L’abril de 2021 el polític català Joan Josep Nuet va ser condemnat pel Tribunal Suprem espanyol a vuit mesos d’inhabilitació i 13.000 euros de multa per desobediència al Tribunal Constitucional, després de la seva participació en la Mesa del Parlament durant la legislatura en què es va acabar celebrant el referèndum de l’1 d’octubre. Nuet mai no s’ha declarat com a independentista, és militant de Comunistes de Catalunya, partit del qual va ser secretari general, i ha estat sis anys com a diputat del Congrés representant a Sobiranistes, en coalició amb ERC, i també quatre anys com a senador.
-Creu que la situació política catalana ha arribat a un punt mort?
-El que hem conegut com a procés s'està transformant. No el dono per acabat, ja que en la societat catalana el record polític del què ha significat aquests més de deu anys encara hi persisteix en les intencions polítiques d'una part molt important de la població. La sortida de Junts del Govern serà recordada simbòlicament com la fi del procés tal com l'hem conegut fins ara. Els diferents partits i lideratges estan esbrinant quina serà la nova etapa política, perquè encara no està definida.
-Com va viure vostè el trencament del Govern català?
-És un fet que s'anava alarmant d'alguna manera. El procés intern de Junts ja anunciava que eren un factor d'inestabilitat pel Govern, perquè ells no saben on van ni exactament el que volen, que no és del tot dolent, però s'han d'aclarir internament si tenen un full de ruta alternatiu al d'ERC, i en cas que el tinguin, explicar-lo, no com un desig, sinó amb planificació i concreció. La sortida del Govern crec que és un fet una mica precipitat, conec líders importants de Junts que el dia abans creien que a la consulta interna guanyaria l’opció de no sortir de l’executiu. Algunes de les decisions dels darrers temps són quasi una moneda a l'aire. Ells defensen la implementació del mandat de l'1 d'octubre, però jo crec que tothom sap que per poder implementar el sí a la independència catalana calen moltes més coses de les que tenim en aquest moment a les nostres mans.
-Ha d’explorar ERC la via del pacte amb el PSC per tirar endavant els pressupostos?
-ERC ha fet bandera del diàleg, que és necessari tant dintre la societat catalana com amb l'Estat espanyol. ERC ha entès políticament que està obligada i necessitada a dialogar amb diferents agents polítics i socials, cosa que va veure poc després de l'1 d'octubre. Avui en dia, és un dels pocs partits que pot establir un diàleg transversal, on pot parlar amb tothom, descartant els sectors no democràtics.
-En el moment actual, veu inevitable una entesa d’ERC amb PSC i Comuns?
-Crec que el PSC no és amb el que ha de mantenir un diàleg prioritari, ja que els socialistes van donar suport a la repressió de forma implícita, i és un partit fonamental per estructurar el règim del 78, que mai no reconeixerà el dret d'autodeterminació de Catalunya. S'ha preguntat molt per les reflexions de l'independentisme després del 2017, però molt poc per les reflexions del PSC i altres partits. Tot i això, és un agent polític amb suports a Catalunya, igual que els Comuns i la CUP, i seria absurd dir que no s'hi pot parlar. La societat catalana és molt rica, i no tot s'acaba en els partits polítics. En el diàleg es poden escoltar coses que no agraden, però per això s’ha de parlar amb tothom, i d'aquest diàleg en sortirà el que podrem anomenar com a postprocés.
-Pensa que ERC pot esgotar la legislatura en estricta minoria, tal com està governant ara?
-De moment, ERC ha sorprès molta gent prenent decisions que no estaven en el seu full de ruta. El partit presenta un cert dinamisme i capacitat d'adaptació a la societat catalana. No crec que es pugui descartar res. Avui en dia en política fer premonicions és difícil, perquè la política es mou en terminis molt curts, no en llargs ni mitjans períodes. ERC pot esgotar la legislatura perquè la seva capacitat de diàleg està ben viva, però és evident que amb 33 diputats presenta dificultats importants. Els càlculs electorals a vegades fan que les legislatures no s'esgotin, tot i que crec que seria traumàtic per la societat catalana anar a unes eleccions imminents, i que els grups que volen forçar aquesta situació miren més pels seus interessos que pels de Catalunya. Hi ha partits a l'oposició a qui li va bé que ERC lideri, perquè ho fa d'una manera que creuen que a mitjà i llarg termini els pot beneficiar.
