-La setmana passada, a Madrid, va tindre lloc una important mobilització sota el lema «Salari o conflicte». En ella vostè va acusar les organitzacions empresarials de no tenir «cap sentit de país».
Les organitzacions empresarials estan tenint una actitud molt mesquina en la negociació dels convenis col·lectius i en l'acord per l'ocupació. S'està posant en evidència l'avarícia empresarial, ja que pretenen que l'increment dels costos repercutisca en la cistella de la compra i, alhora, bloquegen els salaris dels treballadors i treballadores. Això, a més de ser una actitud insolidària, és senyal que no lligen quines són les necessitats de país. Si Espanya vol evitar la recessió, ha de promoure una distribució de renda a través dels salaris per mantenir el consum intern, perquè aquesta és una variable clau. Per tant, en la meua opinió, si CEOE aposta per la devaluació salarial, aposta per la crisi i la recessió econòmica.
Tenint en compte que la inflació subjacent està en el 6,4%, quina seria una pujada plausible?
Nosaltres som plenament conscients que una part important de la inflació és provocada per l'increment dels costos de l'energia de les matèries primeres i dels aliments, la qual cosa impacta en l'estructura de costos de les empreses. Això ho sabem, com sabem que una pujada dels salaris, ací i ara en totes les empreses i en tots els sectors no és molt realista. Per això el que plantegem són pujades inicials pròximes al 4 o 4,5% per aquest any; del 3% per l'any vinent; i del 2,5% a l'inici de 2024; i compromisos de recuperació de la pèrdua de poder adquisitiu que ja ara tenen els salaris. Si es mantingueren aquestes clàusules de revisió salarial, aconseguiríem mantenir el poder de compra dels salaris, sense que això comporte sobrecostos per a les empreses. Per tant, pensem que el nostre plantejament és perfectament raonable i raonat. La negativa de CEOE s'explica perquè la seua intenció és imputar l'alçada de costos als salaris i no als beneficis empresarials.
Un dels arguments que es posa a sobre de la taula per justificar que no es pugen els salaris és que una pujada alimentaria el que els economistes anomenen una espiral inflacionària. Què ha de dir a aquesta advertència?
L'escalada inflacionària ja es dona sense que hi haja un increment dels salaris com l'IPC. El fet que la inflació subjacent se situe en el 6,4% és senyal que les empreses ja imputen costos a preus. És més, la previsió -a la vista de com està sent la seua evolució- és que la inflació i la inflació subjacent seran parelles. La subjacent el que ens indica és l'increment dels costos quan s'eliminen els factors més volàtils, vinculats a la guerra d'Ucraïna i els preus energètics. Per tant, ja s'està produint una inflació de segona ronda a causa de l'intent de mantenir els excedents empresarials.
Respecte a la raó que addueixen els empresaris i els experts per no incrementar els salaris, podria entendre-la si la posició dels sindicats fora que ací i ara tots els salaris han de pujar entre el vuit i l'onze per cent. Però no plantegem això. El que plantegem són increments inicials, fins i tot per sota de la inflació subjacent i compromisos de recuperació del poder adquisitiu, perquè en els pròxims trimestres és probable que l'evolució de la inflació es modere, però els preus no tornaran a baixar als nivells de 2020. I si això és així, el que milloraran seran els marges empresarials.
La CEOE celebra eleccions pròximament. La candidata alternativa a Antonio Garamendi, Virginia Guinda, es presenta amb un programa que inclou un salari mínim a la carta o apujar els sous amb caràcter general. Els agradaria un canvi de cares dins la CEOE?
No entraré, per respecte institucional, en el procés intern de la CEOE. Sembla que hi haurà una altra candidatura i això farà que fins que no passe l'assemblea de la patronal no es podrà abordar cap acord salarial de fons.
Però les propostes que posa damunt la taula Guinda, com li sonen?
En el seu dia es va especular amb un Salari Mínim Interprofessional (SMI) territorialitzat. Evidentment, el nivell de vida en alguns territoris és molt diferent, però si alguna cosa s'acomoda bé a eixa realitat és la negociació col·lectiva, doncs existeix l'estatal, però també l'autonòmica i provincial. Però en el SMI eixa lògica no crec que funcione. No pot ser que en algun territori es treballe per un salari anual per sota dels 14.000 euros. El que acomoda el cost de la vida als salaris és la negociació col·lectiva, però el salari mínim ha de tindre un topall per sota.
Abans de l'estiu es va preveure que aquesta seria una 'tardor calenta'. Hi ha hagut protestes importants, com les de dijous passat a Madrid, però quan es parlava de 'tardor calenta', molts pensàvem, més bé, en una vaga general. És una opció plausible, ara per ara?
