-Com ha rebut el premi? S’ho esperava?
-Un premi no s’espera mai. Una persona no fa les coses que fa al dia a dia per rebre premis. El meu premi és la meua activitat diària, treballant per la llengua, pel país i per l’ensenyament. Ara, que El Tempir valore la meua tasca, per a mi és una meravella, perquè jo valore moltíssim el treball que fa aquesta gent al Baix Vinalopó i a Elx, una ciutat que m’estime molt.
-Entre altres coses, reconeixen la seua tasca com a assessor lingüístic del Centre de Professors d’Elda, l’actual CEFIRE. Com ha sigut aquest treball?
-Va ser una activitat intensíssima formant mestres, orientant als que estaven aplicant els programes bilingües, especialment el programa d’immersió i el programa d’ensenyament en valencià en moltes localitats. Va ser un treball molt interessant, tant des del punt de vista de la innovació educativa com des del de formar equips potents de mestres perquè desenvoluparen les metodologies adequades perquè això arribara a bon port. El nostre objectiu no era cap altre que els xiquets i xiquetes de la comarca del Vinalopó Mitjà assoliren una competència bilingüe equilibrada i de qualitat pel que fa als usos lingüístics. Una altra cosa és que després en tingueren les condicions socials, cosa que és especialment difícil en determinats contextos, sobretot al nostre sud. Però va ser una tasca realment gratificant. Jo porte treballant en formació de professorat pràcticament des dels meus orígens professionals, encara que he sigut mestre de primària i professor d’institut, però sempre he fet formació del professorat.
-El seu treball responia a l’aposta per la immersió en les zones més castellanitzades. La seua feina era vista amb comprensió?
-La gent normal, la societat, els pares, les mares, els mestres i la comunitat educativa teníem la immersió lingüística com una eina molt ben entesa, perquè tenia un alt valor social i educatiu i lligava amb la innovació educativa. Si algú ha estat sempre en contra de la immersió han sigut els polítics i alguns mitjans de comunicació que es dediquen, senzillament, a fer premsa groga. Perquè la immersió ha sigut qüestionada des de l’absoluta ignorància i des de l’absolut prejudici. La immersió lingüística sempre ha tingut una alta acceptació social per una raó: que no es basa en demanar-li a ningú cap carnet de valencianitat. Es tracta, senzillament, d’oferir a la societat que els xiquets a l’escola aprenguen, de manera racional i adequada, les dues llengües perquè es puguen moure en una societat en què cal utilitzar les dues llengües en tots els contextos possibles. En eixe sentit, quan es presenta la immersió d’aquesta manera, des d’una perspectiva neutra i professional, la gent normal –perquè la gent sol ser normal, recordem-ho– entén perfectament la immersió. La immersió, si ha tingut enemics, han sigut els polítics manipuladors i la premsa manipuladora. Aquesta és l’autèntica realitat. I per descomptat, els mestres que ideològicament se situen en un camp rabiosament espanyolista.
-Les zones castellanoparlants del sud són tan hostils a la llengua com diuen?
-No. Aquest també és un constructe elaborat per certs mitjans de comunicació i per certs polítics, tant pels qui miren de traure’n partit com pels qui tenen tanta por i misèries interiors que són incapaços d’entendre que a la gent se li ha d’explicar les coses. La gent del sud, també la castellanoparlant –i ho dic jo, que soc de Petrer però que soc fill de ma mare, d’Elda, on hi tinc molts amics– entén perfectament que el valencià s’ha de promoure. Ells l’accepten com una llengua del seu entorn, el que passa és que hi ha tanta manipulació política, tant afany de guanyar vots a costa de crear el conflicte lingüístic, que ens venen aquesta imatge. Lògicament, sempre hi ha entitats que es mobilitzen en contra de l’idioma. Però a la societat, quan li expliques que la competència en valencià no va en contra de la competència en castellà, que ells poden viure perfectament en el seu castellà i acceptar el valencià, i fins i tot, perquè no, solidaritzar-se amb nosaltres per a promocionar el nostre idioma, perquè al cap i a la fi el valencià també és d’ells –no oblidem, per exemple, el potentíssim substrat lingüístic valencià d’Oriola, o la mateixa Elda, ciutat envoltada de pobles valencianoparlants...– , la gent de les comarques històricament castellanoparlants ho entén perfectament. A Elda s’han fet conferències en valencià, s’han presentat llibres, s’ha homenatjat Enric Valor en el seu centenari... Hi ha un constructe polític malintencionat que ve a dir que la gent de les nostres comarques està en contra del valencià.