-Veu més lluny que mai una solució del conflicte amb l’Estat?
-Està al mateix lloc que estava, el que ha canviat és la consciència. El procés va voler accelerar massa els tempos i la realitat va parlar per ella mateixa. Tot el procés va ser molt complex, començant pel problema estructural de l'Estat espanyol, on la seva gènesi política el fa incapaç de reconèixer l'existència de nacions i el dret d'aquestes d'autodeterminar-se. Si el PSOE accedeix a la taula de diàleg i creu ara que l'única solució al conflicte és política, és per necessitat de pactes, i perquè ERC els ha forçat a dir-ho. Per a molts independentistes això és insuficient, però s'havia de començar a dir, per no caure només en el discurs de repressió i autoritat de la dreta. Catalunya necessita també repensar l'estratègia si vol ser escoltada a Europa, només una majoria del 70 o 80% pot trencar fronteres polítiques i d'altres tipus. Crec que ERC té aquest pla al cap, i si altra gent en té un altre, és necessari el diàleg per trobar un pla conjunt.
-Els anys del procés han desgastat massa la societat catalana?
-La política és canvi, moviment i transformació. El que busquen els grans estats és l'estabilitat dels cementiris, que hi hagi una idea política que ofegui el dinamisme de la societat. Qualsevol cosa bona que li passi a Catalunya serà fruit del canvi, no de l'estabilitat, entesa com a silenci i renúncia, acceptant el que es designa en els despatxos. Crec que el procés li va donar oxigen a la societat catalana. Com tota cosa que s'ha provat i no ha acabat d'encaixar, necessita ser repensat. Perquè s'esdevingués el procés es va estar acumulant forces durant un determinat període, i ara necessitem una nova acumulació, i sobretot una nova estratègia que la faciliti. El que cregui que ja ho tenim tot fet, crec que ha de despertar, i adonar-se que vam fer molt, però que ens faltava molt més.
-Com s’arriba a un referèndum legal i reconegut?
-Amb una correlació de forces que obligui l'Estat, que l’obligui perquè difícilment sol arribarà a aquesta conclusió d’acceptar un referèndum d'autodeterminació. Perquè això passi, el mateix Estat espanyol ha d'entrar en crisi, ja que, per la seva estructura heretada de processos deficientment democràtics, no acceptarà l'autodeterminació, de la mateixa manera que tant li ha costat acceptar la memòria dels republicans a la Guerra Civil. Clarament, el que no ha de passar és anar a un nou període d'estabilitat, que és el que es va intentar imposar en els anys de la Transició.
-Després del seu pas pel Congrés, quina creu que és la importància de tenir pes a la cambra espanyola?
-Tant a l'Estat espanyol com a Europa cal tenir capacitat de diàleg i d'acords. S'ha de conrear i treballar per construir correlacions de forces que, com a mínim, no vagin contra Catalunya. A Madrid hi ha aliats i a Europa hi ha aliats, però no et vindran a trucar a la porta, has d'anar-hi tu, trobar-los i gratar, perquè sembla que no hi siguin. Un dels dèficits de l'1 d'octubre és que això era tendre, no dic que no existís, però s'ha de teixir una xarxa de diàleg i aliances molt més poderosa.
-Es pot ser fort a Catalunya sense representació a Espanya?
-Ha passat: el sistema electoral català continua tenint una asimetria respecte a l'espanyol, hi ha coses que passen aquí i que a Madrid no passen, com també a l’inrevés. És diferent, no és dolent ni ens fa ser superiors, el llenguatge no és el mateix. Els projectes que només volen ser catalans i menystenen Madrid i Brussel·les, difícilment, en un món globalitzat poden consolidar a la llarga el poder a Catalunya. Mitja societat catalana desitja tenir relacions amb Espanya.
-Vostè va ser condemnat per permetre el debat de certs temes al Parlament. Creu que el tracte dels tribunals ha estat just?
