En aquest sentit, no han estat pocs els artistes afroamericans –si pensem només en els EUA, tot i que el mateix valdria per novel·listes africans com Chinua Achebe– que han entès que, més enllà de la reivindicació explícita de la seva negritud, dels seus drets, del seu ser en el món, la manera més bàsica i frontal de lluitar per ells i pels seus –per la comunitat negra, pels homes i les dones negres– era, primer, simplement mostrant-se, i, després, mostrant-se amb tota la seva complexa normalitat, amb tota la seva complexa naturalitat, amb tota la seva complexíssima identitat.
Mentre voltava per l’exposició Un gran gir dins del possible, que es pot veure al Centre KBr de Barcelona fins al 15 de gener de l’any 2023, pensava que Carrie Mae Weems (Portland, Oregon, 1953), fotògrafa i artista multidisciplinària, ha dut a terme aquesta doble operació de visibilització i de naturalització de la negritud potser mitjançant dues de les maneres més lògiques i més eficaces: d’una banda, mostrant els homes i les dones negres en la seva quotidianitat més familiar, més compartible i alhora més íntima; de l’altra, demostrant que la consciència racial, és a dir, el compromís amb la causa de la pròpia identitat racial, no tan sols no és una limitació ni un impediment per assumir altres lluites, altres consciències, sinó que n’és un complement idoni.
En aquest sentit, una de les sèries més destacades que poden veure’s a l’exposició és Fotos i històries de família, que compleix alhora els dos propòsits tot just ara referits: mostren la quotidianitat de la vida i la família de l’artista i alhora ho fan amb una clara mirada de gènere, reivindicant implícitament la centralitat i el protagonisme de la dona, no com a pal de paller familiar, sinó com a presència humana incontestable. Hi ha fotos magnífiques: una mare amb el seu fill en braços; el retrat caòtic d’un pare amb els fills petits que se li amunteguen a sobre; una dona relaxada fumant jovialment; converses, rialles; la feina, els tràfecs de la llar…
El blanc i negre de les fotografies no és sublimador, però sí que ennobleix i poetitza: és un blanc i negre ple de vitalitat, que reforça la bellesa senzilla i de vegades pletòrica del que es veu. Una foto memorable: dues dones guapíssimes que caminen cap a la càmera, rient radiants, una al costat de l’altra.
No tot és reivindicació celebratòria d’una normalitat alhora existent i merescuda. A la sèrie titulada Ain’t jokin’ (No és broma), muntatges fotogràfics escenificats, les imatges van acompanyades de frases que els donen un toc cruelment sarcàstic, sempre tenint en compte el component socio-racial. En una de les imatges, per exemple, es veu una dona negra davant d’un mirall on hi ha una bruixa blanca, i a sota una frase que diu: “Mirant-se al mirall, la dona negra va demanar: mirallet, mirallet, qui és la més bella? I el mirall va respondre: la més bella és la Blancaneus, puta negra, i no ho oblidis mai”. Una mica obvi, sí, però molt efectiu, és a dir, eloqüent i esgarrifós.
A la sèrie Icones americanes, en realitat fotografies que funcionen com bodegons, Mae Weems retrata racons de llars on hi ha figuretes de negres estereotipats, de porcellana o de plàstic o bé dibuixats. La sèrie titulada Des d’aquí vaig veure el que va passar i vaig plorar agafa fotografies d’homes i dones africans fetes fa dècades per colonitzadors, els posa color –blau, vermell fosc– i les complementa amb un seguit de frases encadenades –“Et convertires en un perfil científic / Un tipus negroide / Un debat antropològic / Un tema fotogràfic”, etcètera– que serveixen per revisar, el·lípticament i críticament, unes mirades colonials plenes de crueltat i de violència.
Imaginativa i audaç, fotògrafa però també artista, Carrie Mae Weems ha creat, al llarg de la seva trajectòria, una obra versàtil i coherent, de la qual l’exposició del Centre KBr n’ofereix un tast apassionant i prou complet.
Un gran gir dins del possible
Carrie Mae Weems
Comissària: Elvira Dyangani Ose
Centre KBr de Fotografia
Barcelona
Fins al 15 de gener del 2023