-També es va implicar en el Servei de Llengües de la Conselleria d’Educació des del 1983. Com va ser, el fet de començar-ho tot des de zero?
-Jo estic en l’origen de l’ensenyament del valencià als mestres. Els mestres que ens vam formar a la universitat abans del 1983, abans de la Llei d’Ensenyament i Ús del Valencià, eixíem analfabets de la universitat en la nostra pròpia llengua. Jo vaig ser dels primers que va portar avant el procés d’alfabetització a través dels famosos cursos ICE –Institut de Ciències de l’Educació– de la Universitat de València, posats en marxa pel recordat mestre Manuel Sanchis Guarner. A partir d’aquell moment, la meua implicació en la promoció del valencià a l’escola, fins i tot en condicions de molta adversitat política per part de la inspecció educativa, que ens va arribar a amenaçar amb expedients, va ser total. La Conselleria d’Educació va constituir el Gabinet d’Ús i Ensenyament del Valencià, va tractar de formar un equip de coordinadors i assessors per a l’ensenyament del valencià, s’estava a punt d’aprovar l’esmentada Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià i van comptar amb mi per a intervenir a les comarques meridionals de l’Alcoià, el Comtat i el Vinalopó Mitjà. Vaig assumir el repte i vaig ser coordinador comarcal per a l’ensenyament del valencià. Posteriorment eixa figura es va transformar en la d’assessor del valencià, i des d’allà vam promoure, en primer lloc, l’assessorament de la llengua. I després, a mitjan anys vuitanta, es va encetar la promoció dels programes d’immersió lingüística. Aquesta va ser la meua tasca de 1983 a 1989, quan em vaig incorporar al CEP d’Elda, continuant-la des d’una perspectiva molt més centrada en la formació de mestres.
-Com valora l’evolució que ha seguit el país en l’àmbit de l’ensenyament del català?
-Crec, en primer lloc, que es va encetar amb molt d’esforç i que això s’ha de valorar moltíssim. La Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià em sembla una llei insuficient de totes totes, és de poc ús i té un ensenyament molt limitat. Però tot i així va ser una bona eina en mans de persones com nosaltres, i valore moltíssim la tasca que va fer el conseller Ciprià Císcar (1981-1989). Crec que van ser uns anys molt interessants, especialment els vuitanta i els inicis dels noranta. Després vam tenir la desgràcia de caure en mans del PP, amb una administració nefasta durant vint anys, plena de corrupció econòmica i també de corrupció nacional, perquè ens van intentar desllavassar com a país. El PSPV ja li havia servit en platera moltes solucions, com ara amb això de donar-nos el nom de Comunitat Valenciana, aquell terme imbècil, tal com va dir la mateixa persona que el va inventar. L’etapa de 1983 a 1995, fins que va arribar el PP a la Generalitat Valenciana, va ser una etapa lenta i dubitativa, però positiva i amb avanços significatius. De 1995 al 2015 hi ha un autèntic desgavell. El PP va intentar, de totes les maneres possibles, carregar-se el procés d’incorporació del valencià a l’escola i descafeïnar-lo. I després arriba el moment de la il·lusió amb aquell pacte del Botànic. Però a mi, sincerament, m’han desil·lusionat. Hi ha hagut moltes covardies, moltes incompetències, moltes incapacitats per a impulsar el valencià a l’escola i a altres àmbits... Crec que ni Vicent Marzà ni l’actual consellera, Raquel Tamarit, ho han sabut fer bé. Crec que això del PEPLI, el Programa Educatiu Plurilingüe i Intercultural, té més problemes d’aplicació que virtuts. És un programa nefast i que fins i tot ha fet mal comarques com la meua, on hi havia les famoses línies en valencià. Almenys, en les línies el valencià estava molt consolidat, però l’aplicació del PEPLI ha servit per a tombar algunes línies i convertir-les en l’antic programa d’incorporació progressiva que era, com he dit moltes voltes, una ànima en pena, un “quiero y no puedo” de l’aplicabilitat del valencià en l’ensenyament. Crec que queda molta feina per fer i la continuarem fent. Jo ara estic a la Universitat d’Alacant com a professor, hi treballe formant mestres des de principis dels noranta, però queda molta feina per fer. I la veritat és que la gestió feta pel Botànic en aquest terreny ha sigut nefasta.