-El Tribunal Constitucional (TC) va consolidar una jurisprudència durant 40 anys, que quan va esclatar el procés català amb una majoria independentista al Parlament va canviar el seu criteri condemnant els diputats i no al govern. Abans, la doctrina constitucional sempre era a posteriori: primer es feia el debat de la norma i després el TC l'impugnava o no. Amb el precedent de la consulta del 9 de novembre del 2014, estableix un advertiment prèvia als membres de la Mesa per filtrar les iniciatives, a través d'avisos genèrics que no es desenvolupi cap tema que parli d'independència i de procés constituent. Si nosaltres tramitem un debat sobre aquests temes, estem desobeint al TC, i se'ns amenaça amb una acció penal per desobediència. Hi ha un canvi de criteris, ja que la majoria política catalana no era del gust de l'Estat. En funció de determinada majoria, la interpretació del TC es modifica, cosa que diversos tribunals europeus han posat ja en dubte. Les institucions democràtiques queden auditades de forma continuada pel TC. Sense debat, una societat no és democràtica. En el pacte del 78 no tot està escrit en la Constitució. Els anys del procés, va haver-hi un pacte de sang entre els poders de l'Estat on el PSOE hi era. S'ha creat un petit monstre que s'ha de matar, perquè si no anirà contra qualsevol moviment democràtic i progressista que es vulgui desenvolupar. S'ha demostrat que sense violència no tot es pot debatre, i es dibuixa una proposta autoritària amb els jutges com a punta de llança i reunions clandestines, no en el parlament, sinó en despatxos i restaurants.
-Com a comunista, creu que el conflicte amb l’Estat ha amagat problemàtiques del dia a dia més importants per la població catalana?
-El procés català ha qüestionat l'statu quo, M'hauria agradat que hagués estat fruit d'una vaga general per millorar les condicions laborals. Em sento orgullós del meu poble com a comunista per haver fet l'1 d'octubre i haver desafiat el règim. Hem d'aprofitar les experiències de l'octubre del 2017. Crec que un revolucionari ha de sentir-se orgullós del referèndum, d’on va sorgir una consciència alternativa molt massiva, amb entre 2 i 3 milions de persones mobilitzades, que és un fenomen revolucionari sense cap mena de dubte. Ara, però, quan la mobilització no triomfa, s'ha de persistir. Ens ha ensenyat moltes coses i ara hem de deixar enrere la frustració i aprofitar una nova oportunitat.
-En quin moment creu que es troba l’esquerra a nivell estatal?
-El 15-M es replega, per no dir una paraula més dura, tanca la finestra de canvi, i ja només viu de les restes del que va ser allò. Ha de repensar un nou moment, no tot és "volem canviari aconseguir un futur millor": hi ha d'haver més política i ideologia. No hi ha hagut cap fenomen que en tan poc temps hagi esdevingut tan semblant a allò que critica. L'esquerra tradicional espanyola i catalana ha tardat uns trenta anys a aglutinar uns errors que la nova política ha aglutinat només en sis anys. Ha de repensar-se fent autocrítica, ara mateix és un procés esgotat on els lideratges ja s’assemblen molt als vells líders de l'esquerra. Necessiten paciència i autocrítica.
-Què li diria als que diuen que la sobirania i independència de Catalunya és una cosa de les classes dominants riques?
-El fet nacional és un fet imprescindible per entendre que una part de l’acció de la classe treballadora és nacional, i només en aquesta acció es pot concretar la seva acció internacionalista. La revolució s'ha de fer aquí, en les condicions nacionals del nostre país. No pot haver-hi una revolució al marge del fet nacional, ni contra aquest. És un procés doble, la revolució social i la nacional són part de la mateixa moneda, només així serà un procés exitós. El procés comença a connectar amb aquesta idea, ha fet un pas en aquest sentit, mentre que l'esquerra espanyola està lligada a l'hegemonia de pensament de la dreta espanyola. És un greu error pensar que la independència va lligada a les classes altes.
-Per últim, a Catalunya, i sobretot a Espanya, el sentiment europeu no està tan consolidat com alguns voldrien. Com es viu aquest fenomen dins la política?
-En el moment de l'adhesió d'Espanya hi havia molta esperança, s'associava a la prosperitat del país i a tot un seguit de conceptes positius. Últimament, el projecte europeu ha entrat en crisi, bàsicament perquè la seva idiosincràsia respon als estats i els grans poders econòmics, deixant enrere a una gran majoria social. El Brexit triomfa perquè Europa no va suposar una millora social per les classes populars britàniques. El model europeu ha de ser revisat, ara depèn més dels EUA que mai, en una situació d'enfrontament antinatural amb Rússia. És veritat que la gestió de la crisi de la pandèmia europea va aportar un bri d'esperança en el projecte, però la gestió actual de la guerra d'Ucraïna ha tapat aquesta idea.