Tant Antoni Tàpies com Bruce Conner van crear als marges, lluny dels centres neuràlgics de l’art, l’un a Barcelona i l’altre a San Francisco, i tots dos van fer servir les deixalles i els residus que la societat de consum rebutjava per concebre obres amb nous valors i particulars connotacions. Actualment, tots dos coincideixen en els espais expositius de la Fundació Tàpies per compartir i posar en comú el seu art crític i de protesta. Ambdós van posar a prova els límits convinguts, perquè és en aquests marges on batega la pulsió de la vida, des d’on es marceix el vell i neix el nou, tal com va dir Balzac.
Artista contracultural i inclassificable, Bruce Conner (McPherson, Kansas, 1933 – San Francisco, 2008) fou un dissident que es reinventava constantment. Debutà com artista a Nova York però després es traslladà a Los Ángeles i fou clau per als moviments contraculturals i d’art experimental en ambdues costes del país. També va formar part, després de traslladar-se a San Francisco, del cercle de l’anomenada generació “Beat”, en la que també hi estaven implicats artistes com Wallace Berman o poetes com Lawrence Ferlinghetti i Michael McClure. Fou una de les veus en establir ponts amb les subcultures posteriors como la hippie o la punk i des de sempre va estar enfrontat a l’establishment; un posicionament marginal que va mantenir fins al moment de la seva mort. La seva obra rupturista sorgeix a l’escena artística de Califòrnia i aborda múltiples qüestions que preocupaven la societat nord-americana de postguerra: des de la incipient cultura del consum, la violència i la pena de mort, passant per la cosificació del cos femení, fins a l’amenaça davant l’apocalipsi nuclear. En el seu incisiu treball cultiva l’alternança de mitjans, adoptant diferents tècniques i, sovint, generant acumulacions híbrides que es troben a mig camí entre la pintura i l’escultura, el cinema i la performance, el dibuix i el gravat.
A l’etapa inicial de la seva carrera, destaca com un dels primers artistes a realitzar instal·lacions i objectes escultòrics amb restes de materials. Aquest concepte a base de sumar elements d’orígens heterogenis, estarà a la base de les seves creacions en format cinematogràfic, entrant de ple al món del cinema experimental, a més de ser el primer a introduir temes de música pop del moment a les seves obres, cosa que fa que siguin molts els que el vegin com el pare del videoclip musical, per peces com Cosmic Ray (1961) o Breakaway (1966). Conner construeix un conjunt cinematogràfic en què combina el que és irònic, divertit i eròtic amb el sinistre i el tràgic, per retratar les convencions i els clixés dels mitjans comercials. Igual que les instal·lacions, les seves pel·lícules versen entorn d’aspectes inquietants que encara avui resulten actuals.
Als anys 60 i 70 es va acostar a pràctiques conceptuals, encara que sempre va mantenir un component molt personal d’autoqüestionament: “Era un antiartista” tal com el va definí Rudolf Frieling, un dels comissaris de l’exposició Bruce Conner. Es todo cierto, que va presentar el Museo Reina Sofía el 2017 i que aplegà 50 anys de la seva trajectòria. El títol d’aquella mostra prové d’una frase que va enviar a la galerista Paula Kirbkeby que esdevé un autoretrat vital ple de contradiccions: “Sóc un artista, un antiartista, arrogant, modest, un feminista, un misogin, un romàntic, un realista, un surrealista, conceptual, minimalista, postmodern, beatnik, hippie, punk… S’ha dit de la meva obra que és bella, horrible, genial, dispersa, precisa… contemporània, iconoclasta, sofisticada, escombraries, obra mestra, etc. Tot és cert”.
Light out of Darkness (Llum de la foscor), comissarida per Roland Wetzel, fa referència al projecte del mateix títol que Conner va elaborar durant la dècada de 1980 per al University Art Musem de Berkeley, Califòrnia i que finalment no es va portar a terme. Una de les interferències principals va ser la seva negativa de cedir davant d’unes normes que ell considerava inacceptables. Les nou peces que s’exhibeixen són una selecció representativa per entendre la redefinició que va fer del cinema: incorporació de metratge de la més plural procedència -des de fragments de pel·lícules antigues, fins a avenços d’estrenes, curtmetratges didàctics i noticiaris- al qual hi afegeix seqüències rodades per ell mateix en 16 mil·límetres.
Per les seves innovacions estructurals i per la seva atrevida temàtica una de les seves obres més aplaudides és A Movie (1958), que ha esdevingut una de les fites del cinema experimental americà. Amb un pressupost de només tres dòlars, està formada por imatges impressionants que van des d’accidents automobilístics fins a execucions de mort. És un film de 12 minuts constituït per un collage personal i agressiu, transgressor i alternatiu que es projecta, per primer cop a l’Estat espanyol, com a retroprojecció dins d’un cub de 3 X 3 metres, concebut per l’artista per tal de maximitzar la presència de les imatges. Com a projecció circular que és, no té ni principi ni final.
Fins ben entrada la dècada dels vuitanta, la seva obra cinematogràfica se succeeix: després de pel·lícules como Ten second film (1965) i Breakaway (1966) arriba Report (1967), una proposta al voltant de l’assassinat de John F. Kennedy a mans de Lee Harvey Oswald a Dallas, Texas, el 22 de novembre de 1963. Combina imatges i sons rodats per la televisió envers el magnicidi, alternats amb anuncis. A l’exposició podem comprovar com Conner combat el poder de les imatges mediàtiques icòniques amb d’altres que ens proporcionen diverses lectures. Hi va treballar en diferents versions durant quatre anys en diferents reelaboracions i readaptacions. La vuitena és la que avui es considera definitiva i esdevé una denúncia de com els mitjans de comunicació creen significats, construeixen missatges i controlen la informació.
Altres referents són Looking for Mushrooms (1959-1967), experiments amb metratge sobre bolets psicoactius, que a Mèxic s’utilitzen en unes vetlles rituals anomenades velades; Take the 5:10 to dreamland (1977) una peça poètica que contrasta amb l’estètica sincopada habitual o Valse triste (1978), la pel·lícula més autobiogràfica. Crossroads (Cruïlles) (1976) és una de les més aclamades per la incorporació de metratge dels primers tests atòmics submarins fets pels Estats Units a l’atol de Bikini, al Pacífic, l’estiu de 1946; una cinta de 36 minuts que descriu l’horror d’aquest esdeveniment infernal, però d’una espectacularitat estètica fascinant. L’objectiu del “test Baker” era estudiar l’impacte de l’explosió submarina en els vaixells de l’entorn immediat. La majoria eren vaixells de guerra japonesos capturats i col·locats estratègicament dins d’un cert radi. Per tal d’enregistrar el moment de la detonació des de tots els angles possibles, l’exèrcit dels Estats Units va desplegar centenars de càmeres −algunes d’alta velocitat− per terra, mar i aire. Un cop evacuats els habitants de l’atol de Bikini, s’hi van fer un total de vint-i-tres assajos nuclears entre 1946 i 1958. El 1970, una iniciativa que pretenia que els illencs poguessin tornar a casa va fracassar quan es va constatar que la llacuna i els seus vint-i-set illots continuaven estan molt contaminats. Crossroads es pot interpretar com un avís de la devastació ambiental i humana que provoquen les armes nuclears, justament en aquest moment de desafiament mundial.
Bruce Conner és una destacada figura per la seva contundent sàtira contra la cultura consumista de l’espectacle i de la cultura de masses.