Jo crec que a hores d'ara, en un moment en què hem resolt la negociació dels salaris dels treballadors públics i la revalorització de les pensions -i espero que resolguem satisfactòriament la pujada de l'SMI-, crec que la batalla pels salaris cal canalitzar-la a través de la negociació col·lectiva. Per tant, veurem un procés de tensionament i, arribat el cas, de conflictivitat en la negociació, perquè és allí on es determinen els salaris. En conseqüència, el que hem fet amb la mobilització del 3 de novembre ha sigut donar-li un caràcter intersectorial i, a partir d'ací, establir un itinerari de creixent mobilització cap a l'any 2023. Pot això desembocar en una vaga o mobilització sectorial? No ho descarto. Però una vaga general, a Espanya, té un caràcter sociopolític que a hores d'ara no contemplem.
A pesar dels mals auguris, a l'octubre es va mantenir la creació d'ocupació; va baixar la taxa d'atur en 27.027 persones (el descens més gran d'un mes d'octubre) i es va mantenir la contractació indefinida (un de cada dos contractes firmats van ser indefinits). Estem veient que les dades de desocupació s'han portat millor com més alt ha sigut l'SMI, més estable ha sigut la contractació i més intervencionista ha sigut l'Estat a través dels ERTEs. S'estan trencant molt dels mantres neoliberals de l'anterior crisi?
Crec que això és el més rellevant del que està passant. En primer lloc, no podem ser autocomplaents quan hi ha més de dos milions de persones desocupades. En segon lloc, és la millor evolució d'un mes d'octubre. En tercer lloc, jo vull ser prudent. Crec que si hi ha un alentiment econòmic i això, abans o després, acabarà afectant l'evolució de l'ocupació. Però la pregunta és molt pertinent perquè jo crec que el més important del que està passant és que l'evolució de l'ocupació és la millor variable econòmica a Espanya. I això passa en un context en el qual l'SMI és el més alt de la història; en lloc de facilitar els acomiadaments es va intervenir el mercat amb els ERTES; i en el qual en lloc d'apostar per la temporalitat, s'ha multiplicat per cinc el volum de contractació indefinida cada mes respecte del que hi havia abans de la reforma laboral. Per tant, s'estan trencant molts dels mantres neoliberals que sobre el mercat laboral s'havien imposat en les darreres dècades.
Diria que aquest canvi de paradigma ha vingut per quedar-se?
Aquest és un canvi que sempre estarà en qüestió perquè hi ha molts interessos en joc. I això, a pesar que la realitat dels números està legitimant les nostres propostes. El que ha passat amb l'ocupació durant 2022 és diametralment oposat al que ha passat en les crisis econòmiques precedents, quan es van aplicar receptes ultraliberals basades en l'atomització i en el campi qui pugui. Les propostes que han vist les llums -les quals són d'inspiració sindical, encara que hagen estat pactades-, s'estan mostrant més eficaces, a més de més justes. En les anteriors crisis el dinamisme econòmic s'aconseguia mitjançant la precarització de les condicions de treball: més ocupació-fem i una major devaluació salarial. Després de la reforma laboral de 2012, la qual teòricament havia de combatre la temporalitat, la taxa de temporalitat en el sector privat s'incrementà en 1,7 punts, fins el 27,2%. El recurs a l'acomiadament davant la caiguda de la demanda va ser la tònica d'aquella crisi, com ho havia estat de les pretèrites. Les receptes neoliberals i l'austeritat van comportar més pobresa i més precarietat.
En canvi, les receptes que s'han desplegat ara, i que són fruit de la concertació social, estan donant molt millors resultats. Ara bé, jo estic convençut que es qüestionaran en el futur. No em cap cap dubte que s'intentaran revisar les mesures que s'han pres.
Quina nota posa al govern espanyol i, més concretament, a l'actual ministra de treball?
És difícil posar notes quan pràcticament tota la legislatura ha estat marcada per situacions de crisi permanent, situacions inèdites i, per tant, situacions incomparables. La legislatura començà a finals de 2019 i tenim una seqüència de pandèmia, paràlisi de l'activitat econòmica, onades de pandèmia, guerra i increments de preus com no es veia en 40 anys. Ara bé, el que és evident és que el govern ha desplegat una política econòmica, laboral i social diferent de la de crisis anteriors. És la política més social de les darreres crisis.
Això és mèrit del govern? No. De fet, aquesta postura s'emmarca en una resposta diferent per part de la UE, la qual cosa és molt important, perquè significa que el sentir ha canviat. Crec que el govern espanyol ha tingut l'encert de liderar algunes d'aquestes propostes i de canalitzar-les a través del marc del diàleg social. A partir d'ací, tot i ser positiva la direcció de les polítiques generals, continuen sent insuficients i millorables.
En què són insuficients?
Crec que és insuficient en el nivell de protecció de la renda de les persones. L'esforç dels ERTEs va ser grandíssim, però les polítiques de transferència de rendes, ingrés mínim vital i bonificacions no tenen la penetració que deurien i estan pensades per protegir bàsicament situacions de pobresa extrema o de pocs recursos. Però aquesta crisi afecta també a les classes mitjanes. Per tant, haurien de ser més ambicioses. Ens cal resoldre les polítiques públiques de transferència de rendes, que encara són manifestament millorables, més enllà de la fiscalitat -on s'han fet coses-. Però s'hauria de fer molt més perquè Espanya és un país amb una pressió fiscal baixa.
