Un país, dues mirades

Llíria, els Serrans i una excursió a Castella

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Castella. La Castella valenciana, la que traspassa la frontera lingüística, però que alhora se sent part d’un territori de parla catalana. I és en aquesta geografia on s'aventura Joan Fuster en el seu quart itinerari, recolzat de lluny per l'exploració prèvia del botànic Cavanilles. Hi viatja des de València terra endins, per descobrir quatre espais fonamentals castellans: els Serrans, primer; posteriorment, les viles de Requena i Utiel, amb el seu DAN manxec; la vall d'Aiora i Cofrents, i finalment la Foia de Bunyol.
S’acomiada de la ciutat i de Burjassot, vila d’estiueig i de repòs de famílies benestants valencianes ja al segle XVIII, com remarca Cavanilles; posa rumb a Llíria, no sense detenir-se a Benissanó del qual destaca el seu imponent castell. Abans, però, la curiositat l’haurà fet desviar-se a la serra Calderona —a Nàquera, Serra, a la cartoixa de Portaceli i fins i tot al cim del Garbí—, que destaca per la proliferació d’urbanitzacions, “xaletets” i altres variants de la segona residència. I potser degut a l’avenç de l’esmentat fenomen immobiliari l’any 2002 aquestes muntanyes varen ser declarades parc natural.

Fuster recupera la ruta originària, assoleix Xelva, però decideix no arribar al Racó d’Ademús, una illa administrativa valenciana enclavada entre Conca i Terol. Gira cua i es deixa portar pel Túria, conegut com riu Blanco en temps de Cavanilles. Chulilla l'impressiona, no tant el poble com el congost d’un calcari vertical que empresona el riu. Allà, amb dos segles de diferència, coincideix amb el botànic admirat, ell també, per aquesta meravella de la naturalesa.

Si el viatge fusterià va ser real més que no literari, per atansar-se a Requena des de Chulilla l’escriptor degué travessar la serra de las Cabrillas, un espai natural eixut, de vegetació mínima i imprescindible. Requena, en fi, amb la seua vinya i una arquitectura sòlida de reixa castellana i amb pretensioses mostres heràldiques.

El periple continua cap al tercer espai castellà: la vall d'Aiora. Cofrents n’és protagonista, arrapat a la roca i enmig d'un paisatge desolat, d’una morfologia singular presidida per la immensa mola de Cortes. Allà, a Cofrents, s'aiguabarregen el Cabriol i el Xúquer, i hi competeixen al cel, amb el campanar local, les dues xemeneies de la central nuclear.

Amb la Foia de Bunyol, Joan Fuster finalitza la seua incursió a la Castella valenciana. Enfila de nou cap a València, precedida per aquesta latitud per la planúria verda i irrigada de la Ribera. ¡

 

BURJASSOT

Joan Fuster

“A Burjassot acaba l’horta baixa, la terra tova i pròdiga, i amb les primeres roques i els primers pins s’obre ací un amè paratge residencial. Ja ho he dit en una altra pàgina: aquests pobles limítrofs de l’Horta de València s’han guanyat la rotunda adhesió de la burgesia de la capital per al problema dels estiueigs. Mentre avancem cap a Bétera podem apreciar la magnitud d’aquesta predilecció: la quantitat i la qualitat de les vil·les i xalets que s’hi han construït causen sorpresa fins i tot a la mateixa gent del país.” [...] I, en general, cosa rara, hi domina el bon gust.”

Antoni Josep Cavanilles

“Burjasot es uno de los pueblos que los de la capital prefieren para su recreo, y para pasar con comodidad parte del verano, por lo qual se ven allí buenos edificios y deliciosos jardines., fuera de los que presenta lo ameno y fresco de las huertas. Se halla la población en la cuesta suave de una humilde loma, sumamente seca por natuarleza, y por eso oportuna para el objeto que se propusieron los antiguos de conservar el trigo baxo tierra. Excavaron para ello en la peña 41 pozos o cuevas que los Valencianos llaman sijes, los antiguos criptas y siros, en castellano silos; los quales ocupan un recinto casi cuadrado [...] con losas y cercados de muros. Se empezaros a construir en 1573, continuando después la obra y reparos cerca de dos siglos. [...] La terrasa o esplanada que presentan es de los mejores puntos para gozar la hermosa vista de la capital y cercanías.”