-Per què pensa que han pres aquesta mena de decisions?
-Perquè fan allò del pragmatisme, que és pensar que “si ara fem no sé què perdrem vots”, i sempre sacrifiquen la llengua i la cultura del país, els nostres signes d’identitat. El seu pragmatisme és molt trist, molt lamentable, molt de mediocres. Sempre acaba rebaixant, rebaixant i rebaixant, i deixant de costat la cultura, la llengua, la identitat i el fet de ser o de deixar de ser un país. Cada vegada som més una població i menys una nació, que és allò que realment som. I en aquest sentit, el comportament de Compromís en particular i del Botànic en general, jo el qualifique com molt negatiu. I ho lamente molt, perquè en tenia moltes esperances.
-D’altra banda, vostè és, també, un dels màxims divulgadors de l’obra d’Enric Valor. Què li va empentar a estudiar aquesta figura?
-A Enric Valor me’l vaig trobar a tot arreu quan vaig començar a formar-me en valencià. El vaig estudiar com a gramàtic i em va ensenyar la seua manera d’explicar la llengua, eixa llengua que era la meua i que alhora jo ignorava. Això és un gran punt de partida. Després, un dia vaig llegir les Rondalles i m’hi vaig redescobrir. Les Rondalles són la meua tradició oral explicada en un llenguatge admirable, potentíssim. Un autèntic monument a les nostres tradicions. I quan vaig llegir la seua literatura vaig descobrir el meu país, vaig descobrir el sud, vaig descobrir una manera literària i creativa d’explicar-me tantes i tantes coses ocultades en un valencià admirable, fabrià i alhora ben nostre, ben arrelat. També el vaig poder conèixer a ell personalment, i allò va ser brutal. Va ser un moment màgic per a mi. Soc un enamorat d’Enric Valor, de la seua obra i de la seua trajectòria, i per això em dedique en cos i ànima a divulgar la seua obra i a fer possible que tots els anys el recordem pujant a l’Alt de Guisop, a 1.200 metres d’altitud i a llegir els seus textos mentre ix el sol per la badia d’Altea, veient tot el nostre sud que ell tant s’estimava: la muntanya del Sit, el Maigmó, la Serrella, el Puig Campana, l’Aitana... I per descomptat, treballe constantment amb molta gent, col·labore amb la Càtedra que dirigeix de manera admirable el meu company Joan Borja i intentem obrir definitivament la casa Enric Valor per convertir-la en un espai cultural actiu, tal com ocorre amb la casa de Joan Fuster a Sueca, un escriptor a qui també admire molt. Per a mi, Enric Valor és un dels grans referents del nostre país, i a més està especialment vinculat a les terres del sud.
-Per què el gramàtic encara no té la casa museu a Castalla, el seu poble?
-S’estan fent esforços importants tant des de la Conselleria com des de l’Ajuntament. Però crec que no s’estan aplicant bé. No m’agradaria parlar d’incompetència, però crec que n’hi està havent un poc. Més que falta de voluntat, hi ha falta de competència per fer les coses, perquè estan havent-hi problemes en la part teòricament més senzilla: la gestió arquitectònica de l’espai perquè siga utilitzable i per convertir-lo en un focus de projecció cultural potentíssim. Crec que està fallant la competència, el treball i tota la maquinària burocràtica. És una situació una mica kafkiana. Crec que hi ha voluntat, espere que a la pròxima legislatura aquesta voluntat continue i que finalment tot se solucione. Tinc molta esperança de poder veure la casa d’Enric Valor i participar-hi en conferències, exposicions, portar xiquets i xiquetes, escoltar allà les seues Rondalles a través de la veu d’un conta-contes... Espere que tot això siga possible prompte.
-Per acabar, el premi li l’atorguen en reconeixement al seu activisme cultural.
-Soc activista cultural pel valencià i per la nostra cultura des que tenia 17 anys. Un dia va arribar per Petrer un tal Raimon. Hi va cantar, i des de llavors forme part de l’activisme cultural des de tots els àmbits en què m’he mogut: tant des de les institucions, com quan vaig ser regidor de Cultura al meu poble entre 2003 i 2007; com des d’entitats culturals, com l’Ateneu Cultural Republicà de Petrer, que vaig fundar i presidir durant pràcticament deu anys. El meu activisme s’ha mogut sempre al voltant d’una constant: la defensa de la llengua i de la cultura dels valencians.