Benjamin Bibi Netanyahu, que ja havia estat primer ministre entre 1996 i 1996 i entre 2009 i 2021, ha tornat a guanyar les eleccions d’Israel, que aquesta vegada han tingut un clar contingut plebiscitari. Les cinquenes eleccions a Israel en menys de quatre anys, amb un nivell de participació que ha sorprès tothom, suggereixen d’entrada que la seva estratègia de formar una aliança amb l'extrema dreta del país ha tingut èxit. Una forquilla entre 62 i 64 escons li permetrà governar sense gaire problemes... com a mínim fins d’aquí a pocs mesos quan algun rabí de la coalició ultraortodoxa s’enfadi per algun comentari o perquè algú ha obert un altre bar gai a Jerusalem.
Entre els canvis imposats per la covid i la crisi econòmica (Israel és ara mateix el país més car del món, amb preu absolutament desbocats), Netanyahu guanya i segurament continuarà guanyant durant els propers anys perquè encarna la viva imatge de l’estabilitat. La seguretat és una prioritat absoluta per als votants israelians i Netanyahu, que està sent jutjat per càrrecs de corrupció, ha eclipsat les preocupacions polítiques en una campanya en què, en canvi, ha destacat la seva personalitat com a home-imprescindible-en-el cul de-sac. Com va dir fa anys Sara Netanyahu, la incombustible esposa del líder: “Els mitjans ens odien, però el poble ens estima”.
Bibi va ser el primer ministre més jove del país i ara, amb 73 anys, és una icona a l’altura de Ben Gurion o Golda Meir. Senzillament, per a la gran majoria d’israelians és qui-sempre-ha-estat-aquí. Com una mena de Jordi Pujol (per entendre’ns), als seus partidaris els rellisquen les acusacions de corrupció i valoren, com un actiu que cal defensar a tot preu, la seguretat que els dona la integració de l’economia israeliana amb la dels Estats Units que ell i Trump van consolidar i que funciona com un rellotge. Gairebé 4.000 milions de dòlars cada anys en ajudes nord-americanes a Israel expliquen moltes coses de la política israeliana. 1.500 milions donats a Egipte i a Jordània, i uns altres 700 milions de la Unió Europea aportats a Palestina, també
Netanyahu és el primer ministre que més anys ha governat Israel i molta gent considera que el país necessita un líder com ell que continuï fent la pau amb els països de l'Orient Mitjà i que, sense fer soroll, en un país on la Torà és omnipresent, porti Israel a més cotes de llibertats personals sense trencar, però, amb el tradicionalisme cultural. Amb ell la política identitària està assegurada, però també ho està la flexibilitat política en la relació amb els veïns. Al cap i a la fi, un principi bàsic de geopolítica diu que no es pot ser ric quan s’està envoltat de pobres, i l’estat jueu necessita que Jordània, Egipte i fins i tot Palestina creixin econòmicament per allunyar la guerra. Que l’Autoritat Palestina sigui absolutament corrupta i que Mahmoud Abbas no hagi convocat eleccions des de fa 17 anys (seran 18 el proper gener!) o que el líder de l’oposició interna, Fakhri Jaradat, hagués acabat temporalment a la presó per exigir-les, tampoc no ajuda gens a establir un marc democràtic a la regió.
En tot cas, la societat israeliana actual és incomparablement més oberta del que havia estat mai. Fa set anys, en la meva anterior visita a Jerusalem només es podia comprar pa en sàbat en una única botiga al carrer de Jaffa i la venedora era una dona russa d’ulls esbatanats, morta de por. Ara hi ha fins o a tres o quatre botigues obertes el dia sant, i la ministra de transports del govern sortint diu que això d’aturar els tramvies en dissabte potser s’haurà d’anar mirant. A Tel Aviv molt pocs joves porten quipà, triomfa el gai power i l’on anirem a parar amb tant de modernisme és comentarihabitual entre ultraortodoxos. La pujada clara de la dreta religiosa (14 escons per al sionisme de Poder Jueu) no és, però, diferent del creixement de l’integrisme polític que si fa no fa succeeix arreu.
En el camp de l’integrisme religiós, Itamar Ben-Gvir, un advocat de 46 anys que és probable que mani molt, és el que més s’assembla al que representen Giorgia Meloni a Itàlia o Marine Le Pen a França. Ben-Gvir es va fer un nom com a líder juvenil del partit Kach, un grup ultranacionalista prohibit a Israel i considerat com a organització terrorista per Israel i els EUA. Com a advocat, ha defensat jueus acusats d'atacs contra palestins i les seves propostes polítiques inclouen la concessió d'immunitat judicial als soldats israelians que s'enfronten a "terroristes" i el desmantellament de l'Autoritat Palestina.
Desaparegut el socialisme (amb només cinc escons a la Kneset), el problema de Netanyahu serà explicar al món, i sobretot a l’administració americana, quin paper tindrà l’integrisme religiós en el nou govern. Aquesta és la gran incògnita ara mateix.
El drama de la política israeliana no és, però, gens diferent de l’italià, del francès o de l’anglès. Les esquerres estan desaparegudes arreu i quan apareixen les mata la retòrica i no saben cap a on tirar. Perduda la batalla cultural, desapareguda la classe treballadora clàssica i consolidada una globalització neoliberal, les esquerres no acaben d’entendre el món que estem vivint. El nacionalisme i la religiositat, com si fossin grans de sorra d’un desert antic, aturen la maquinària suposadament tan perfecta del progressisme polític. Aquest el problema a Israel i arreu. ¡Oy gevalt!, de debò.