artistes, filòsofes, creadors, pensadores… La sorpresa rau, precisament, en la constatació de la manca de connexió real entre experiències; segurament motivat per la complexitat dels temps en què ens ha tocat viure, senzillament per la incapacitat de comunicació més enllà de les parets de cada especialitat.
I aquest és, estrictament parlant, l’assumpte que la dansa encara ha d’elaborar amb seriositat si no vol esdevenir un exercici més o menys brillant d’autoreferència de les singularitats de cadascú. Interrogar-se per la capacitat que té d’explicar no aporta gaire cosa més que la constatació que sap fer prou bé un nou exercici (un altre…) més o menys academicista d’autocontemplació; llepant les mateixes ferides causades per la ignorància a què està sotmesa (la precarietat que, naturalment, torna a aparèixer com a mantra enmig de l’espectacle). Descuidant -vull pensar que sense voler- els aspectes mínims, imprescindibles, de qualsevol acte teatral: projectar la veu perquè s’entengui ni que estiguis d’esquena a l’espectador; garantir una mínima solidesa tècnica que impedeixi els continuats errors en les entrades musicals; generar un discurs que no resulti una mera retòrica enunciativa d’idees; i configurar els diversos episodis de l’espectacle com un tot disposat a apel·lar el públic, autèntica referència omnipresent de la peça; sempre citat, mai escoltat.
La dansa té un problema contemporani, efectivament. Creure que ja no cal ballar-la.