 

NÀQUERA, SERRA I EL GARBÍ

J.F. “Nàquera i Serra estan ja, pròpiament, en la serra de Portaceli, que és, ben mirat, la mateixa Calderona. [...] Serra, en particular, amb el seu castellet empinat, la muntanya rogenca o tapada de bosc, el seu silenci confortable, és un lloc de reposos feliços.”

“Serra ens adreça, de més a més, al cim del Garbí, que, en ruta cap a Sogorb, havíem vist ja des d’Estivella. El Garbí és un estupend mirador sobre la vall del Palància i la seva blanor de tarongerars amb la complexa successió de muntanyes que la flanqueja. Són 600 metres d’altura: els suficients perquè en un dia clar s’albirin les millors llunyanies; i sempre, Sagunt i la mar donen un límit de serenitat a la perspectiva.”

A.J.C. “Las calles son en Serra más llanas y espaciosas que en Náquera: las casas se reducen a lo puro necesario, donde viven 160 vecinos, número insuficiente para cultivar el largo término de dos leguas de diámetro. [...] Vese por todas partes cercada de altos montes que la defienden de los vientos, y convertida en una estufa natural, donde los vecinos cultivan melocotones, peras, ciruelas y cerezas. [...] Hay algunos árboles en el secano, pero faltan infinitas higueras, y cuidado en los olivos y algarrobos, que están cargados de leña inútil.”

“Los montes se componen allí de amoladeras, que siguen hacia el norueste hasta más allá de Olocau: varían en color y naturaleza, siendo las más veces de arcilla roxa mezclada con arenas. [...] Las alturas y la mayor parte de aquel recinto queda inculta, por componerse de peñas descarnadas, de donde las aguas robaron la tierra para baxarla a las hoyas y barrancos.”

Cim del Garbí / Eliseu T. Climent

CARTOIXA DE PORTACELI

A.J.C. “El monasterio está en una pequeña eminencia del valle llamado antiguamente lullen: cércanle por todas partes elevados montes, sobresaliendo entre ellos los del norte y nordeste, cubiertos enteramente de pinos, alcornoques y maleza; todo inculto, a excepción de los campos que cultivan los dependientes de la Comunidad.”

“Para descubrir la posición de aquellos montes, reconocer su natuyraleza y las plantas subí al más alto, llamado Montemayor, que está a una legua al norte del monasterio. Vi al paso el magnífico aqüeducto construido en tiempo de los Reyes Católicos, que costó once mil pesos, y se conserva íntegro, sirviendo para conducir al monasterio las aguas que nacen en un monte contiguo. [...] Desde aquella altura descubría hacia el norte la empinada punta de Peñagolosa, y a menor distancia el Pico Espadán: veía a dos leguas de distancia la ciudad de Segorbe, y a la izquierda la villa de Altura, que parecía unirse con la Cartuxa de Val de Christo.”

J.F. “Portaceli és la més antiga de les cartoixes valencianes. Fundada el 1272 pel bisbe de València fra Andreu d’Albalat, va ser, com la seva germana -Calderona interposada- de Valldecrist, priorat de fra Bonifaci Ferrer, i fins al segle XVIII va menar una vida opulenta i brillant.”

“L’edifici, destacat sobre un pujol tranquil, encara manté el seu rang: traces gòtiques en un claustre, renaixentistes en els altres i en el refectori, neoclàssiques en l’església. Un aqüeducte, de principis del XV, salta sobre una vall immediata i termina en els murs del monestir: onze arcs apuntats que l’heura decora.”

“Potser aquests indrets despertaven, en els esperits romànitcs, una particular propensió a les imaginacions melodramàtiques. I la veritat és que no hi ha per tant. Quiet, sa, amb una natura fastuosa i fins amb certes possibilitats econòmiques, Portaceli és un típic lloc monàstic: respira assossec i amenitat. Tot s’hi ofereix com un sedatiu per al cos i per a l’ànima.”

 

BENISSANÓ

J.F. “A Benissanó s’hi aixeca un petit i autèntic castell interessant. Encara que modernitzat en part, subsisteix l’essencial de la seva construcció gòtica. De tota manera, a pesar de les seves torres i de la seva muralla emmerlada, més sembla un xalet capriciós que no pas un alcàsser. Ací va estar allotjat per uns dies Francesc I de França, quan després de la batalla de Pavia, el 1525, fou conduït presoner a la nostra Península, per ordre de l’emperador Carles.”