En un moment en què prolifera la subcontractació i en què cada volta el treball a través de les plataformes s'ha fet més i més comú -i, per tant, l'atomització de la massa laboral-, quin paper estan cridats a jugar els sindicats?
Crec que el gran repte dels sindicats, tot tenint en compte que el model de gestió de l'empresa ha mutat, no només a Espanya, sinó al món occidental, és eixir del vell perímetre de l'empresa fordista industrial, on organitzaves models laborals amb condicions laborals homogènies. El sindicat ha de tractar de vehicular les reivindicacions dels treballadors que estan en situacions diametralment distintes. Tots són classe treballadora, però això no significa que en el procés de producció estiguen en la mateixa situació de poder, perquè no es disputa igual en una plantilla àmplia de treballadors indefinits i amb homogeneïtat de les reivindicacions que en el munt d'empreses en xarxa, autònoms, falsos autonòmics, cadenes de subcontractació o nova utilització de la digitalització per continuar externalitzant costes i riscos. Per tant, el sindicat ha de posar en relació les parts més fortes, on és capaç d'autoorganitzar-se, amb les parts més debilitades. I això exigeix un escenari de molta activació organitzativa: posar els recursos allà on està la gent i no estan els sindicats. Això és un esforç de solidaritat de recursos molt importants per enfortir els elements que protegeixen a les parts més dèbils de la classe treballadora. Del que es tracta és d'integrar allò que l'empresa desintegra. Perquè això no siga una frase buida, cal que el sindicat es desintegre per estar allà on la gent no es podrà organitzar.
En el seu llibre parla del risc que suposa l'actualització del feixisme en el segle XXI i de com la política ha d'actuar per alimentar aquests discursos.
De les anteriors crisis vam eixir amb unes receptes que alimentaven la tendència a la desigualtat, l'empobriment i la pèrdua d'expectatives, la qual cosa, alhora, ha reforçat opcions polítiques reaccionàries que han imantat els múltiples descontentaments socials al voltant de propostes suposadament proteccionistes en el terreny econòmic; nacionalistes en el terreny identitari; i d'exclusió i blindatge del mateix estatus enfront de les suposades amenaces procedents dels qui estan socialment pitjor situats: el migrant, el pobre, el negre... Per això és tan important no tornar a caure en aquelles polítiques de devaluació interna que es van aplicar en el passat.
Els ERTE per força major van ser molt utilitzats durant la pandèmia. Ara, la major part dels ERTE ho són per raons econòmiques, degut sobretot a l'increment de preus de l'energia. El sector del taulell és, a hores d'ara, un dels més afectats. La setmana passada hi havia 1.000 persones afectades en aquest sector, que és molt important per a l'economia de Castelló. El sector fa temps que demana ajudes directes, la Generalitat Valenciana està molt preocupada per aquest tema i hi ha habilitat ajudes. Ara bé, el govern espanyol no s'ha mostrat, de moment, molt sensible amb aquesta preocupació. Què n'opina?
Veiem aquesta situació amb preocupació. Pensem que en aquells sectors on hi ha una causa objectiva que dificulta l'activitat, paga la pena activar els mecanismes de contenció de l'ocupació que es van mantenir en la pandèmia, com són els ERTEs o els mecanismes RET, que tenen la mateixa finalitat. En la mesura que hi haja causes objectives que es puguen demostrar i que servisquen per evitar l'acomiadament, donarem suport a aquestes polítiques. A partir d'ací, contemplem amb preocupació la situació que travessa el taulell perquè interfereix amb una negociació del conveni col·lectiu que ha sigut conflictivitat.
Des del servei Labora de la Generalitat Valenciana es treballa per difondre els beneficis que una jornada de quatre dies setmanals podria tindre per al conjunt de l'economia. Què opina sobre aquesta proposta?
A priori, la mirem amb interès. Nosaltres sabem que en tot allò que té a veure amb la reducció del temps de treball, així com en l'ordenació del mateix, la realitat és tan variada que no serveixen fórmules úniques. Però a nosaltres, tot el que siga reducció del temps de treball -sobretot si genera creació d'ocupació i unes pràctiques que eviten desocupació i millor conciliació- ho contemplem amb interès i simpatia. A partir d'ací, crec que en el segle XXI, tan important com la reducció del temps de treball, és l'ordenació dels temps de treball: com es reglamenten els temps de treball, qui els determina, amb quines garanties per als treballadors i les treballadores. Si treballes 35 hores en lloc de 37 però la determinació de la jornada, l'entrada i eixida i el canvi de torns, es fa de forma unilateral per part de l'empresa, la colonització del temps de treball de la teua vida personal pot ser major que una jornada de 40 hores. Això per no parlar de la desconnexió digital. No pot ser que els treballadors estiguen 24 hores al dia pendents d'un correu o d'un whatsapp. Per tant, es tracta d'un debat més complex que determinar si són quatre o cinc dies de treball. Ara bé, allà on es puga desenvolupar aquesta jornada de treball, ho veiem amb simpatia.