Castell de Benissanó / Eliseu T. Climent

LLÍRIA

“Llamóse antiguamente Edeta, y fue capital, o la que dio nombre a los pueblos Edetanos. Dos siglos hace tenía poco más de 500 vecinos, que se han ido multiplicandoa hasta más de 2.000: hállase actualmente colocada parte en la falda de un cerro contiguo al montecito de San Miguel, y parte en la llanura, cercada de preciosas huertas: tiene pocas calles espaciosas, muchas en cuesta, y edificios acomodados a la ocupación de sus vecinos. Los más son labradores, algunos arrieros, y muchísimos se ocupan en arrancar y manufacturar el esparto de que abunda el término.”

“En la cumbre del cerro está la Iglesia y hermosa imagen de San Miguel contigua al Beaterio, donde habitan quince doncellas vestidas de negro con velo blanco. No hacen voto alguno ni están sujetas al superior Eclesiástico; reciben visitas, y aun convidan a comer a alguno del pueblo. [...] Desde el Beaterio se descubren vistas agradables. Vese Liria a los pies. [...] Mirando hacia el mediodía se ve correr el Turia, y se descubren las verdes alfombras que presentan las huertas de aquell valle.”

J.F. “Ara és encara un poble de carrers costeruts i polsosos, d’una modèstia bastant inusitada en les ciutats caps de partit d’aquesta província. A la plaça Major s’improvisa cada dia el mercat de carns i verdures. Tot hi té un aspecte una mica vell i desansiat.”

“De la vitalitat de Llíria trobem clars senyals en la nostra passejada pels seus carrers. Lesbandes de música, sense anar més lluny, en són un. [...] Les dues bandes de Llíria són inqüestionablement les més famoses i potents [del País Valencià], i, millor encara, sonen tot al més semblant a una orquestra que pot sonar una banda. No hi ha partitura que es resisteixi a un llirià.”

“Una bona ocasió per a venir per ací és el 29 de setembre: en la festa del seu patró Sant Miquel, Llíria se’ns ofereix en una altra peculiaritat optimista, la de la seva romeria. L’arcàngle té dedicat un ermitori en un pujol contigu al poble: un santuari de molt relatiu valor artístic, però amb generoses vistes cap a València i la mar.”

Monestir de Sant Miquel (Llíria) / Eliseu T. Climent

XELVA I ELS SERRANS

J.F. “Ara entrem en la comarca de Xelva o, com es diu també, dels Serrans. Els hem mencionats ja, en aquest llibre, en parlar de les torres i del pont dels Serrans. Els serrans -els serrans d’aquestes serres que s’acosten- parlen ja castellà, un castellà aragonès, com els seus veïns del Nord, els turolencs i els castellonencs de la vall alta del Palància.”

“El paisatge es torna abrupte. La plana de Villar, alta, queda a la nostra dreta, amb un confí de serres envanides. Per l’esquerra, la muntanya ens impedeix de veure el curs del Túria que, en aquest tros, posseeix una aspra violència.”

“Després de l’aridesa del Camp de Llíria i dels camps de Villar, Xelva apareix com un oasi rient i dòcil. [...] Rondant pels carrers del poble comprovem el seu viure estret i curt. El caseriu és humil i en alguns barris es palpa la vetustat sense remei. Preferim caminar pels afores. [...] Cap a l’Est, es troben els tres arcs i els conductes en túnel de l’aqüeducte romà -probablement romà-, que fou construït, sense dubte, per al reg de les terres de Casinos i Llíria.”

A.J.C. “Los monumentos que hoy quedan en el Vizcondado de Chelva de aqüeductos antiguos, parecen probar que los Romanos llevaron o intentaron llevar aguas a Liria; pero sin duda la desidia de los que vivieron después, y los trastornos políticos destruyeron aquel proyecto útil. [...] Quedan aún de aquella obra magnífica dos puentes, dos minas, dos trozos de canales, y más de un quarto de legua de roce, componiendo todo media hora de camino.”

 

CHULILLA

J.F. “I ara, el Túria. Si ens desviàvem per la seva vora i en direcció contrària al corrent, el poble de Chulilla veuríem el riu en el seu passatge més brau i furiós. És l’anomenat Estret de los Cinglos: un menadre encaixonat, a penes ample de deu metres però profund de més de cent, tallat en vertical, per on discorre l’aigua indignament. Els geògrafs comparen aquest accident als canons del Colorado, en tant que fenomen d’erosió, ja que no per les seves dimensions.”

A.J.C. “[El Turia] atravesó antes el grupo montuoso de Chulilla, donde se deistinguen los montes nombrados Muela, Pedriza, Punta y Carrasquilla, separados actualmente por los profundos y estrechos surcos que hicieron las aguas, bien que unidos en otro tiempo en un cuerpo sin interrupción. [...] Es digna de atención la parte septentrional  de la Punta, llamada el Salto de Chulilla, por la corta distancia de los muros que las contienen. Corren allí por un cauce que podrá tener 30 aplmos de ancho, y más de 200 varas de profundidad. [...] ¡Quantos siglos deben haber pasado desde que las aguas empezaron su obra, vista la dureza de la materia en que excavaron un canal tan profundo!”

El Túria (Chulilla) / Eliseu T. Climent

REQUENA

J.F. “Requena. Això és: Castella. Perquè la comarca en què hem entrat, i que arriba fins al límit de la província, com clavada en la veïna Conca, va pertànyer sempre al Regne de Castella. I castellana pura és en la seva llengua, en la seva fesomia, en els seus costums. La vinya, imperant i extensa com no l’havien vist abans, ens certifica, amb tot l’altre, que ens trobem en una prolongació de La Mancha. Requena i el seu camp sol·licitaren de ser incorporats a València el 1851. [...] D’aleshores ençà, els requenencs han realitzat vertaders esforços per sentir-se valencians, i fins a un cert punt ho han aconseguit.”

“I la ciutat conserva aquell aire arcaic, gairebé gòtic, que convé a la imatge tòpica de Castella, encara que nosaltres, que venim del Maestrat i Morella, no arriba a impressionar-nos. [...] A pesar de la bona condició agrícola de la zona -torno a dir-ho: vi, vinya-, la ciutat persevera com un poble en congit i flàccid. La seva part vella, la del Sud, és la més pinoresca i noble. Dues belles esglésies de finals del XV, Santa Maria i Sant Salvador, són sens dubte, memorables.

“El passeig pels carrers estrets i irregulars reserva moltes altres curiositats. De tant en tant, un pasalt uneix dues cases encarades, o bé s’hi destaca un casalot amb la llinda orgullosa d’heràldiques.

Requena / Eliseu T. Climent

LA VALL D’AIORA

J.F. “La Vall d’Aiora parla també castellà, però pertany al regne de València des del 1281. Es tracta d’una comarca insuau i montuosa: entre la serra de Martés pròxima a Requena, i la serra d’Enguera, gairebé toca Almansa, el terreny es trenca contínuament, s’aixeca en moles calbes, o es talla en barrancs eriçonats i aspres.”

“El camí s’ondula a estones, i cal salvar un parell de ports elevats. En arribar a Cofrents, ens reben el Xúquer i el Cabriel, que hi tenen la seva confluència. El Xúquer entra per aquests topants en terra valenciana, i ho fa de manera orca, entre penya-segats sinistres.”

A.J.C. “Este río [el Xúquer] es el más caudaloso de los del reyno de Valencia, viene por la parte occidental del valle de Cofrentes entre la población de este nombre y la de Xalance. [...] Dos cadenas de montes le sirven de muros insuperables en este largo trecho, y le fuerzan a correr por un cauce profundo y desigual, recibiendo las aguas de mucchos barrancos y fuentes, y del río Escalona, que le entra por la derecha casi enfrente de Tous.”

Cofrents / Eliseu T. Climent

LA FOIA DE BUNYOL

J.F. “La Foia de Bunyol s’estén, de Nord a Sud, entre dos pobles de nom significatiu: Set-aigües i Dosaigües. La zona és, en efecte, rica en fonst i rierols: més de cent només en el barranc de Ripoll, diuen. I amb l’aigua reapareix la verdor. La Foia de Bunyol, això no obstant, continua sent país de muntanya, i per tant amb extensions de secà i incultivables; però ja hi abunden les hortes petites i les arbredes remoroses.”

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.